Elisenda Alamany Gutierrez

Ahir es va commemorar el 50è aniversari de la mort al llit del general Francisco Franco. I per què parlem avui d'això? Doncs no pas per gust, sinó perquè no tenim cap altre remei. La democràcia va arribar lligada també a una mena de pacte de silenci, a la impunitat dels responsables del règim. i el manteniment de massa estructures de poder que encara condicionen la nostra vida pública. Ha passat mig segle, però bona part de les víctimes de la repressió franquista i les seves famílies esperen reparació. Elles són el testimoni que el franquisme encara no ha desaparegut del tot, i d'això parlem avui. Al Valle de los Caídos, avui Valle de Cuelgamuros, s'hi van enterrar més de 33.000 cossos procedents de diferents indrets de l'Estat. 6.000 eren catalans, molts dels quals afusellats republicans, sense el consentiment de les seves famílies. Recentment, de fet, s'ha publicat un mapa interactiu que demostra que tots vivim a menys de 50 km de les fosses comunes clandestines del franquisme. Les fosses dels vencedors es van exhumar l'endemà de la guerra. Però les de les víctimes del franquisme encara avui resten pendents i es calcula que encara queden uns 11.000 escalets per recuperar. Hi ha molts exemples, tristament, d'injustícia a la memòria del nostre país. Vam haver d'esperar l'any 2023 per conèixer la vida del mestre que va prometre el marc La història de l'Antoni Benaiges, de Montroig del Camp i la seva neta. Un home republicà, un professor que va ser assassinat per ensenyar, per educar, per fer allò tan valuós i tan preciós que fem els que tenim la sort d'haver estat mestres. Segur que coneixen la pel·lícula. Per cert, una dada, el Partit Popular i Vox van cancel·lar la representació de l'obra de teatre que s'havia de fer al poble de Burgos, on Benaiges feia classe. Perquè el franquisme no va morir del tot. I per això n'hem de parlar. Perquè cal continuar reparant les seves víctimes i honorar-ne la memòria. Més exemples. Què era, durant la dictadura feixista, la seu del govern de la Comunitat Autònoma de Madrid, del PP de Lluso? Un centre de tortures. Això seria impossible d'imaginar en qualsevol país europeu normal. A Espanya no, és normal. I sorpresa, el Partit Popular d'Ayuso es nega a declarar-lo lloc de memòria i ho ha recorregut a la justícia, de fet, per oposar-s'hi. Perquè es resisteix amb dents i ungles a col·locar-hi una simple placa de memòria. En els debats complexos, de vegades és complicat trobar la posició justa que toca. En aquest és molt fàcil. Avui hem de fer el contrari del que farien el PP de Ayuso i Vox. Encara més exemples propers, via la Ietana. Algú pot imaginar-se una situació semblant a França o Alemanya? Algú imagina la policia democràtica francesa treballant per protegir els drets dels ciutadans en una comissaria que hagués estat utilitzada per deportar infants jueus o torturar resistents? Ningú imaginaria la policia democràtica alemanya operant a les antigues oficines de la Gestapo. És un despropòsit democràtic absolut. Ningú té cap dubte que l'edifici de la Prefectura Superior de Policia de Catalunya és el símbol de la repressió franquista a Barcelona. Des de fa dècades existeix un ampli consens en la societat catalana a favor de transformar-lo en un centre de memòria i documentació sobre la repressió franquista i la lluita per les llibertats democràtiques. De la mateixa manera que la presó de les dones, de les dones, les grans oblidades, de la Trinitat, demanen que sigui declarada com a bé cultural d'interès nacional. Això és el que demanen tres entitats vinculades a la memòria històrica de la ciutat i a la vida veïnal dels barris del districte de Sant Andreu. Si Barcelona o Catalunya, alguna força democràtica i progressista, té un posicionament que s'assembla gaire a memòria democràtica, el PP de Lluso o Vox s'ho ha de fer mirar, perquè no estem parlant de declarar llocs de memòria molt fluixet per no molestar ningú. Una cosa simbòlica sense més conseqüència. No estem parlant d'això quan a diari els hereus del franquisme recorden i reivindiquen el llegat de la dictadura. És simplement una qüestió de coratge i de compromís. Perquè el veritable compromís i coratge no és quan ens enfrontem a un espantall o a un fantasma dèbil. El veritable coratge democràtic i progressista es demostra quan el monstre et desafia amb força. I avui el monstre del franquisme ens desafia amb força. I aquest és el coratge que hem de tenir molts catalans i catalanes, molts dels partits polítics que som aquí, considerats d'esquerres, a favor de la democràcia, perquè vam veure com molts militants dels nostres partits eren afusellats durant la dictadura. Aquest és el coratge que necessitem, els que van tenir molts dels nostres afiliats. Avui és un bon dia per un compromís ampli, I això és el que demano al Partit Socialista avui. Un compromís ampli de reparació de les víctimes del franquisme. Avui és quan toca estar a l'altura que Barcelona es declari ciutat lliure de la impunitat franquista. El debat no és entre oblidar o fer memòria. El debat és entre o no fer justícia o fer justícia amb la memòria. Perquè la igualtat, la democràcia i la justícia no és una imposició, és un deure.

Bé, jo hi ha grups que sobre memòria democràtica ja no els busco i estic forçada a escoltar les veritats que diuen, però bé, al Partit Socialista sí, al Partit Socialista sí que els busquem, perquè no poden arribar, com tantes altres vegades, tard a les causes. Els he vist massa vegades fer-ho. i els demano que no ho facin amb això, amb la memòria democràtica i que ens estalviïn el temps. Nosaltres volem que molts barcelonins i barcelonines deixin d'esquivar Via Laietana i que passin per l'altra vorera per por, pel terror de les tortures que van patir. La ferida existeix, i m'adreço a la regidora del Partit Popular, la ferida existeix i el que demana és ser reparada i curada, no oblidada. Les ferides no es curen així. I també volem que la nostra ciutat tingui un lloc per la memòria completa, que és la de les dones. I no crec, sincerament, que aquest sigui el fet definitiu de la seva abstenció. Jo crec que al Partit Socialista li continua faltant compromís, coratge, i ara que el franquisme i que l'extrema dreta ens desafia amb força, la tabió i l'equidistància no és una opció.

Bon dia a tothom. Fa vuit dies hem celebrat la darrera sessió de la Comissió de Llengües Joves en Torn Digital. Hem pogut treballar de la mà d'experts idees i fórmules per revertir la mala situació del català entre els joves avui. És evident que els indicadors mostren una tendència clara de la davallada de l'ús habitual del català i especialment en el cas dels joves i com tota situació de crisi hem de ser capaços d'oferir noves receptes que permetin augmentar l'ús social del català entre els joves aprofitant les oportunitats que ens dona l'entorn digital. Ho hem de fer des de la capital del país perquè és aquí on només el 28% de la gent jove considera el català com a llengua habitual, és aquí també on cap dels 10 districtes, el català, és la llengua prioritària i també perquè en clau positiva Barcelona té el talent i un ecosistema audiovisual que cal reforçar. De fet, si el català ha sobreviscut fins avui, és gràcies també que existeix una gran aglomeració urbana, Barcelona, que ha actuat com a nucli urbà de la modernització i de l'adaptació del català. I per això considerem que és Barcelona qui ha de liderar també una nova estratègia que permeti potenciar la presència del català en l'entorn digital. Aquest era l'objectiu de la comissió i avui també portem una proposta que està relacionada amb això. De la feina de la comissió podem extreure quatre conclusions. La primera, falten eines i recursos en l'entorn digital català. És veritat que el català, tot i comptar amb millor posicionament que altres llengües que tenen més o menys la mateixa dimensió, encara té reptes importantíssims que encarar. No hi ha tantes aplicacions, eines tecnològiques en català hi ha una presència encara molt pobra de continguts en català a la xarxa. La segona conclusió és que les institucions només poden arribar als joves si parlen en el seu llenguatge. El món digital avui ha esdevingut l'escenari principal per la socialització de les llengües, especialment entre els joves, i per tant, si volem dirigir-nos a aquest públic, hem d'adaptar els continguts a aquests formats. I per això també a la comissió hem parlat dels creadors de contingut, que són claus, creadors de continguts, que també tenen la capacitat de reforçar el sentiment de pertinença, perquè el català no és només una llengua, no és només un mitjà de comunicació, és sobretot una mirada al món. I per això el català ha de ser en els espais on es construeixen vincles emocionals. Quan parlem, per exemple, d'esports, quan parlem de moda, fins i tot quan parlem de tafaneries, el català ha de ser aquí. La tercera conclusió és que hem de tenir un termòmetre a l'entorn digital. Necessitem sensors i sistemes de monitorització sobre el consum digital dels joves i quina presència té el català en aquestes interaccions. Aquestes mètriques ens deien els experts que són essencials per conèixer a fons els hàbits digitals dels joves i sobretot mètriques que puguin avaluar l'impacte d'aquestes polítiques lingüístiques que fem en l'entorn digital. I la quarta conclusió és que tenim l'oportunitat que Barcelona sigui referent per a una internet més diversa. En un moment on les indústries culturals ja són el tercer sector d'ocupació a Europa, la defensa del català no és només una qüestió identitària sinó una qüestió fins i tot de dinamisme econòmic, una oportunitat d'ocupació. Moltes altres llengües i cultures també pateixen, com el català, les conseqüències de la globalització digital. I en aquest context hi ha una oportunitat única perquè Barcelona pugui esdevenir referent per la diversitat lingüística i cultural a internet. Alguns dels experts ens deien que en aquest món que cada vegada és més uniformitzat o hi ha tendències més uniformitzadores, la genuïtat, la singularitat, l'autenticitat d'una cultura, d'una llengua pròpia, és un bé molt preuat. La situació actual del català és sense dubte molt complexa, però és veritat que la gravetat d'aquesta situació l'hem de saber transformar en propostes i projectes. Els experts ens deien que abandonem els discursos ploramiques, que renunciem ja a la resignació i al victimisme, que potser ha estat una mica la tendència d'aquests darrers anys. Cal un canvi de mentalitat i fer-ho des de l'ambició, des de la convicció del potencial que té el català en el món digital i cultural del segle XXI, des del potencial que tenim una llengua que representa modernitat, autenticitat al món. I Barcelona ha de ser referent de tot això i per això avui presentem un projecte perquè Barcelona sigui aquest motor de creativitat, de tecnologia i promoció del català en l'entorn digital. Proposem la creació d'un hub de creadors de contingut, tecnologia i llengua, una infraestructura física, forta, decidida, que connecti la tecnologia, els creadors i la llengua. Una autèntica fàbrica de continguts digitals en català. Aquest és un projecte que ja hem anunciat des d'Esquerra Republicana. Hem acordat que es desenvolupi durant el 2025 ja. El portem avui aquí també perquè creiem que no ha de ser només la proposta d'Esquerra Republicana. De fet, comptem amb la transacció també de Barcelona en Comú, a qui agraïm les aportacions. Aquest ha de ser un projecte de ciutat, però també ha de ser un projecte de país. Barcelona ha de reprendre el compromís amb el català. Hem estat batallant entre el desinterès... i anant a les palpentes. Cal recuperar aquesta ambició perquè Barcelona sigui referent en producció audiovisual innovadora. Estem convençuts que si el català té un lloc rellevant a l'entorn digital, que és on socialitzen també els joves, el futur de la llengua estarà assegurat.

Evidentment, les polítiques de foment del català tenen com a prioritat garantir el caràcter i la identitat de la nostra ciutat. Això és veritat. Però també quan parlem d'això parlem de llibertat. I ho dic perquè hi ha molts partits que s'omplen la boca de parlar de llibertat però no la saben distingir quan la tenen al davant. Jo defenso la llibertat, una llibertat que com a barcelonina no tinc. No tinc la llibertat de viure plenament en català, la meva ciutat, quan vaig a un healthy branch, al meu barri, quan m'adreço a l'administració, quan vaig a la justícia o fins i tot quan vaig al metge. Jo defenso la llibertat perquè la llibertat no és selectiva ni un cel service. Jo defenso la llibertat de viure plenament en la meva llengua, una llibertat que avui no tinc. Si vostès defensen la llibertat, defensin-la sempre, també en l'entorn digital.

Prometo per imperatiu legal i per servir la ciutadania de Barcelona per defensar els drets i les llibertats de la meva ciutat i del meu país, Catalunya.

Per imperatiu legal, prometo.

El lloguer de temporada i d'habitacions és un problema a la nostra ciutat. A principis d'any el 30% dels lloguers de Barcelona ja eren lloguers de temporada segons els portals immobiliaris. Si vostès fan una cerca ràpida avui veuran que és bastant difícil trobar un lloguer que vagi més enllà d'un any, ja sigui a Nou Barris, a Gràcia o a l'Eixample. I això té conseqüències perquè vol dir que hi ha gent que avui no pot construir el seu projecte de vida a la ciutat que li agrada, a la seva ciutat, que és Barcelona. Afortunadament, la política té eines per donar-hi resposta. Quan veiem que hi ha risc d'abusos, de males pràctiques, els polítics tenim la possibilitat de fer lleis, lleis que ofereixin certeses. Tenim aquestes eines i diria que és la nostra obligació, perquè l'habitatge és avui a Barcelona el segon problema més greu per part dels barcelonins i barcelonines. I és molt fàcil. Si es fa una llei, donem seguretat als llogaters que no patiran aquests abusos. Si no es fa aquesta llei, donem seguretat als llestos que avui s'aprofiten dels llogaters per continuar pujant preus esquivant la regulació dels lloguers. Així de fàcil. La política ha de servir per fer sentir segura la gent, garantir-los la seguretat, que estaran protegits en molts aspectes de la vida. Hem tingut l'oportunitat de regular-ho. al Congrés dels Diputats, però alguns no han volgut que passés. El passat 17 de setembre es va presentar una proposició de llei per tal de regular els lloguers de temporada i d'habitacions, però no va tirar endavant pels vots contraris del Partit Popular, Vox i Junts. De què estem parlant? No parlem només d'habitatge. Fins i tot diria que parlem de seguretat, que és una de les grans preocupacions que també apareix a la nostra ciutat. Perquè l'habitatge està relacionat amb la seguretat. I també amb quina ciutat volem. Si no regulem els lloguers temporals i d'habitacions, què passa? Doncs que els veïns de tota la vida han de marxar dels seus barris. I si substituïm els barcelonins per turistes i treballadors temporals, això té un impacte en la cohesió i la identitat dels nostres barris. Uns barris que també patiran una substitució del seu comerç. Perquè si els veïns i veïnes desapareixen, el comerç de proximitat que ofereix serveis essencials se substitueix per negocis que estan orientats només als turistes. I aleshores ens queden barris on es venen samarretes d'I love meals, Carcasses de mòbils on es podem fer les ungles, però no podem comprar ni un llibre, ni comprar peix, ni arreglar-nos la cremallera del pantaló. I aquesta no és la Barcelona que volem. Aquests no són els barris que volem. Els interessos de cap lobby, per molt amic que sigui, són més importants que els veïns i veïnes de la nostra ciutat. Dubto que fer allò que demanin els lobbies justifiqui perdre Barcelona. I això és el que està en joc. Del Partit Popular i de Vox, m'ho espero, però avui espero que Junts rectifiqui el seu posicionament, perquè els partits independentistes tenim el deure de ser els més exigents en la defensa del país, els més exigents en els interessos dels barcelonins i barcelonines al centre. I què oferim avui a la gent? Un país, una Barcelona, en la qual si tens menys de 30 anys no et pots emancipar, en què si tens menys de 40 anys oblida't de poder viure sol, un futur en què no podràs continuar vivint en la ciutat que has crescut, un país en què només pots viure segur si heretes dels teus pares o dels teus avis. Aquest és el fabulós país que oferim? Aquest és el nou país que volem construir? Nosaltres creiem que a la ciutat que vivim les institucions han de protegir la gent que vol construir els seus projectes de vida aquí. I a la Catalunya que volem, a la Barcelona que volem, no protegim llestos que es volen saltar la llei. No protegim llestos que volen apujar els preus als llogaters esquivant la regulació dels preus del lloguer. Si avui hi ha un consens social és que cal acabar amb els abusos i el mercadeig de l'habitatge. És un consens social i de sentit comú per a qualsevol barceloní i barcelonina voti el que voti. La situació d'avui és que els lloguers en 5 anys han crescut un 21% a Barcelona, que la inflació està devorant el salari dels treballadors i treballadores, que les quotes pressupostàries i hipotecàries han crescut 300 euros amb l'augment de l'Euríbor i aquest és el retrat de la Barcelona que tenim al davant. L'habitatge hauria de ser un dret però avui és una preocupació. I nosaltres ho tenim clar, ho hem demostrat amb la regulació dels lloguers, amb la llei de contenció de rendes de Catalunya que va tombar el Tribunal Constitucional, amb el nostre rol en la negociació de la llei de la vivienda, amb el decret de mesures urgents en matèria d'habitatge pel qual es regulava el lloguer de temporada i d'habitacions. Ho hem demostrat en fets, perquè l'accés a l'habitatge no és tenir només un sostre, és la tranquil·litat que et permet tenir un projecte de vida a la teva ciutat. Continuarem treballant en aquesta direcció. Si depèn de nosaltres, farem avançar la ciutat i el país en aquesta direcció i demanaríem que aquells que tenen l'oportunitat d'avui rectifiquin les seves posicions, llancem un missatge clar des de Barcelona, instem a la Generalitat que esperem que tingui un posicionament granític i de compromís amb Barcelona i també l'Estat. Cal regular els lloguers de temporada i d'habitacions perquè Barcelona sigui una ciutat on s'hi pugui viure.

amb mans de convergència. El que sé és que en uns mesos la Generalitat Republicana sí que va arribar a un acord amb l'Ajuntament de Barcelona per fer 1.700 pisos socials a la ciutat. I crec que això és un fet. Jo tenia l'esperança que avui rectifiquessin perquè com en el darrer moment van canviar el vot al Congrés, dic que potser aquí a l'Ajuntament passa el mateix. Però bé, doncs no passa res. Jo crec que el debat està bé. en el sentit que contrastem models de ciutat i de país. Junts, Convergència, creu que el mercat es regula sol i nosaltres creiem que cal lideratge públic per blindar el dret a l'habitatge.

Gràcies, alcalde. Bé, la política ha de saber fer gestos que reparin, sobretot quan la democràcia queda malmesa. I el prec d'avui sobre l'hotel del Palau va en aquest sentit. fer net respecte a allò que volem deixar enrere i reparar. Una reparació per als veïns i veïnes del casc antic, per a persones que van oposar-se a la construcció de l'hotel Palau i que van haver de deixar la política, fins i tot, una reparació a un dels episodis més foscos de la història de la política del nostre país. Perquè el Palau de la Música, malauradament, ha estat el símbol de moltes coses que volem deixar enrere, de la corrupció a les males praxis urbanístiques en aquest Ajuntament, perquè, evidentment, la construcció de l'hotel Palau no corresponia a cap interès públic. Amb aquest projecte demanem l'adquisició de les finques on havia d'anar l'Hotel del Palau de la Música. Estem parlant d'unes finques que fa temps que estan abandonades, una ferida oberta que podem tancar incorporant aquestes finques en el patrimoni públic municipal. Esquerra Republicana sempre ha empès per fer net amb l'Hotel del Palau. El 2016 ja vam demanar a aquest plenari, acompanyats pel veïnat, la modificació del planejament metropolità que va fer possible aquest hotel. El 2018 finalment es van revertir les modificacions que van permetre fer-lo i ara cal fer un pas més. Cal tancar definitivament una història negra al cor de la nostra ciutat perquè els barcelonins no paguin mai més les conseqüències de les males pràctiques. A més a més, això passa en un casc antic on cal equipament, on calen més espais per a la vida comunitària, on hi ha una pressió diària de turistes que posen risc l'equilibri del barri i per això des d'Esquerra demanem al govern que adquireixi aquestes finques on havia d'anar l'hotel del Palau de la Música. Proposem que aquestes finques es dediquin a un equipament del barri que es destinin a millorar la vida dels veïns i de les veïnes. Avui podem donar un missatge als barcelonins, de la corrupció podem passar a equipaments destinats a la vida comunitària del veïnat, quin millor missatge d'una Barcelona que no està en venda, d'una Barcelona per als veïns i veïnes, on tenim equipaments per a tothom en lloc de pràctiques que enriqueixen només a uns pocs, per recuperar la confiança també en la política, per transformar una història fosca en un missatge d'esperança i de dignitat, de reparació i de recuperació d'una Barcelona que vol ser per als seus veïns i veïnes.

Sí, i nosaltres continuarem fent seguiment perquè creiem que aquestes finques, evidentment, tenen un interès i un simbolisme polític també per a la ciutat. Per tant, continuarem insistint i fent-ne seguiment polític.

Gràcies. Agrair la presència de Javier Carrasco i José Manuel Juárez de la Conferreria de Pescadors de Barcelona que ens acompanyen avui, lluitadors per les condicions de vida dels companys i les companyes de la mar. M'agradaria compartir en aquest plenari la història de Cristina Caparrós, la pescadora catalana més jove de la Barceloneta i de la seva família, perquè crec que explica molt bé la necessitat de la proposició que portem avui. La Cristina és veïna del barri de la Barceloneta, la seva família durant diverses generacions ha viscut el que s'ha fet tota la vida a la Barceloneta, que és pescar, i ahir ens explicava com la vida al barri passava al Moll, que era un lloc de trobada, obert, on les famílies compraven i repartien el peix que els mateixos veïns havien pescat a primera hora del matí. Ahir ens explicava també que l'estil de vida de la Barceloneta va néixer precisament al Moll, que era el lloc on tothom s'hi aplegava per comprar més peix perquè fos assequible per a tothom. I, de fet, per aquest motiu és quan es va començar a popularitzar l'escabeig per evitar que el peix que sobrava es fes malbé. Però no ha estat fàcil mantenir la seva professió i el seu estil de vida en els darrers anys. Els avis i els pares de la Cristina van veure com la Barceloneta canviava, van veure com amb els anys, el moll, que era el lloc de trobada del barri i des d'on sortien a pescar, s'omplia de llots de luxe, com els seus veïns marxaven i els seus pisos també es convertien en herbianvis, com amb la gentrificació també arribaven moltes restriccions per al sector pesquer. Cada dia, però, com molts altres pescadors del barri, la família de la Cristina ha mantingut la manera de fer del barri, fins que es va limitar la seva activitat a 130 dies l'any. i el sector ho va entendre i ho va respectar. També es van limitar les zones de pesca i el sector ho va entendre i ho va respectar. I també s'han limitat les formes de pesca i de nou el sector ho va entendre i ho va respectar. Les intencions que hi ha darrere d'aquestes limitacions derivades del Pacte Verde de la Unió Europea són legítimes. Es vol aconseguir que els sistemes alimentaris europeus siguin justos, saludables i respectuosos amb el medi ambient. I a Esquerra sempre ens hi trobarem aquí. Però... Sembla que mentre que carreguem de responsabilitat a famílies com la de la Cristina i tantes d'altres, s'assignen acords comercials amb altres regions que no mantenen aquests principis. I això suposa dos grans problemes. El primer, que no s'assoleixen els objectius inicials que persegueixen les limitacions. Perquè si en lloc de consumir el peix fresc i de proximitat que es pesca, Segons les normes establertes, arriba als nostres mercats peix i marís congelat de l'altra punta del món on no hi ha cap mena de limitació, el respecte cap al medi ambient ja surt d'aquesta equació. El segon, i aquest és el motiu principal de la nostra proposició d'avui, aquest model de «jo limito a casa», i comprem a fora, deixa el nostre sector en una clara situació de desavantatge competitiu. Perquè mentre que al nostre sector pesquer se li exigeixen mesures, aquests esforços s'ignoren quan es tanquen tractats comercials amb altres parts del món. I l'exemple paradigmàtic és el que ja podeu anomenar la crisi de la gamba que hem viscut aquests dies. Els pescadors catalans no poden pescar un producte estrella en aquestes dates. mentre que arriben als nostres mercats tones i tones de gamba congelada del Mercosur, perquè la Unió Europea ha decidit tancar un acord comercial i donar l'esquena tant al sector pesquer mediterrani com a la sostenibilitat que en definitiva persegueix. És fàcil entendre perquè dilluns de la setmana passada els pescadors de Barcelona van sortir a protestar contra les mesures empreses per la Comissió Europea, perquè a totes aquestes traves se li va afegir la proposta que a partir de l'any vinent els pescadors puguin treballar tan sols 27 dies La situació pels pescadors catalans és ja insostenible i no ens podem permetre que ho sigui més. La pesca, l'estil de vida que comporta, és un element central de la nostra identitat, dels nostres mercats, dels nostres costums, de la nostra gastronomia, des de l'alta cuina fins a la cuina més tradicional. de fet, fins i tot de la nostra organització social i cooperativa en molts dels nostres barris. Per tant, defensar el sector pesquer és defensar la nostra sobirania, la nostra manera de treballar, la nostra manera de consumir i de menjar. Si impedim que el sector pesquer faci allò que ha fet durant dècades, no només s'hi veuen afectats els treballadors, Peixateries, mercats, restaurants, escoles i famílies també s'hi veuran afectats. I és per això que avui portem aquesta proposició, perquè volem defensar el país, perquè volem defensar el producte de proximitat, volem protegir les famílies de pescadors de les grans multinacionals i que les normes de joc siguin les mateixes per a tothom. Per això, avui demanem que es rebuigui qualsevol proposta de redacció futura dels dies de pesca assignats per la Comissió Europea a la Flota de Pesca d'Arrossegament del Mediterrani i que es defensin els drets dels pescadors catalans, com el de la Cristina i tantes altres famílies, a totes les institucions. Defensar els nostres pescadors és defensar la nostra identitat. Volem que tant a la Barceloneta com a qualsevol costa de Catalunya i continuïn havent-hi pescadors molts anys més. Defensem les nostres tradicions, els estils de vida, en equilibri, evidentment, amb les noves demandes. Des d'Esquerra, com ja hem fet al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats, defensem allò que fem, allò que som, El nostre present i el nostre futur depèn també de la gent que es lleva d'hora i surt a pescar, de qui valora i promou el producte i les tradicions locals, de qui respecta els recursos naturals, però sobretot de qui posa els interessos dels treballadors locals per sobre de les grans empreses multinacionals.

Sí, jo crec que una cosa és ser nou i l'altra és ser novell i no mirar bé la maroteca. Els eurodiputats, que han representat Esquerra Republicana tradicionalment, sempre s'han oposat als tractats de lliure comerç. Els que no ho han fet van ser vostès al febrer. Vox va votar en contra del Parlament Europeu en contra de suspendre els tractats de lliure comerç. Vinguin amb els deures apresos.

Gràcies, alcalde. Compartirem la intervenció amb el senyor Ernest Maragall. Avui comença un nou mandat, avui es posen les bases del funcionament del nou Ajuntament. Jo volia agrair personalment la feina i l'actitud de la regidora del Partit Socialista, Laia Bonet, en aquests darrers dies per les converses mantingudes. Nosaltres votarem a favor en aquells punts que compartim plenament, en aquells que no tant el nostre vot serà el de l'abstenció. En aquest primer punt, la regidora i tinenta d'alcalde, Laia Bonet, ha explicat els decrets de cart i pas, no tots, són 96, són molts, que configuren l'organigrama, les prioritats del govern, les línies mestres que aquest govern vol tirar endavant i és evident que no és el nostre govern i, per tant, Com que no és el nostre govern, cadascú s'organitza com creu oportú. La nostra feina, en tot cas, la nostra feina com a oposició és la de fiscalitzar, la de contribuir, la de criticar quan toqui i també empenya sempre que pensem que es pot anar en una millor direcció. Ara bé, hi ha algunes decisions de les últimes setmanes que s'han pres que ens han sorprès i que també tenen a veure amb algunes de les resolucions que portem a votació avui i que sí que ens agradaria comentar. Mirant l'organigrama, veiem que l'habitatge ha passat de ser una regidoria a ser només un comissionat, quan és un dels principals reptes i problemes que té avui la ciutadania, una preocupació creixent, com hem vist en les darreres enquestes de serveis i el baròmetre. Ens ha sorprès també d'aquests darrers dies el decret de postureig declarant Barcelona, zona tensionada de lloguers, Hores després que la Generalitat ja ho hagués fet, que és qui en té competències. Ens ha sorprès també que l'alcalde digui que vol més hotels al centre. També ens ha sorprès que uns dies després digués que es frenarien els ecoxanfrans de l'Eixample, que de fet era una política acordada en els pressupostos participatius. Ens ha sorprès. I si tenim en compte que l'actual alcalde va ser investit en els vots... regalats, entre cometes, dels Comuns i el Partit Popular, jo no vull ser especialment malpensada, però té la pinta que en aquests primers dies, aquestes primeres decisions, fan pensar que uns vots van ser més gratis que uns d'altres. I és una llàstima, perquè les lamentacions que avui sentia, es fan una mica inversemblants i fa difícil pensar que alguns, investint-lo a vostè, no van blindar o no van garantir aquelles polítiques progressistes que tant defensen. En tot cas, segurament que el procés accidentat d'investidura, com deia, ha marcat les seves primeres decisions, però pel bé de la ciutat convindria que només sigui un parèntesi. Jo afegeixo només una cosa del decret de Cartipàs perquè ho visc gairebé com un tema personal i que he trobat molt a faltar. En aquests decrets falta el nomenament del Comissionat, del Compromís, Besòs i Maresme. En el darrer mandat es va fer una feina ingent. Fins i tot es va recuperar l'escola d'adults per aquest barri i he trobat a faltar que no hi hagi una mirada d'aquest organigrama més enllà del centre de la ciutat, perquè les grans transformacions pendents que té aquest govern també van més enllà del centre de la ciutat. Com deia abans, fa pocs dies vam poder veure els resultats de les darreres dades de l'enquesta de serveis. La foto que ens mostra per a l'inici d'aquest mandat no és positiva. Els barcelonins cada dia estan més preocupats pel futur, pel seu futur a la ciutat. Aumenta la preocupació personal dels problemes econòmics, la inseguretat, l'accés a l'habitatge i el que és més preocupant, la satisfacció de viure a Barcelona, que són les dades més baixes, des que tenim el recompte. No és una foto positiva i aquest govern se n'haurà de responsabilitzar perquè també és el llegat dels darrers vuit anys del seu govern compartit amb comuns. Tenim una Barcelona enquistada amb problemes que afecten directament la nostra manera de viure, perquè tots sabem que no es pot protegir la ciutadania de Barcelona si no garantim l'accés a l'habitatge, no es pot protegir el caràcter de la nostra ciutat si la gent creu que està bruta o que és insegura. I ens ha de preocupar, ens ha de preocupar que la gent no se senti a gust en aquesta ciutat. Ens hauria de preocupar que la Barcelona, on s'hi vivia bé, es conjugui amb passat i que en canvi, en present, només la gent creu que no s'hi viu bé. I si no canviem el rumb, De tot això, en el futur la ciutadania creurà que aquesta ciutat ha deixat de ser Barcelona i és una cosa que no ens podem permetre. Barcelona necessita un govern amb un rumb clar que doni resposta a tots aquests reptes, preocupacions que durant massa temps s'han menys tingut i s'han banalitzat. Personalment tinc dubtes que aquest govern ho pugui fer. Barcelona no pot quedar aturada, ni tornar a receptes del passat, ni a mirar enrere. Ha de mirar el futur. I amb la força que tenim, empenyarem perquè aquest govern miri més el futur que el passat en solucions de mobilitat, d'habitatge, de model econòmic. Hem d'avançar una Barcelona oberta, dinàmica, moderna, i això ha de ser compatible també en protegir la nostra identitat com a ciutat.

Un moment, sisplau. Ha dit en contra abans.

A favor.

Extensió.

Una llengua s'apropa a la normalitat quan supera la militància o l'activisme i en aquest sentit molts creadors de contingut, youtubers i instagramers que utilitzen el català avui ens han donat una lliçó i marquen el camí per a l'increment de l'ús social de la llengua entre els joves de la ciutat. Tot i així, tot no està fet, encara es troben a faltar referents en la nostra llengua, les xarxes en nínxols molt específics. Barcelona ha de liderar una nova estratègia que potenciï el català en l'àmbit digital i, en conseqüència, que promogui l'utilització del català per part dels i les joves. Ho ha de fer la capital del país perquè és aquí on només el 28% de la gent jove considera el català com a llengua habitual i ara ja és molt residual en alguns dels districtes de la ciutat i ho ha de fer Barcelona per compromís amb el país, el talent i les oportunitats que ja existeixen a la ciutat i que moltes vegades no tenen prou acompanyament institucional. Si volem protegir la nostra identitat, cal vetllar també per aquells aspectes als quals també s'hi accedeix mitjançant al mòbil i contribueixen a generar un imaginari col·lectiu de qui som i no volem deixar de ser.

Bé, Barcelona ha canviat molt els darrers anys. Només fa 30 anys no hi havia el turisme com el coneixem ara, no hi havia immigració tampoc com la coneixem avui, segurament la nostra ciutat no era una ciutat global com ara. En canvi, la Barcelona d'avui té un 30% de persones nascudes a l'estranger, milions de visitants, 100.000 nòmades digitals, s'hi parlen més de 300 llengües diferents. Als nostres carrers hi conviuen persones de 181 nacionalitats diferents. Aquesta és la Barcelona d'avui. D'acord amb les dades de l'enquesta d'usos lingüístics, la llengua catalana és entesa pel 93% de la població de la ciutat, el 78% dels barcelonins i barcelonines la saben parlar, Ara bé, el 53% no l'utilitza mai, o fa molt poc, i tan sols el 26% dels nostres veïns i veïnes utilitzen el català com a llengua inicial en les seves converses. Si agafem les dades de l'enquesta de serveis municipals, van també en el mateix sentit. El 94% de la població barcelonina entén el català, el 75% la parla, el 62% la sap escriure, però només el 37% dels barcelonins i barcelonines utilitzen el català com a llengua habitual. Per tant, no són bones dades. La cosa es complica més si tenim en compte a la gent jove, a la franja d'entre 15 i 34 anys, que segons l'enquesta de joves de Barcelona ens diu que només el 28% dels joves a Barcelona tenen el català com a llengua més habitual i això encara cau, a un percentatge més baix, en altres barris que es troben a la Llera del Besòs, al voltant de Montjuïc, alguns del districte d'Horta-Guinardó i els de Ciutat Vella. Per tot això és imprescindible no només aquesta proposta, sinó moltes d'altres que fan referència a l'ús social de la llengua catalana. Avui els en portem una, també hem parlat de la Comissió de Llengües sobre el Català a l'Entort Digital. El foment de la llengua catalana és una política que l'Ajuntament ha d'abordar, i més en la situació d'emergència lingüística en què es troba el català avui. Parlàvem fa una estona de construir una estratègia per favorir l'ús del català en els entorns digitals perquè si volem protegir la nostra identitat i la nostra personalitat com a ciutat necessitem actuar i necessitem fer-ho també amb nous instruments, amb solucions del segle XXI i no les de fa 20 o 30 anys perquè la ciutat de fa 20 o 30 anys ja no és la que existeix. Durant el 2023, l'Ajuntament va fer 29 convocatòries de subvencions i es van atorgar 4.675 ajuts. El Pla de Subvencions és el que regula les subvencions que concedeix l'Ajuntament. Aquest document fixa uns objectius estratègics de caire transversal, una perspectiva que va en tots els àmbits. Hi ha la perspectiva de gènere, la perspectiva ecosocial, la perspectiva intercultural... I aquests criteris de valoració travessen tota la sol·licitud de subvenció i s'ha de contemplar tant a l'apartat del projecte com el de les entitats. Per això ara el que proposem és incloure la promoció de l'ús social del català a la ciutat com aquest objectiu nou, un objectiu estratègic transversal, en el proper pla estratègic de subvencions de l'Ajuntament. Perquè això, tenir aquesta perspectiva transversal, ens permet afavorir la presència de la dimensió lingüística en tots els projectes subvencionats de l'Ajuntament. A més a més, també proposem introduir la llengua catalana com a àmbit temàtic per a l'any 2025. en aquest cas específicament per fomentar, per donar suport dels projectes i les accions específiques en favor del català. Per exemple, projectes de voluntariat lingüístic, activitats de formació lingüística i cultural destinades a sectors molt específics de la població, activitats de lleure que arribin a aquells àmbits on hi ha escassa o nula presència de català, activitats de promoció de la integració lingüística, projectes de sensibilització lingüística. En qualsevol cas, el comissionat de política lingüística de l'Ajuntament i l'equip de la futura oficina de la llengua catalana, prevista en l'acord de pressupostos per l'any 2024, han de ser els encarregats de la definició dels programes i dels criteris i requisits lingüístics de les convocatòries de subvencions. El català és un d'aquests ingredients que representen què és ser barceloní, què és ser barcelonina. Forma part del nostre caràcter i personalitat la llengua i també és una via d'entrada i d'oportunitats per a tots aquells que arriben nous a Barcelona. Malauradament s'ha de dir que l'absència de polítiques en aquesta ciutat els darrers anys en favor del català ens ha dut a un escenari contrari i ara som en el moment que cal innovar. I per això aquesta proposta avui, una proposta que complementa també les 68 accions per promoure l'ús del català a Barcelona que ja vam aprovar el mandat anterior amb un ampli consens. Proposem això aquí perquè és a Barcelona, on només el 28% de la gent jove considera el català com a llengua habitual. Ho presentem a Barcelona perquè és on hi ha una gran distància entre el coneixement del català i l'ús social del català i perquè sabem que no ens podem conformar en les mateixes propostes que ens plantejàvem fa 20 o 30 anys pel que fa a l'ús social del català. La ciutat ja no és la mateixa i per tant calen noves propostes per incrementar l'ús social del català. Barcelona no pot perdre el català, és part del que som, del que hem estat, del que volem conservar, perquè perdre la llengua és deixar d'entendre també la ciutat, la del passat, però la que volem també construir. És veritat que som en un moment en un món global, en una ciutat que també és global, i potser per això, paradoxalment, cada vegada més es valora la personalitat, la singularitat, l'autenticitat, Hi ha ciutats que han de fer molts esforços per trobar aquests atributs o que simplement creuen que els poden comprar o que els poden construir artificialment. Però Barcelona no. Barcelona ja té aquesta personalitat, ja té aquest caràcter. Vivim en una ciutat meravellosa, amb personalitat pròpia i el català també és un d'aquests actius que caldrà preservar per continuar sent una ciutat que no admet comparacions.

Endavant. Gràcies. Aquest és el resultat d'una ciutat dinàmica, d'una ciutat que canvia els seus usos i, per tant, Som davant de noves activitats que cada vegada són més freqüents en el subsol de la ciutat i per tant hem d'adaptar també aquest espai que fins ara han estat, com comentava la regidora Janet Sanz, contenidors. Fins ara teníem uns aparcaments que eren contenidors de cotxes i volem que siguin altres coses, sobretot perquè sabem que l'ocupació de l'espai públic per part del vehicle privat avui representa el 60%, és una proporció molt gran que volem, evidentment, canviar. Volem descongestionar l'espai públic a favor del Vianant? Esclar que sí. A part de fer-ho, estaria bé també que se sàpiga que estem fent aquest projecte en els aparcaments i per tant sí que demanaríem que hi hagi una campanya que vagi a la línia d'incentivar precisament passar moltes de les activitats com ara la càrrega de vehicles elèctrics o el transport de mercaderies al subsol de la ciutat.

Issa Cassis, l'alcalde de Ramala, que va ser fa tres setmanes a Barcelona, ens deia que l'ocupació no són tancs i soldats, sinó que és un estat mental. Que quan se't trenquen els somnis, quan saps que no hi ha futur, que no pots pensar en l'endemà, com fem nosaltres, la barbària, llavors, és més a prop i fa temps que els somnis i les esperances es van trencar a Palestina. Fa més de 70 anys, no pas a partir del 7 d'octubre, I tot, malauradament, no va començar amb l'atac de Hamas. Som davant d'un conflicte agreujat per la política israelita d'expansió dels assentaments més enllà de les fronteres del 67. Una política que ha suposat la demolició de cases de palestins i la discriminació sistemàtica de la població palestina. I avui, encara que hi hagi un alto al foc, Hem tingut una població palestina que ha patit talls d'electricitat, d'aigua, d'aliments, de combustible i massacre de nens i nenes. El resultat de la reacció d'Israel als atacs de Hamas són milers de palestins ferits, la majoria població civil, però sobretot tinguem en compte que la meitat de la població a Gaza són menors. Són nens i nenes que no mereixen viure aquesta situació. Nens i nenes que sabem que no han pogut dormir a les nits durant tants anys perquè veuen els fantasmes dels seus germans morts. Aquesta és la realitat a la Franja de Gaza. I m'hi recreo perquè acabem d'adoptar un posicionament a favor dels drets dels infants. I no gaire lluny d'aquí hi ha un govern que ha bombardejat hospitals i ha assassinat civils. Mai s'havien matat tants nens, tants voluntaris, tants sanitaris, tants periodistes en tan poc temps. I partits polítics que fins al moment havien tingut un posicionament, diríem, contemporitzant la situació per les seves relacions amb Israel, han canviat el seu posicionament. Ja no som fa 10 anys per continuar emplaçant només i només a la diplomàcia de ciutats. La situació és insostenible. Per tant, és possible rebutjar els atacs de Hamas. Sí, és possible també fer-ho rebutjant l'ocupació israelita de Palestina. I és possible reclamar a la comunitat internacional que s'impliqui en aquesta resolució del conflicte. No només és possible, no només aquestes tres coses són possibles, com deia, Jordi Armadans, sinó que en clau de pau i de drets humans aquestes tres coses són necessàries. Barcelona és avui capital europea de la democràcia. Barcelona avui està germanada amb les ciutats de Tel Aviv i Gaza i el silenci durant dies d'aquest govern va ser aclaparador. De què han de servir els desgermenaments si no és per ser proactiu en la recerca de pau a les ciutats, per fer diplomàcia de ciutats? Per tant, demanem al govern de Barcelona que es mogui en els instruments que té a l'abast. No podem ser espectadors de drames humanitaris, de violació del dret internacional. Barcelona no. Barcelona és reconeguda, i venint precisament diverses institucions de Sarajevo, ha estat reconeguda per la seva llarga trajectòria de cooperació i solidaritat i defensa dels drets civils. Per tant, aquí també Barcelona hi ha de ser per fer justícia al seu nom i a la seva trajectòria.

Gràcies al Carl. Hem de tornar a parlar sobre la gestió de terrasses perquè fa la sensació que cada cop que demanem informació sobre aquest tema la cosa es va complicant. Primer vam denunciar la caducitat dels 33 expedients de terrasses a Ciutat Vella. Aleshores no ens va quedar clar de qui era la responsabilitat, si del PSC o dels comuns, que ho van deixar caducar. Després vam demanar als districtes quantes terrasses incomplien l'ordenança. Ens van dir que era molt difícil de saber, però finalment sabem que hi ha 6.048 procediments oberts que afecten 2.854 establiments amb 5.340 infraccions, greus o molt greus. Per tant, estem parlant d'un incompliment de l'ordenança que estaria entre el 40% i el 60%. Una barbaritat. i tot això sense comptar terrasses que potser no tenen ni llicència. Per tant, el que els demanem és què passarà ara. Això és el que els demanem, què passarà amb aquells que s'assalten la norma, perquè l'ordenança actual permet no renovar llicències de terrasses als locals que han incomplert de forma reiterada les condicions de la seva llicència. Per tant... Qualsevol veí d'aquesta ciutat podria pensar que si algú incompleix la norma, aquest propietari tindrà un problema, però la realitat és que no passa res, que ens trobem amb un 40% que incompleix la norma i no passa res. Si un propietari se salta la norma, segurament té un problema. Però no ens enganyem, si un 40% s'assalta la norma i no fa res, qui té el problema és l'Ajuntament, incapaç de governar l'espai públic, incapaç de recuperar el control. Parlem d'infraccions greus dites per la mateixa tinenta del Partit Socialista, infraccions greus que són 5.340, incompliments flagrants que no permeten el descans dels veïns. I els demanem com pensen garantir els drets dels barcelonins si ni el consistori és capaç d'aplicar la seva pròpia normativa, o per incapacitat o per decisió pròpia de deixar que passi el que està passant, encara que això perjudiqui els veïns. Per tant, li demano, alcalde, què pensa fer davant d'aquests incompliments, quines actuacions pensa emprendre per resoldre aquests expedients.

Les dades que li dono són les que tinc, no estic al govern, però quan hem preguntat durant dos mesos quins incompliments hi havia, jo agafo les dades que vostès m'han donat, però no m'ha respost la pregunta. Què pensen fer amb aquells que incompleixen? Els retiraran la llicència?

Jo seré més briqueta. A veure, segurament a l'hora de mirar i imaginar Barcelona crec que hem coincidit en moltes ocasions i no és un comiat. Crec que en el camí que hem fet, el meu és bastant curt, l'Ajuntament de Barcelona, però crec que hem coincidit en moltes qüestions. i a mi me n'alegra. Diuen que ets més llest que la gana i ho puc certificar. La mala cosa és que sempre has estat llest pels teus i els altres ho hem patit una mica, però crec que això ho continuaràs cultivant allà on vagis. Jo soc molt pragmàtica, llavors he estat una mica atrepella i he buscat algunes declaracions teves amb les que coincideixo i hem coincidit al llarg del temps i tu deies que durant molts anys el Ministeri de Cultura havia estat a la Conselleria de Cultura de la ciutat de Madrid. Jo amb això estic d'acord i per tant espero, tu que ara ets una estructura d'estat aquí, que t'emportis la maleta de Barcelona i que canviïs això, que contribueixis a canviar això i que almenys facis dues coses, acabar l'estatut de l'artista i posar la projecció, la producció de la cultura barcelonina a l'agenda d'un ministeri com és el Ministeri de Cultura de l'Estat. Si fas això, doncs de vent segur que ja serà una inflexió respecte als equips que altres ministres us han precedit. Molta sort i encerts, sempre tindràs a la teva disposició Esquerra si poses a la taula dels grans Barcelona. Així que molta sort.

Bé, avui estem votant la modificació puntual d'un instrument que no funciona, perquè els darrers cinc anys aquest instrument s'ha declarat totalment ineficaç, per canviar la dinàmica dels usos que regulava, per donar resposta a la desaparició del teixit comercial de proximitat, per evitar l'aparició de nous comerços d'escassa qualitat destinats al turisme, com els negocis de carcasses, de souvenirs o d'ungles. Tenim barris als quals no només ja hem de fer atenció i donar resposta a la gentrificació habitacional, sinó que ara també tenim la gentrificació comercial. I quan apareixen nous reptes, quan augmenta la complexitat d'allò que hem de gestionar, necessitem noves eines. Per tant, la resposta és clara. Necessitem un nou pla d'usos perquè a Barcelona cal començar una nova etapa i passar pàgina d'aquelles eines que no han funcionat i que venen dels darrers mandats. Sabem que amb un nou pla tampoc no ho solucionarem tot. Haurem de fomentar relleu generacional en els comerços, baixar activitat de planta pis a peu de carrer, blindar serveis i espais de primera necessitat als barris, però ho volem tot perquè volem una ciutat que estigui viva i que es vagi actualitzant constantment. Necessitem una ciutat i uns barris on es pugui comprar carn, peix i fins i tot un llibre. I avui, a la meitat dels barris de Barcelona, això no es pot fer. Per tant, a l'espera d'aquestes eines que han de garantir un futur per a la ciutat, ens abstindrem.

La recidora de Limany, endavant. Si acabada la Guerra Civil, l'edifici de la Jefatura Superior de Policia situat a Via Laietana es va convertir en la seu de la Sexta Brigada Regional d'Informació Social. Des de llavors, la prefectura de la Via Laietana va ser un espai de tortures, encara que hi hagi algú que encara ho nega. Va ser un espai de tortures. No eren coses que passaven. Estava preparat per ser un espai de tortures. En el soterrani hi havia els calabossos. cel·les petites per crear angoixa claustrofòbica o amb espais molt reduïts per seure o inclinar-se, maons al terra de la cel·la per dificultar els moviments dels empresonats o empresonades, ús d'electrodes i altres tècniques clàssiques de tortura, com el corro, el tambor, la banyera o el quiròfano. Divendres passat vaig tenir l'oportunitat de participar en un acte que volia ressignificar via la Ietana 43 i allà vaig conèixer Carme Travasset. Una barcelonina que explicava la seva experiència via laietana. I com que les xifres de vegades no expliquen les barbàries, però els relats personals sí que ho fan, i especialment el de moltes dones silenciades i que han viscut en l'oblit, els vull relatar la seva història. Carme Travasset va passar per Via Laietana quatre vegades. El primer cop, sense ser major d'edat, estava a punt d'examinar-se del cou. Havia sortit a un plec de sardanes amb uns amics i la van detenir mentre repartia fulls de propaganda política. S'hi va estar tres dies, malgrat tenir només 17 anys. Quan ja en tenia 21, un grup de 7 o 8 membres de la brigada politico-social la va detenir. Van començar a fer-li cops de puny, estirades de cabells, disparar-li el revòlver a pocs centímetres del cap. Aquest suplici durarà més o menys una hora, fins que se l'enduen a Via Laietana. Allà se l'enduen, l'emanillen les mans a l'altura de les cames, li passen entre les cames i els braços una barra de ferro que s'aguanta entre dues taules, de manera que el cos de Carme Travasset queda penjant cap per avall. En aquesta posició li fuetegen els peus descalços amb barres i corretges, li claven l'extrem d'una barra de ferro que acaben punxant. Cada vegada que es desmaia, perquè ho fa sovint del dolor, la despengen, la llencen per terra i la soten amb les mateixes barres de ferro i corretges. L'humilien, l'insulten, també opinen sobre el seu cos nu i la tornen a pagar. Així, tres dies i tres nits. Si això no és tortura, que m'expliquin què va passar a Via Lalletana 43. No cal entrar en més detalls, perquè ja sabem que les dones eren torturades, violades, vexades i humiliades molt més que els seus homes companys. Però el que més sorprèn és el contrast entre el que explica i la seva força, vitalitat i somriure a la cara. I aquesta és l'exigència que ens demanen les víctimes de Via Lalletana, els polítics que creiem en la democràcia. Quan parlem de Via Lalletana parlem de la història de la Carme, de la història de la nostra ciutat, de la història del nostre país, del passat certament, però també de la ciutat que volem ser, de si avancem o no avancem cap bona ciutat de drets i llibertats. Esquerra fa que defensa la dignificació d'aquest espai des dels anys 90, evidentment seguint l'estela de totes les entitats memorialistes que han estat sempre al peu del canó. Ho hem proposat al Congrés dels Diputats, al Senat, a l'Ajuntament, l'última vegada el 24 de novembre, demanant transferir la titularitat a les institucions catalanes. I ja es va aprovar. Fa dos anys, el ministre Grande Marlaska, durant una sessió de control al Senat, va descartar traslladar la prefectura a un altre indret de la ciutat i va dir que a Catalunya ja hi ha d'altres espais de memòria i que no hi ha millor resignificació d'un lloc que va ser de tortura que la tasca que realitza avui la Policia Nacional. Sincerament, costa trobar arguments més pobres, però el més greu és que ho ha tornat a dir. fa tres dies en el Congresso, saltant-se el que diu la seva llei de memòria democràtica. Sabem que és simplement una qüestió de voluntat. Van veure un ratx d'esperança després de les declaracions del ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica quan va dir que donaria compliment a la llei de memòria democràtica i que finalment destinaria en Via Laietana a un lloc de memòria. Però un lloc de memòria com Via Laietana no és compatible amb la presència de la policia nacional. Tampoc és compatible a dir que el posarem en un catàleg d'edificis, ni tan sols a posar una placa a la façana, que el que va passar és tan greu que necessitem una reparació de les víctimes i una dignificació de la memòria que estigui a l'altura. I aquestes declaracions no estan a l'altura. Estem contents que avui haguem coincidit amb els comuns en aquesta proposició, perquè malauradament durant les darreres dues legislatures han estat el govern de l'Estat i en això no s'ha notat gaire. Els demanem, anem tots junts a Madrid i que s'actuï més enllà de les paraules. Perquè malauradament aquest país no té la sobirania per decidir què fem en Via Lletana i què deixem de fer. Ho decideixen en un despatx a Madrid. Doncs els que hi tenen responsabilitat a Madrid, sisplau, vagin més enllà de les paraules. Davant de temps líquids i memòries selectives, necessitem que la memòria tingui un espai, tingui un lloc, sigui tangible, es pugui tocar, fins quan ens faran demanar coses de sentit comú. Coses vitals per a la democràcia al segle XXI. Nosaltres no volem que, quan els testimonis de Via Laietana ja no hi siguin, haguem perdut un tros de la nostra història i haguem perdut tantes oportunitats. Nosaltres no volem que les generacions del futur de Barcelona oblidin com va costar de conquerir la democràcia i com és difícil, encara avui, de sostenir-la. Sense memòria no hi ha democràcia. I no parlem només del passat. Parlem també del present en què vivim i de la crítica del que som avui també. Per tant, avui tornem a demanar ressignificar l'edifici de Via Laietana. Aquesta és la Barcelona que volem, la que no oblida d'on ve, però sobretot la que no oblida cap a on vol anar, que és una Barcelona amb més democràcia, amb drets i llibertats.

Això és una qüestió de voluntat política. El que passa és que Esquerra Republicana és un partit que està acostumada a escoltar del Partit Socialista que hi ha coses que no passaran i després passen perquè els aconseguim arrossegar cap a llocs on no voldrien ser. Per tant, vostè ha dit que trobaran el moment, quan arribi el moment, la Policia Nacional haurà de marxar cap a infraestructures més modernes. I estic convençuda que sabrem trobar el moment per accelerar aquest punt perquè la Policia Nacional hagi de marxar a infraestructures més modernes per deixar-nos l'autèntic espai de memòria que es mereix aquesta ciutat. Estic convençuda que trobarem aquest moment i nosaltres no deixarem de treballar perquè vostès tornin a canviar de nou el seu posicionament respecte a això. La resta de intervencions del Partit Popular i Vox és que ja sabem que al estat espanyol passa una cosa ben curiosa que no passa a la resta de països democràtics com a Portugal, com a mitja Europa, Itàlia, Alemanya, que és que en aquests països els partits per molta divergència ideològica que tenen es posen d'acord amb la memòria i amb el que significa. Ningú no banalitza els camps de concentració, ningú no s'ho posa a la museïtzació dels camps de concentració, ningú no s'ho posa a a multar els discursos d'odi. I a Espanya, doncs això sí que passa. Perquè aquí, per arribar a la democràcia que tenim, se'ns ha imposat l'oblit i el silenci. I aquesta és la gran diferència. Que vostès volen passar pàgina, però la volen passar callant, fent-nos callar. Perquè el cost, el preu d'aquesta democràcia és que hi hagi coses que no es poden gestionar, que no es poden reparar, que no es poden parlar. I això és una democràcia molt feble. Si vostès volen passar pàgina, Es fa parlant i es fa amb diàleg. No es fa allargant encara més l'ombra del franquisme. I vostès han de decidir de quin lloc estan. Si volen allargar encara més l'ombra del franquisme o si es volen posar cap a aquesta Barcelona que vol avançar cap a Drets i Llibertats i vol posar en el lloc que toquen les víctimes de via laietana. Perquè encara avui dia a Barcelona hi ha gent que no pot creuar la via laietana per la por. del que va patir en aquella comissaria. I vostè ha fet trampes, perquè em posa aquí un escenari del segle XXI, quan del que estem parlant és d'un episodi que va passar en un moment concret, el franquisme, anys posteriors, entitats memorialistes que porten lluitant des dels anys 80, no em parli del que va passar el 2017 o el 2018. Avui el que hem de decidir és si reparem la memòria d'aquesta ciutat o no. No si parlem dels episodis del 2017 o del 2018. Estem parlant d'això. I vostès han de decidir de quin lloc es posen.

El que no passa a cap país democràtic del món és que segueixi protegint els torturadors, com es fa avui. El dia que potser posem els noms de les persones que van torturar i les portin en un judici, com a la resta de països democràtics del món que sí que han fet una transició de debò, potser sí que podrem passar pàgina. Però aquesta no és la situació de l'estat espanyol avui.

Gràcies. Aquest és un dels barris que concentra grans vulnerabilitats de la nostra ciutat amb visió política, amb visió que vam compartir en el districte de Sant Martí el mandat passat. Saben que Esquerra s'ha volcat amb un compromís ingent, amb el compromís del Besòs i el Maresme, perquè efectivament tenim un deute històric en aquests barris. La franja del Besòs és on es concentren les majors vulnerabilitats del país. Per tant, això ens compet en aquest govern. I aquesta serà la segona vegada que demanaré al govern que el compromís Besòs-Maresme necessita un comissionat que no ha estat nomenat i que necessitem desenvolupar amb tota l'ambició i el compromís que vam adoptar amb els veïns i veïnes del barri aquest compromís. Per tant, li torno a demanar que, sisplau, proposi una persona que pugui liderar aquest compromís per desenvolupar les polítiques que es van comprometre des del govern.

Sí, com havíem parlat amb els altres grups, nosaltres no donarem les declaracions o les proposicions del grup de Vox en les seves croades particulars, fins i tot confonent islàmic amb islamista, que és el que han fet i han hagut de rectificar l'anunciat de la seva proposició. Per tant, votarem en contra.

Votarem a favor d'aquesta proposició dels comuns. Hem de parlar de com millorar el transport públic i incentivar el seu ús. És important. Celebro que els comuns també hagin canviat la proposició que teníem pensada de reprovació de l'alcalde. Em semblava una reprovació molt estranya perquè els comuns, en definitiva, van ser qui van regalar els vots per a la investidura d'en Jaume Collboni. i ara el volien reprovar. Fa un any no el van reprovar quan van sortir del seu govern i ara el volen reprovar perquè no els deixa entrar el seu. És una mica estrany, tot plegat, però vaja, s'han decidit per aquesta proposició i, com he dit, òbviament, hi votarem a favor. Sempre a favor de continuar incrementant les inversions en transport públic, de continuar unificant els títols que n'incentivin el seu ús. Un debat encara més interessant és qui ho paga i com es paga, perquè aquí estem tots els vicepresidents de l'àrea metropolitana de Barcelona, això donaria part a un altre debat, En tot cas, estem a favor que l'alcalde de Barcelona lideri la congelació de tarifes de l'ATM. El 49% del consorci està compost per l'Ajuntament de Barcelona i l'àrea metropolitana, de la qual també n'és president. Per tant, està bé que s'impliqui a nivell pressupostari, que també ho faci el govern de l'Estat. I, de fet, per mantenir aquesta bonificació que se'ns demana, la Generalitat hauria de fer una aportació a l'ATM propera als 600 milions. I avui l'Ajuntament i l'Estat fan una aportació de prop d'un terç cadascun. Per tant, hem de tenir en compte que bonificació a banda, com a aportació ordinària, l'Estat avui posa l'ATM menys, que el 2010. Per tant, fantàstic a demanar bonificar el transport públic, fantàstic fer proposicions demanant-ho, però si el partit que signa aquesta proposició i el PSC governen al final tant a Barcelona com a l'Estat, que no ens quedem en proposicions, que es noti el grau de compromís amb recursos i amb aportacions a l'ATM. En tot cas, com deia, estem a favor. El preu és important per fidelitzar l'usuari del transport públic. Però avui sabem que el principal fre no és el preu, és el servei. És el bon servei que es dona. Ho diuen experts i també plataformes d'usuaris. Només la fiabilitat farà que tinguem més usuaris del transport públic. La millor manera d'assegurar un major ús del transport públic és tenir un servei de qualitat. I això vol dir inversions. I, per tant, m'ho deixen en safata. Si parlem de qualitat del servei, no podem evitar parlar de rodalies. Dues incidències cada dia. De gener a agost de 2023, 199 incidències. Suposo que alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que Renfe no hagi recuperat els viatgers previs a la pandèmia. El primer pla de rodalies que es va fer per Catalunya, pactat amb Catalunya, dels 4.300 milions previstos en aquest pla, només en va executar un 13%. El 2021 l'Estat només va executar un 35% de la inversió per a Catalunya. Això equival que Catalunya representa un 9%, només un 9% d'inversions al conjunt de l'Estat espanyol. Per tant, si parlem d'incentivar el transport públic, i tant, parlem del preu, però sobretot, per damunt de tot, no volem pagar menys. Volem que els trens funcionin

Endavant. Gràcies. Segons últim baròmetre municipal, l'accés a l'habitatge és el segon problema més greu de la ciutat. El cost a l'accés a l'habitatge a la ciutat de Barcelona ja ha arribat a uns màxims històrics. Estem de mitjana mensual 1.123 euros. I la venda, tot i la pujada dels interessos de les hipoteques, es manté. i es manté en bona part per l'augment de compradors estrangers amb un alt poder adquisitiu, uns compradors com sabem que acaben tensionant el mercat immobiliari, amb preus inaccessibles per la gran majoria de famílies que viuen a la nostra ciutat. Avui, el 21% de la compra d'habitatges a Barcelona La fan estrangers. I no ho fan per viure-hi, ho fan per especular-hi, ho fan per negociar amb l'habitatge. Perquè ens fem una idea, l'any passat, de les 16.029 comprabendes d'habitatge, 2.871 eren de compradors estrangers. Unes xifres que augmenten i que són les màximes de l'última dècada. I no ens cansarem de dir-ho. Vivim en una ciutat atractiva, en una ciutat d'èxit. Però això té conseqüències. I aquesta n'és una. La nostra feina és aprofitar les oportunitats, evidentment. Però la nostra feina també ha de ser protegir els barcelonins i barcelonines per tal que aquest èxit de la ciutat no el paguin els veïns i veïnes. Avui sabem que la compra d'habitatge per part d'estrangers amb molts recursos acaba provocant l'increment dels preus i l'expulsió dels veïns dels nostres barris. Portual ja va fer la prova. Fins al punt que diverses ciutats del món han acordat limitar l'adquisició d'habitatges per part d'estrangers amb un alt poder adquisitiu amb l'objectiu de frenar l'especulació. Amsterdam ho va fer, Canadà, ciutats com Lisboa i Porto a partir del gener del 2022 ja han quedat excloses de les Golden Visa i mentre que aquests llocs estan adoptant mesures per a limitar l'adquisició d'habitatges als estrangers, en ple segle XXI l'estat espanyol es troba encara en una situació diametralment oposada. No només no apliquem mesures per protegir els veïns, sinó que veiem com aquest tipus de compra d'habitatge es bonifica i s'incentiva. L'any 2013 l'Estat espanyol va aprovar una llei amb els vots del Partit Popular i de Convergència i Unió que permetia que amb una inversió de mig milió d'euros es donés el permís de residència de manera senzilla i ràpida a l'Estat espanyol sense haver-hi de residir i sense saber l'origen d'aquest capital. Això és la Golden Visa. Llavors Rajoy governava Madrid, Convergència Barcelona i Catalunya. Deu anys després, Barcelona i les ciutats del segle XXI necessiten una altra agenda de resposta. Hem de posar fi a la Golden Visa i per això proposem que Barcelona emplaci l'Estat a modificar l'articulat perquè quedem lliures d'aquesta expedició de visats d'or. Aquesta és una agenda de polítiques del segle XXI, aquests són els reptes que ens trobem avui, no fa deu anys, en les ciutats i hi hem de donar resposta amb nous instruments. Entenc segurament que hi haurà grups que suposaran en aquesta mesura, amb el típic argument de dretes que això és intervencionista. D'acord. Llavors, per què serveixen les institucions si no és per intervenir? Els polítics no hem d'intervenir amb els mecanismes democràtics que tenim quan es produeixen injustícies, desigualtats, quan cal ajustar-les, quan cal modificar el taulell. per a benefici de la majoria dels barcelonins i barcelonines, no és aquesta la nostra feina, perquè no fer res també és política. No és una altra cosa, és fer política. No fer res mentre es perjudica la majoria dels barcelonins i barcelonines en favor només d'uns pocs, també és política. De fet, el debat de la política és com distribuïm els costos i els beneficis. Qui guanya? Qui perd? I nosaltres el que hem de procurar en aquesta distribució de costos i beneficis és que no hi surti perdent la majoria dels barcelonins i barcelonines. Perquè si no ho fem, ho estem fent malament la nostra feina o no estem a favor de la majoria dels barcelonins i barcelonines. El debat és aquest. És una llàstima, també és veritat, que els darrers anys el Partit Socialista i Unidas Podemos hagin parlat molt d'habitatge, però que no s'hagi tocat això, que no s'hagi defensat Barcelona davant de l'Estat, davant d'aquesta compra i aquesta expedició de Golden Visa. Deu anys després ens trobem que l'Estat ha concedit ja 15.000 visats d'or, repeteixo, sense fiscalitzar l'origen d'aquest capital, i això és el que no volem per a la nostra ciutat. Barcelona no està en venda, Barcelona ha de continuar sent Barcelona. No ens podem permetre perdre la nostra personalitat, el nostre caràcter, la nostra identitat i posar en risc el nostre futur. Acabem amb les Golden Visa. Recuperem el control de la ciutat i defensem Barcelona i els seus ciutadans.

Agrair els vots a favor. El problema és que jo confio molt en Barcelona. Jo crec que hi ha gent que confia molt en Barcelona com a ciutat per atreure talent, sense necessitat de mercadejar drets i sense necessitat de ser l'escenari propici per a blanquejament de diners. Per tant, jo m'adreço als qui avui han votat en contra. Barcelona és una ciutat d'èxit, és una ciutat atractiva. No necessita atreure talent per 500.000 euros a canvi del dret de residència. Som molt més que això. Per tant, els demano que no abarateixin Barcelona amb arguments de dinamització econòmica. Som molt més que això.

Sí, volíem recordar que a la Junta de Portaveus nosaltres ja vam manifestar que el criteri de la declaració institucional pel qual s'aprova per unanimitat no és una bona idea i que volem replantejar l'aprovació de les declaracions institucionals. Per tant, que consti en acte perquè avui no s'aprova la de la gent gran però tampoc la de l'avortament lliure i pensem que és intolerable.

Gràcies. Bé, Barcelona és una ciutat d'èxit, és una ciutat global i atractiva, però el que no podem permetre és que l'èxit, aquest èxit, el paguin els barcelonins i barcelonines. L'habitatge és un dels grans reptes que tenim com a societat. El 2018 es va aprovar la mesura del 30%. Aquesta mesura del 30% ens hauria de garantir si es fa bé disposar d'habitatge de protecció oficial per sota del preu del mercat. Aquesta no és una ocorrència barcelonina. Altres ciutats, com París, com Viena, han tirat endavant aquesta proposta. Gràcies a això, a fer-ho bé, en aquesta ciutat s'ha pogut tenir un parc d'habitatge accessible sobre el 20%, en canvi a Barcelona suposo que no s'han fet bé les coses els darrers anys i per això només el tenim del 2%. I dit això, en la primera comissió d'ecologia d'aquest Ajuntament, la primera, en la primera, PSC, Junts i Partit Popular van manifestar la seva voluntat amb matisos de carregar-se la mesura del 30%. Som conscients que la previsió que fa aquesta mesura no ha donat els fruits que s'havien plantejat. Es va dir que aquesta mesura arribaria a les 334 unitats per any. És segur que els resultats estan lluny d'aquest objectiu. Ara, això no vol dir que perquè estiguem lluny d'aquest objectiu haguem de mirar el passat. I a nosaltres ens preocupa que tinguem un govern que s'anomena progressista, que s'ha investit com a govern progressista, el que alguns partits, que ara no estan aquí, però de fet van regalar els vots a la investidura gratis perquè deien que tindríem un govern progressista, ara desmantellin polítiques progressistes o que ens facin tornar al passat. Amb l'aprovació de la mesura del 30%, el Partit Socialista va dir que impulsaria una comissió de seguiment per avaluar-ne els resultats i si calia fer ajustos a aquesta mesura. Una comissió que va impulsar el Partit Socialista, però que en 5 anys... no ha convocat mai. Suposo que perquè estan una mica distrets tirant-se els plats pel cap entre els dos socis de govern i mai van plantejar la possibilitat de tenir aquest espai amb promotors, amb col·legis, amb entitats, amb moviments socials per avaluar l'impacte de la mesura del 30%. I això és el que li demano alcalde, que convoqui aquesta comissió de seguiment, que no abandoni les polítiques progressistes, perquè aquesta ciutat continua sent progressista i necessitem mirar endavant i garantir el futur en aquesta ciutat. No abandoni tampoc l'agenda de les ciutats del segle XXI. I li demanem que convoqui aquesta comissió de seguiment.

Li demano que no miri cap a la dreta, ni en polítiques d'habitatge, ni en de cap altre àmbit. Celebro que aquesta comissió de seguiment, que fa cinc anys que vostè hauria d'haver convocat, ara engegui i li demano que porti els experts també en aquesta comissió de seguiment. Gràcies.

Sí, ho comentàvem abans, Barcelona és una ciutat d'èxit, és una ciutat global, atractiva, segurament no gràcies al govern dels darrers anys, això és un fet, és atractiva pels seus actius, per la seva gent, per la seva potència, però la responsabilitat de les institucions, la responsabilitat d'un govern d'una ciutat com Barcelona hauria de ser garantir que aquest èxit reverteixi en la ciutat i en la seva gent, o per dir-ho d'una altra manera, que l'èxit d'aquesta ciutat no el paguin els barcelonins. Si deixem que això passi, tenim una ciutat que expulsa els barcelonins. Sense un Ajuntament que protegeixi la ciutat, tenim, per exemple, un comerç local que desapareix, substitut per franquícies i podríem posar molts exemples més. Sense actuacions decidides per part de l'Ajuntament, no només ens hi juguem que els barcelonins puguin continuar vivint en aquesta ciutat. Ens hi juguem la identitat i el caràcter de la nostra ciutat. Ens hi juguem la personalitat de Barcelona i el nostre futur en aquesta ciutat. Ens hi juguem que Barcelona continuï sent Barcelona. La ciutat de Barcelona va tancar el 2022 amb un preu rècord del lloguer de l'habitatge. A finals del 2012, llogar un pis costava de mitjana 718 euros. Ara, 1.087. Només 7 euros més que el salari mínim interprofessional, que és de 1.080. En 11 anys el lloguer a Barcelona ha crescut un 51%, una barbaritat. Per això avui l'habitatge és un dels grans reptes d'aquesta ciutat i per això la nostra obligació és protegir Barcelona i els barcelonins. I avui els poso una mica de deures quan arribin a casa. abstreguin-se de la casa on viuen, del pis on viuen, i busquin un pis de lloguer a Barcelona. Un pis que satisfaci les seves necessitats. Ho dic perquè de vegades parlem de coses i estem aquí, però si ens trobéssim en aquesta situació, a veure quin pis de lloguer troben a Barcelona que pugui satisfer les seves necessitats avui. Fa tot just tres anys, la Generalitat va impulsar i aprovar la llei 11-2020. Va ser portada al Constitucional. El març de 2022 va dictar sentència declarant nuls un grapat d'articles, deixant sense efecte la contenció de rendes a casa nostra. Però lluny de quedar-nos amb els braços plegats des del govern de la Generalitat, vam aconseguir també desencallar la llei de la vivienda. Vam arrossegar el PSC i Podemos a aprovar-la i incorporar la regulació de lloguers. I un cop aprovada la Generalitat va tornar a fer els deures i va declarar 140 zones tenses de lloguer. I mentrestant el govern de l'Estat continua adormit dient que encara està treballant en el seu índex de lloguer de referència perquè ha de ser l'estatal per sobre del català. La Generalitat ja té el seu índex de preus i sabem que és efectiu. Per tant, demanem que Barcelona torni a fer sentir la seva veu, que Barcelona defensi els seus veïns, que defensi també la sobirania de Catalunya en matèria d'habitatge, que Barcelona exigeixi a l'Estat que apliqui d'una vegada per totes l'índex de preus català. Això és el que demanem. A la nostra ciutat, gairebé un 40% de la població viu de lloguer. Per tant, en depèn... que bona part dels nostres veïns puguin quedar-se a la seva ciutat. Aquest és un repte de ciutat i és la nostra obligació donar-hi resposta sense excuses. Barcelona no pot viure d'esquenes del país. durant massa temps ha viscut d'esquenes del país i ara té un govern que treballa per donar-hi resposta. Doncs posem-nos-hi, que Barcelona estigui a l'altura. Defensem la nostra sobirania en matèria de polítiques d'habitatge. No és només un debat competencial aquest, és un debat de sobirania també del nostre país i de la nostra ciutat. Jo sé que hi ha gent avui en contra del que estem debatent. Ho resumeixo en dues posicions. Hi ha uns que estan en contra... Perquè ideològicament creuen que no cal regular el lloguer en favor dels barcelonins. És una posició ideològica. I d'altres estaran en contra perquè són contraris a la sobirania de Catalunya. En contra de la nostra sobirania en matèria de polítiques d'habitatge. Però el que ningú entendria avui és que els que estigessin en contra fossin els grups progressistes. Perquè creuen que la gent que paga lloguers cada cop més alts o que no troba habitatge assequible entendrà que no s'apliqui un índex perquè l'ha fet la Generalitat? Que no s'apliqui perquè el govern espanyol encara està pensant en un índex que serà millor perquè és estatal? La pregunta és molt senzilla. Volen fer-ho o no volen fer-ho? I no perdem més el temps. Vostès, el Partit Socialista, tenen el deure, tenen la responsabilitat de defensar els interessos de la ciutat. Deixin de posar excuses. Són excuses per no aplicar una llei perquè no hi han cregut gaire. Però el que ningú tampoc entendria és que hi votessin en contra grups sobiranistes o independentistes. Cap independentista o sobiranista pot votar en contra de la sobirania d'un país. Almenys hi ha molts independentistes que ho som per la voluntat de construir un país nou. I un país nou són noves receptes. No tornar les velles receptes en habitatge. Votem la sobirania de Catalunya avui també. I esperem que els partits independentistes ho facin. Perquè, de fet, mirin, el 5 de juliol del 2017, quan s'aprova l'índex de referència de preus del lloguer, saben qui era el director de l'Institut del Sol? El 5 de març de 2019, quan s'aprova el decret de mesures urgents sobre l'habitatge, saben qui era el conseller que ho fa? El 21 de maig, el govern que aprovava el decret llei 9-201, saben qui era un dels consellers de territori que ho presentava? I saben qui era el conseller que aquell dia va dir que estava convençut que aquesta mesura permetria puxar la bombolla del lloguer? Es diu Damià Calvet i és regidor de Trias per Barcelona. Llegeixo literalment el que avui Volem demanar que el govern municipal insti al Ministeri de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana a aplicar l'índex de preus de referència del lloguer de Catalunya per tal de garantir una regulació efectiva i real a la ciutat de Barcelona. No posem excuses en debats legals que ningú no entén. Aquest no és un debat sobre competències. Aquest és un debat per defensar la nostra sobirania en matèria de polítiques d'habitatge i posar aquesta sobirania al servei de la gent, que per això volem construir un país nou. I acabo. L'habitatge és un dels grans reptes que tenim en aquesta ciutat. Un repte de present que té a veure amb el futur de moltes famílies. Preocupacions i incerteses per no poder pagar el lloguer avui. Protegim Barcelona i defensem la sobirania de Catalunya.

Sí, gràcies, agrair la presència de la comissionada del català, Marta Salicru, també Ruth Carandell i Clara Tur, directora general i responsable de relacions institucionals de Plataforma per la Llengua. Bé, els videojocs són avui una de les principals indústries culturals del món a l'altura del cinema i de la música, tenen un paper clau en la transmissió de valors i de la llengua, especialment entre els meus joves, i avui Catalunya és el motor dels videojocs de l'Estat. Més de la meitat de la facturació dels videojocs de l'Estat és a Catalunya, la facturació d'aquesta indústria catalana el 2023 van ser 756 milions d'euros, es creen 5.174 llocs de treball directes amb sous superiors al salari mitjà de la ciutat de Barcelona, el 53% de la facturació del sector a tot l'estat és aquí i cal destacar que el 74% dels jocs creats aquí tenen versió català. Ara bé, cap d'entre els més jugats. Cada generació ha tingut uns símbols culturals que han fet natural i normal el català. El Club Super3 amb bola de drac, els clubs de rock català als anys 90, la traducció de Harry Potter al català, noves bandes musicals i també els streamers actuals. I els videojocs poden ser el següent pas. Avui, el 72% dels joves d'entre 14 i 24 anys juguen a videojocs. Ara bé, només el 7% ho fa en català. I va ser una de les conclusions de la Comissió No Permanent d'Estudis del Català Joves i Entorn Digital. El reforç del sector dels videojocs és clau per promocionar l'ús social del català entre els joves. La tendència és positiva. Hi ha cada vegada més jocs en català, més estudis que s'hi impliquen i un sector també que creix econòmicament. Però avui l'ús del català encara està per sota de la seva potencialitat. Ara bé, per sort, com sempre, aquest país s'espavila, la societat civil sempre tira endavant i té eines que poden empènyer per fer capgirar aquesta situació. Per exemple, Plataforma per la Llengua organitza el festival Saga, que avui ja és tot un referent de la indústria, un esdeveniment únic on la indústria del videojoc i la llengua catalana es troben, on es promou l'ús del català a través de les últimes novetats del sector. I el més important també ho fa amb uns valors que volem projectar al món, igualtat de gènere, sostenibilitat, benestar digital... Avui tenim especialment tres esdeveniments de referència que promocionen els productes del sector dels videojocs a Catalunya. El Saga, el saló del gaming dels videojocs en català per excel·lència, que en la propera edició plegarà 10.000 visitants en 8.000 metres quadrats i que no ha parat de créixer any rere any. El Barcelona Game Fest, el festival de videojocs més gran de l'estat espanyol, que en l'edició d'enguany es preveuen 17.000 assistents amb 200 estudis i l'exposició de 170 jocs independents. I el Retro Barcelona, la fira del videojoc clàssic de Barcelona, on ens podem retrobar amb la Game Boy, amb la qual molts de nosaltres vam créixer, o la Master System, la 1, la 2, també molt familiars per a tots nosaltres. El passat mes de maig aquest festival va reunir 7.000 visitants. En aquest context, i per tot això que explicàvem, amb l'objectiu de fomentar l'ús social del català entre els joves, el que proposem és que Barcelona s'impliqui en el Saga Barcelona Game Fest, el saló dels videojocs. Aquest és un gran esdeveniment anual en llengua catalana que podria passar a Barcelona dedicat als videojocs i organitzat conjuntament pels artífecs del Saga, del Barcelona Game Fest i del Retro Barcelona. Barcelona ha de tornar a voler ser referent, a ser ambiciosa, amb iniciatives que projectin la ciutat i alhora reforcin la seva personalitat. Barcelona ha de ser sempre referent i apostar pels videojocs és apostar per una cultura connectada amb la creativitat juvenil i amb projecció cap al futur. Aquest pot ser un esdeveniment estratègic per a la capital del nostre país, amb l'ambició i el potencial de ser referent a tot Europa. compromès amb la promoció entre adolescents, joves, també amb valors que volem cultivar, que són propis de la nostra ciutat. Quan pensem en grans esdeveniments, la qüestió hauria de ser no només lluir això que en diuen la marca Barcelona, sinó d'assegurar també que aquest esdeveniment tingui un retorn per a la nostra ciutat. Per tant, amb continuïtat durant tot l'any, que es puguin fer emergir oportunitats laborals, suport a la formació, connexió amb el teixit local i també amb els equipaments de la nostra ciutat. És cert que avui vivim un retrocés de l'ús social del català, però la nostra invitació és a deixar de ser pessimistes. Sabem que el retrocés de l'ús social del català posa en risc la nostra cohesió i la nostra identitat, però la nostra feina no és estar sempre a la defensiva, sinó fer-hi propostes, respostes, innovar l'agenda, adaptar l'agenda del català als temps que estem vivint. I això és el que fa Esquerra Republicana. Aquest és un projecte que comparteix, de fet, objectius i valors amb un altre projecte que també hem treballat, com la Casa de Creadors de Contingut Digital en Català. Un projecte que durant aquest 2025 serà una realitat, que serà presentat d'aquí molt poc i durant el proper any tindrà un emplaçament físic a la nostra ciutat. Avui el futur del català està en mans de les nostres generacions. Si els joves veuen la nostra llengua útil i viva, el català estarà salvat. I si el català és present als videojocs més populars, els adolescents evidentment percebran el català com una llengua viva, moderna, apta per la tecnologia i el lleure. Si el català és present als videojocs, afavorim el seu ús espontani. Els joves no només juguen, també parlen d'allò que juguen, també construeixen comunitats parlant d'allò amb què juguen. I, per tant, així també fem créixer el sector dels videojocs a Catalunya. Més oferta en català vol dir també impulsar l'economia i l'ocupació en la nostra indústria creativa. Per tot això, en aquest projecte, primer, afavorim que la llengua connecti amb els joves en el seu entorn natural, però, segon, potenciem un sector capdalt per a la ciutat i per al país, un sector que fa que l'economia sigui més productiva, també.

ni a nadie así, pues está en el mismo paquete.

Gràcies. La major part de ciutadans d'aquesta ciutat ens enorgulleix que Barcelona sigui admirada, que sigui visitada. De fet, a la majoria ens costa imaginar que... Existeix una Barcelona sense turisme. La qüestió, com sempre, és garantir l'equilibri entre l'atractiu de la ciutat i que aquest atractiu no ens faci perdre la ciutat, que Barcelona continuï sent Barcelona. Durant els darrers mesos, des d'Esquerra hem impulsat moltes iniciatives per governar el turisme, des de la limitació dels pisos turístics fins a la protecció del comerç dels nostres barris, des del retorn social dels grans esdeveniments fins a l'augment del recàrrec de la taxa turística. I en el cas d'aquest darrer exemple, el marc és molt clar. Que el turisme pagui el que toca per venir a la ciutat. Ningú nega que el turisme suposa molts beneficis per a la nostra ciutat, per a l'economia de la nostra ciutat, però també està clar que la massiva arribada de turistes a Barcelona comporta externalitats negatives. Ara, gràcies al recàrrec de l'impost turístic, tindrem recursos per gestionar-les. Avui presentem una proposició que pretén anar un pas més enllà. Perquè els barcelonins no han de subvencionar el turisme. I ja no és només aconseguir un retorn del turisme a la ciutat per compensar les despeses, per compensar els efectes negatius en barris o veïns. Avui anem un pas més enllà. Volem que els barcelonins i barcelonines paguin menys impostos. Que paguin només els impostos que els pertoca. Ens referim a la taxa de recollida i de tractament de residus. D'acord amb la llei de 2022 del 8 d'abril de residus, aprovada al Congrés dels Diputats, la recollida i la gestió de residus s'ha de fer segons una màxima molt clara. Qui embruta paga. Aquesta llei força els municipis a imposar taxes no deficitàries vinculades a la recollida, al transport i al tractament de residus. hi estem d'acord, perquè vincula qui contamina amb la gestió dels residus que produeixen. I en última instància també incentiva les lògiques d'economia circular que impulsa Europa i amb les que evidentment hi estem d'acord. Ara bé, què passa a Barcelona i amb el turisme? Cada dia Barcelona genera tones de residus. La despesa en neteja, gestió de residus, no para de créixer. I per tant, el que paguem els barcelonins i barcelonines no para d'augmentar. Com ja saben, la taxa de recollida es paga a l'Ajuntament i la taxa de tractament de residus és una qüestió metropolitana que es paga a l'àrea metropolitana de Barcelona. El problema és que d'un any per un altre, la taxa que paguem els barcelonins i barcelonines per la recollida i la gestió de residus ha crescut i continuarà creixent els propers anys. Ara bé, una part d'aquest cost no és dels barcelonins. ve provocada per l'arribada de milions de turistes a la ciutat. Segons l'Observatori de Turisme de Barcelona, el 2023 han arribat 15 milions de turistes. Les previsions per al 2024 van a l'alça. Per tant, per cada habitant de la ciutat arriben gairebé 10 turistes. I aquí no hi comptem els milions de visitants, excursionistes no registrats, que també contribueixen a augmentar el volum de residus. Segons un estudi de Nacions Unides, cada turista internacional genera de mitjana també un quilo de residus. I això porta que avui, per exemple, una paperera de la Rambla s'hagi de canviar fins a 14 vegades. Per tant, que hi hagi un sobredimensionament dels serveis públics que es paguen amb la butxaca dels barcelonins. Llavors, què proposem? Quina és la solució? Estem d'acord amb la lògica de qui embruta paga. I per això la volem implementar de veritat. El turisme ha d'assumir el cost de gestionar els residus que genera. És a dir, que els turistes han de tenir la seva taxa de residus. I això es podria fer a través de l'instrument que vam crear del recàrrec turístic. Part del cost de recollida i de tractament de residus, el que correspon al turisme, s'hauria de cobrir amb els ingressos del recàrrec de l'impost turístic. Per fer això, proposem instar al Congrés dels Diputats a fer els canvis pertinents a la llei 2022 per tal que, segons el principi, qui contamina, qui embruta, paga, els costos relatius a la recollida i a la gestió dels residus generats pels turistes i els visitants puguin ser sufregats, puguin ser pagats pel recàrrec de l'impost turístic. També demanem que l'Ajuntament elabori un informe econòmic que determini quin és el percentatge del cost de gestió i recollida dels residus municipals generats per turistes i visitants de la ciutat. Quan tinguem aquest tant percent, quan tinguem aquesta xifra, podrem quantificar el que caldrà restar a les taxes de recollida i tractament de residus que paguen els barcelonins. Només així, sabent això, podrem determinar quina és la subvenció, quina és la solidaritat ciutadana que rep el turisme avui per part dels barcelonins i barcelonines. Així podrem garantir que els barcelonins i barcelonines paguem únicament pel que ens toca, que cada habitant de la ciutat deixi de pagar els residus de deu turistes Si el turisme paga els seus residus, no ho hauran de fer els barcelonins i barcelonines. Com deia al principi, avui proposem fer un pas més per governar el turisme, per garantir un equilibri que s'ha perdut i perquè Barcelona continuï sent Barcelona.

Quan Esquerra Republicana el 2020 va plantejar el recàrrec turístic, moltes de les crítiques que vostès han fet, turismofòbia i manca de rigor, van planar sobre el plenari. Avui el recàrrec turístic és una realitat. Avui els turistes aporten, hem de compensar les despeses que generen, les externalitats negatives, i aquest és el camí que continuarà fent Esquerra Barcelona. Quan els barcelonins vegin la seva taxa de residus, alguns podrem dir que estem treballant perquè els turistes aportin la seva part i perquè compensin les seves externalitats negatives i perquè aportin el tant percent del cost que generen en residus. I d'això ens sentim profundament orgullosos.

Molt bé. Ada Colau ha estat la primera dona alcaldessa de Barcelona i això mereix un respecte. Mereix un respecte. La política no és ja un món, eminentment d'homes, però sí que algunes dinàmiques ens poden fer la sensació que encara estan pensades en uns altres temps. Ser dona alcaldessa Mare, segur que no ha estat fàcil. És evident que vostè ha obert camí. Feia dies que pensava si havia de parlar de la investidura de 2019 o la de 2023, però he decidit no fer-ho. i només centrar-me en allò que compartim, en les qüestions polítiques que compartim, encara que segurament no sempre haguem coincidit amb la resposta. Compartim el diagnòstic d'un canvi d'època, el diagnòstic d'una societat que ha canviat molt els darrers anys, que ha fet exigències a la política institucional que no sempre han trobat resposta, Jo no sé si us recorda, però vostè va venir a Castellà del Vallès fa 15 anys amb l'Obserratori Desc. Alguns escrivien programes per a candidatures alternatives del Vallès. I vostè deia aleshores que naixia un nou sentit comú, que la societat canviava, que la política s'havia quedat quieta, impassible, o que la política no s'havia sabut adaptar i renovar al mateix ritme de les necessitats d'una generació, la seva, la meva, que semblava que no tinguessin futur. Una generació que a vegades ens hem sentit abandonats o desateros per la política. Vostè reclamava, parlava d'habitatge, però reclamava una política diferent, que ens donés esperança. I per tant, jo crec que això ho compartim, compartim el diagnòstic que necessitem una política que respongui als nous temps i que no és només una qüestió estètica, això és una qüestió política. I té a veure amb les maneres de comunicar i relacionar-se, evidentment, però sobretot té a veure amb la construcció de noves utopies que crec que a l'esquerra ens calen molt. Al seu espai i al nostre compartim diagnòstic i preguntes, encara que de vegades no ho hagi semblat, però és així. Encara que no sempre estiguem d'acord amb la resposta, o encara que malauradament la resposta a moltes d'aquestes qüestions que ens preocupen, malauradament encara estigui pendent. Aquesta ciutat continua expulsant barcelonins i encara té molts reptes per governar el turisme. Els governs, les institucions, els partits polítics hem actuat sempre sense desvincular-nos dels nostres lligams territorials i competencials, que està molt bé, Però és veritat que l'economia global, els seus actors, superen sense massa problemes les fronteres, els límits, les legislacions, límits socials o fiscals en les seves aventures. I això impacta a les nostres ciutats. Vostè, sense cap mena de dubte, ha contribuït a assenyalar aquestes contradiccions amb una veu que ha ressonat a molta gent. I això no és fàcil, i s'ha de dir. I avui toca ser generosa. Certament haurem de continuar treballant i pensant en quin lloc ocupa la política en una societat que s'ha transformat profundament. Jo et desitjo molta sort en la nova vida, espero que trobis moltes coses interessants que t'omplin d'esperança i gràcies per la teva contribució a la ciutat.

Molt bé, gràcies. Avui portem una iniciativa amb una sèrie de mesures que van orientades a defensar i protegir drets dels barcelonins i barcelonines, dret de poder viure i mantenir la teva llar, garantir el bon ús dels habitatges, evitar-ne la seva mercantilització. Com tots sabem, l'habitatge és l'últim baròmetre, el segon problema principal dels barcelonins i barcelonines. El preu del lloguer s'ha enfilat ja a 1.123 euros de mitjana i això suposa un augment de gairebé un 65% en 10 anys. Això afecta, a més a més, a un 40% de les cases barcelonines. L'any 2015 es va crear la unitat antiassetjament de disciplina d'habitatge, va iniciar actuacions vinculades als habitatges buits com el CENS, aplicar procediments disciplinaris per mesos a la llei del dret a l'habitatge, Sabem que s'ha fet feina en aquest àmbit, però estarem d'acord que no n'hi ha prou amb la realitat que viu avui Barcelona. Necessitem fer una passa més. Darrerament hem pogut conèixer casos concrets, però no anecdòtics, d'assetjament immobiliari. Aquests dies i el darrer mes vam poder visitar els veïns d'un edifici del carrer de Giral Pellicer. Són pocs veïns, però estan patint l'assetjament constant per part de la propietat. No cal entrar en els noms dels veïns i veïnes ni a concretar el detall del que estan patint per no caure en el sensacionalisme, però la veritat és que la realitat dista molt del que podem llegir en els diaris. Són persones amb noms i cognoms, barcelonins i barcelonines com nosaltres, que d'un dia per l'altre veuen com a casa seva, allà on tenen un contracte de lloguer, viuen de manera precària, viuen l'assetjament El mòbing immobiliari per part d'un propietari que els fa la vida impossible. Tot perquè els vol fer fora d'allà per fer negoci amb casa seva. El propietari de Giral Pellicer no només té aquest edifici, com dèiem, també és propietari de l'edifici d'un costat i de l'altre i els veïns que viuen a casa seva li fan nosa. Vol fer-hi negoci encara que el preu sigui fer fora veïns de casa seva a base d'amenaces i de fer-los la vida impossible. Hi ha altres casos, el 333 del carrer de la Diputació, al barri de la dreta de l'Eixample. En aquell edifici hi ha quatre veïns que estan sols i la resta de la comunitat són pisos buits i tapiats. Malauradament n'hi ha més d'aquests casos, alguns invisibles. El mateix cas d'assetjament immobiliari el trobem a la finca 347 del mateix carrer. També va d'ell, aquesta proposició, un veí que és l'últim llogater que queda dels originals en aquell edifici. Afortunadament, és veritat que no l'han pressionat encara perquè marxi com en els altres casos i, per tant, encara som a temps de protegir-lo d'aquest assetjament. No ens podem permetre que existeixi aquest delicte i que quedi impunt a la ciutat de Barcelona, l'assetjament immobiliari, per part de propietaris que volen destinar l'habitatge a usos més lucratius. No ens ho podem permetre com a ciutat, no és només una qüestió de sensibilitat o de moral, és que si deixem que passi això, que això s'estengui, perdrem la ciutat. El tema de l'assetjament immobiliari ja sabem que no és un tema nou, malauradament fa massa temps que la nostra ciutat el pateix, és el que podríem dir un cos desagradable de ser una ciutat global d'èxit i de projecció internacional. I la qüestió no és si hem d'escollir, si volem una ciutat d'èxit o volem una ciutat que protegeixi la seva gent. No cal escollir. No volem deixar de ser una ciutat atractiva, dinàmica, però tampoc volem perdre la nostra ciutat, perquè precisament és allò que la fa atractiva, la seva personalitat. Per tant, no podem permetre que la ciutat es vengui al millor postó, que es dilueixi, que es difumini, que ens expulsi, i per això calen mesures de protecció per als nostres veïns i veïnes. Aquesta protecció de Barcelona davant de la globalitat i els impactes del seu atractiu és un dels grans reptes que ha entomar Barcelona com a ciutat global cosmopolita que és. Ens hi juguem protegir els barcelonins i ens hi juguem no perdre Barcelona. I per això avui demanem una cosa molt senzilla. Aprofitant la informació que ja té l'Ajuntament de la venda de finques verticals procedent de la mesura del tanteig i retracte, aprofitar per tal de fer un seguiment exhaustiu de la situació en què es troben les comunitats de les ciutats com Barcelona, cada vegada són més complexos. Per estar al costat de la gent, per protegir-los, necessitem noves respostes. Ja no ens serveixen les polítiques o receptes del passat. Aquesta ciutat necessita més que mai polítiques progressistes que permetin la capital de Catalunya mirar cap al futur. Polítiques progressistes per conservar la Barcelona que estimem i que no volem perdre, perquè aquesta és la Barcelona que volen tots els barcelonins.

Bé, jo els convido a visitar els veïns i veïnes de Gerald Pellicer perquè entenguin la magnitud de què vol dir assetjament immobiliari, que és un delicte penal, assetjament immobiliari. I a descobrir que si els mecanismes hi són, suposo que deuen estar d'acord que no funcionen. perquè aquella gent segueix vivint el mateix malson, malgrat que se suposa que els mecanismes hi són. Hi ha 10 treballadors per 800.000 habitatges que té la ciutat avui dedicats a aquesta qüestió, per tant, és evident que cal fer més, perquè això és una taca que s'està estenent. El que no es mereix el sector, quan parlen del sector immobiliari, el que no es mereix el sector és que vostès no estiguin d'acord a lluitar contra aquells que embruten el sector, contra aquells... Aquí cal apartar d'aquestes males praxis per no criminalitzar precisament el sector. Per tant, avui el que decidim és si l'Ajuntament estarà al costat de la gent que pateix l'assetjament immobiliari, que és un delicte, o no. Nosaltres creiem que pel bé de la ciutadania s'ha d'intervenir amb els recursos que tinguem a disposició.

Bon dia. Bé, em sembla una bona notícia que el grup municipal de Junts hagi portat aquesta proposta de plenari extraordinari, i ho dic perquè durant molt de temps no han considerat aquesta infraestructura sigui un tema central en la seva agenda política. Quan, de fet, han hagut de negociar amb l'Estat, no han obert aquesta carpeta ni l'han posat sobre la taula. Denúncies sí, però és veritat que quan ha tocat posar solucions i tenien la força i l'oportunitat, no ho han fet. De totes maneres, si continuem per aquest camí, evidentment poden comptar amb el nostre suport, com poden comptar amb el nostre vot favorable a la seva proposta. És una bona notícia que Barcelona parli de rodalies, perquè això és una qüestió de país i som a la capital del país. I parlar de trens, parlar de rodalies, no és només una infraestructura, té escala humana. Quan fallen els trens, falla la possibilitat que els joves puguin anar a fer un examen a la universitat, falla la possibilitat de fer una visita mèdica que esperaves fa un any, falla la possibilitat d'anar al teu lloc de treball. I Barcelona no és una ciutat més, és la capital del país on es troben la majoria de les universitats del país, els hospitals de referència, els llocs de treball de l'àrea metropolitana... I en aquest sentit, la desaparició de l'alcalde, mentre hi havia 17 línies paralitzades a tot el país, més que una anècdota és un símptoma. El símptoma, que no hi ha la consciència en aquest govern i en els governs que l'han precedit en els darrers anys, que aquest és el govern de la capital del país i que s'ha d'implicar en els reptes de país i que té un país al darrere. S'ha trobat a faltar un alcalde que posés per davant de tot Barcelona, per davant de les sigles del seu partit. Tocava estar actiu quan milers de barcelonins i barcelonines quedaven tirades a les andanes de Sants. Tocava reclamar responsabilitats a DIF i a Renfe. Tocava reclamar el compliment de les inversions de les infraestructures que són de país però que es troben a la capital del país. I també tocava reivindicar poder decidir des de Barcelona, des de Catalunya, sobre una infraestructura tan estratègica com aquesta que toca a la classe mitjana i treballadora de la nostra ciutat. El que hem patit no és una sorpresa, no és un fenomen meteorològic, no és una maledicció bíblica, és un col·lapse anunciat. Durant anys el PSOE i el PP han preferit invertir en la xarxa d'AVE per sobre de les cercanies. 55.000 milions destinats a la xarxa d'AVE per damunt, per davant, dels 3.600 milions d'euros a cercanies. El 17% d'aquests 3.600 milions d'euros només a Rodalies Catalunya. Han castigat sistemàticament la ciutadania de Catalunya i la seva competitivitat Fins i tot quan han fet pressupostos, quan només han executat un terç de les seves inversions. Han frenat Catalunya a consciència. I per això parlar de rodalies no és parlar només de trens, és parlar de sobirania, és parlar de com volem governar les infraestructures a la capital del país. I si el problema és la sobirania, la solució és més sobirania. I per això Esquerra Republicana, sempre que ha tingut l'oportunitat al marge de denúncia, quan ha tingut la força i l'oportunitat, ha posat sobre la taula la necessitat de governar rodalies de Catalunya, de disposar de més recursos, de governar els trens des d'aquí i no des d'un despatx de Madrid. Rodalies a mans catalanes, més recursos, decidir sobre trens. I en aquesta crisi d'aquesta negociació del traspàs de rodalies, que els pot semblar que no és perfecte, Hem demanat que el govern de la Generalitat intervingui a Renfe Catalunya, que el gerent de Rodalies Catalunya prengui les regnes del servei a Catalunya. No parlem només de trens, parlem de sobirania, parlem de la consciència que això no és que no vivim en una ciutat més, sinó en la capital del país. Falta assopció de responsabilitats encara des del govern de la Generalitat. Falta un alcalde que prengui consciència que som a la capital del país. Però també falta que aquells que avui denuncien la situació de Rodalies posin sobre la taula les solucions quan tinguin la força i l'oportunitat. Esquerra Republicana ho ha fet i ho continuarà fent sola, ho espero, que més acompanyada que fins ara. Gràcies.

Gràcies. Fa prop d'un mes el Tribunal Suprem va sentenciar que el manac havia de retornar les pintures murals de Xixena. Caldria fer una mica d'història per entendre de què estem parlant avui. L'agost del 1936 es va incendiar el monestir de Xixena. Bona part dels frescos romànics, els retaules gòtics i els objectes d'art van desaparèixer. Ara bé, una part de les pintures, malgrat que van quedar afectades, van salvar-se de l'incendi. En assabentar-se'n, l'historiador i l'arquitecte Josep Godiol i Ricard, que era membre de la secció de monuments de la Generalitat, va viatjar a Siixena per avaluar-ne la situació. I en veure les pintures que eren a la intempèrie, per salvar-les va decidir arrencar-les abans de l'arribada de les pluges. Així les va portar a Barcelona i de cop... Un cop aquí van ser restaurades i acabada la guerra van ser dipositades al manac. Des d'aleshores cal destacar la feina impecable realitzada pel museu en la custòdia i la conservació d'aquestes pintures i tots sabem que el manac avui és un referent mundial en matèria d'art medieval i que gràcies a això les obres han estat visitades per milions de persones. podríem dir, doncs, que les pintures murals de Xixena tenen la seva casa a Barcelona. Però ara el Tribunal Suprem ha dit que el museu ha de retornar les pintures. I què diuen els experts? L'informe tècnic de l'equip del museu diu que és impossible fer-ho sense posar-les en risc. De fet, hi ha un ampli consens en la comunitat científica sobre el greu perill que suposaria d'extreure-les. No només es produirien danys irreparables, sinó que, a més a més, el monestir de Seixena és un lloc absolutament inadequat per exposar els frescos. La sala capitular va ser restaurada en formigó i aquest material, el formigó, és incompatible amb la conservació d'aquesta pintura mural. Tot i així, el Tribunal Suprem diu que el Manac ha de retornar les pintures murals de Xixena. Malgrat que fa pocs dies, 150 professionals de l'àmbit de la conservació i de la restauració del patrimoni cultural ja van signar un manifest on expressaven la seva preocupació. Malgrat... que tal com veien, la conservació i la restauració avui es regeix per un codi ètic internacional, que diu que els professionals tenen l'obligació ètica de posar per davant la integritat dels béns culturals a qualsevol tipus de pressió externa. I per tant, convindria bé no deixar el museu i els seus tècnics sols. De fet, per molt menys s'ha frenat que altres obres es moguin. La veritat és que no és gaire el meu estil, però avui els porto aquest quadre que suposo que coneixen. És una obra universal del segle XX, el Guernica, de Pablo Picasso, contra la guerra, contra el feixisme. I crec que val la pena portar-lo aquí, sobretot per al context on estem d'odi, d'enfrontament i també de voler eliminar aquell que pensa diferent. Però també val la pena portar-lo aquí perquè aquesta és una obra que no és a Euskadi. No és a Euskadi, es troba a Madrid. el reina Sofia. Tot i que Euskadi l'ha reclamat en moltes ocasions, però la resposta sempre ha estat la mateixa per part del Ministeri de Cultura, que no es pot traslladar al Guernica per una qüestió de fragilitat, per una qüestió de conservació del quadre. Això és el que diu el Ministeri de Cultura, però aquest cop no diu res el Ministeri de Cultura. I és sorprenent que no digui res. És sorprenent que un ministre català no tingui criteri o opinió sobre aquest fet. I per acabar de completar la fotografia general, el Tribunal Suprem espanyol no exigeix el trasllat de totes les peces de sisena, perquè n'hi ha algunes que són al Museu del Prado, altres que són als Estats Units, només exigeix el trasllat de les que són a Catalunya. perquè el Tribunal Suprem està fent política, perquè no li importa la conservació de les pintures. El que li importa és que són a Catalunya i d'això és del que estem parlant. El problema és que són a Catalunya i, per tant, el patró és el de sempre, qüestionar les institucions catalanes ignorant l'opinió dels experts, la venjança, en aquest cas, per davant de la conservació del patrimoni i veiem un president de l'Aragó amb una actitud xulesca amenaçant com complir la sentència per les bones o per les males. El mateix patró de sempre. l'odi, la ignorància i el menyspreu per Catalunya, amb un PSOE i, sumar, muts a Madrid. I amb un govern de la Generalitat que es posa de perfil, incapaç de plantar cara als deliris reaccionaris de la dreta espanyola. I què farà la Generalitat? Defensarà els interessos del manac i del país? O tenim un govern de Catalunya actuant en contra dels interessos del país? De veritat pensen quedar-se de braços plegats davant d'aquest despropòsit? Hem de defensar el paper del Manac com a institució de referència. Hem de defensar el dret de Catalunya a protegir el seu patrimoni cultural davant de sentències i decisions polítiques que responen més a l'odi que a la raó. Com en el cas del Guernica, perquè l'art no només parla de bellesa, parla de memòria, parla de dignitat, parla de resistència... i no s'hi valen excuses. Els diversos governs han de tenir una posició clara. Les obres de Xixena existeixen avui gràcies a Barcelona. Va ser Barcelona alcaldes, governs que van precedir aquest, que van comprometre-se amb el patrimoni, amb la restauració, amb la conservació d'aquest patrimoni. A mi m'ha sigut greu veure l'alcalde de Lleida més compromès i contundent en contra del trasllat de les obres de Seixena i demano a l'alcalde de Barcelona que faci un posicionament tan clar i tan contundent com el d'altres col·legues del seu partit en defensa del manac i també del patrimoni cultural català.

Sí, celebrem el vot del Partit Socialista. Jo crec que cal anar fins al final i, per tant, Esquerra Republicana exigirà també al Govern de la Generalitat que faci recurs d'empar al Tribunal Constitucional.

Gràcies. Ens demana el nostre posicionament sobre l'atorgament de medalles d'or de la ciutat de Barcelona als exalcaldes i exalcaldesses Joan Clos, Jordi Ireu, Xavier Trias, Ada Colau... i votarem a favor en el sentit de reconèixer el fet que l'exercici de la responsabilitat municipal comporta grans reptes i exigeix una vocació de servei constant, una dedicació incondicional i un profund sentit de responsabilitat envers la ciutadania. Deixant de banda les diferències polítiques, és innegable que assumir aquesta responsabilitat implica prendre decisions difícils en contextos molt canviants, i això també són els nous temps, gestionar recursos amb la major eficàcia possible i intentar afrontar els reptes del dia a dia amb determinació i visió de futur. Una responsabilitat que és innegable que sovint comporta també renúncies personals, ja que dedicar-se plenament al servei públic implica sacrificar temps de la família i de la vida privada en favor del bé comú. Cadascuna d'aquestes persones ha representat una visió diferent de Barcelona, influïda pel seu moment polític. Si haguéssim de triar algunes píndoles de cadascun d'ells que en recordés Ràpidament, qui han estat? Doncs diríem Fòrum de les Cultures, el Bissing, que per cert va ser una proposta d'Esquerra Republicana que després, evidentment, va executar l'alcalde del seu moment, Smart City, Superilles... Totes aquestes píndoles ens recorden a cadascuna d'aquestes quatre persones que van liderar en un moment donat Barcelona. Si un compara els discursos i l'accent en una o altra política que van fer cadascun d'ells, també entendrà l'evolució de la ciutat i allò que demanaven els barcelonins i barcelonines en el seu moment. També entendrà la ciutat que tenim avui. De l'obsessió per l'obertura de la ciutat, per la internacionalització de Barcelona, a un cert tancament amb l'objectiu de protegir millor la ciutat. Entre l'amenaça que suposa vendre la ciutat o tancar-la tant per protegir-la tant que acaben petitint els seus anells. Sí, com sigui, sembla que hem passat de voler que Barcelona sigui una ciutat d'èxit a assumir que hem de gestionar aquest èxit. Un èxit que no pot recaure en les espatlles dels barcelonins i que ens demanen recuperar l'equilibri perdut. Un nou sentit comú que crec que després del pas d'aquests quatre exalcaldes i alcaldessa s'imposa. També són els barcelonins i barcelonines que han contribuït en l'èxit i en els fracassos, rotunds fracassos, d'algun d'aquestes persones que van liderar Barcelona en el seu moment. I per tant, també ells, barcelonins i barcelonines, moviments socials, entitats, van contribuir al lideratge d'una o altra política d'aquestes persones que van posar-se al capdavant i a sobre de les seves espatlles la ciutat de Barcelona.

Molt bé, gràcies, Tinenta. Segons l'enquesta d'usos lingüístics, la llengua catalana és entesa pel 93% de la població. Ara bé és veritat que només el 80% dels catalans i catalanes la sap parlar i només el 32% la utilitza habitualment. Això vol dir que només un terç dels catalans i catalanes tenen el català com a llengua habitual. Però també és veritat que cada vegada hi ha més parlants de català, hi ha més persones que el coneixen, per tant això és esperançador. però també és veritat que la població creix a un ritme més accelerat que el nombre de parlants. I això fa imprescindible que les institucions es posin les piles. Per això, avui proposem un pla d'enfortiment de la presència i l'ús social del català en el sector de la restauració de la ciutat, perquè sabem que el model comercial barceloní és un model de proximitat. El comerç ens dona el caràcter que té la ciutat, la seva personalitat, vertebra els nostres barris. És un element d'identitat de la nostra ciutat. Allò que ens fa diferents, que ens fa únics, que ens fa ser envejats arreu del món, perquè les persones que ens visiten saben que venen a una ciutat meravellosa i única. No van a una ciutat qualsevol, no van a una ciutat que s'assembla a qualsevol altra del món. La gent que ens ve a visitar volen sentir-se barcelonins, barcelonines, per uns dies, perquè som una ciutat amb caràcter. I si volem que continuem sent això, si volem que la nostra ciutat sigui atractiva tant per aquells que ens visiten com per aquells que hi viuen, hem de posar-hi molts esforços per no perdre aquesta identitat. El comerç, la restauració, és un element d'identitat de la nostra ciutat, com ho és també la llengua. Hi ha 1.000 establiments de restauració. Si mirem el personal d'aquesta restauració, el 78% entén el català i un 55% el parla. Avui és veritat que cada cop és més difícil trobar una carta escrita en català. Podem trobar cartes escrites en coreà, en rus, però és més difícil trobar-les escrites en català. I, evidentment, cada dia és més difícil també que t'atenguin en català. cosa que fa que acabem canviant d'idioma. Avui cada cop hi ha més locals que viuen d'esquenes al que representa Barcelona i a la nostra llengua. Els drets lingüístics reconeixen que els consumidors que actuin en el marc d'una relació de consum tenen dret d'expressar-se oralment i per escrit en la llengua oficial que escollin. Per tant, en aquest cas, tant en català com en castellà. Però hi ha elements que han de ser com a mínim en català, la carta d'un restaurant, els cartells fixos, l'etiquetatge, les comunicacions... En aquest sentit, entre els mesos de gener i el juliol del 2024, la Generalitat va detectar incompliments de la normativa lingüística en el 48% dels comerços inspeccionats. I en el mateix període va rebre 1.349 denúncies per vulneració de drets lingüístics. I estem parlant de negocis que funcionen amb la llicència municipal, malgrat saltar-se les normes de respecte als drets lingüístics. Estem parlant de drets lingüístics, però també estem parlant de llibertat, de la llibertat de viure plenament en català en la teva ciutat, també en els bars i restaurants, i per tant hem de garantir la llibertat de poder escollir viure en català. Per això avui presentem aquesta proposta per garantir el dret de poder viure plenament en català en la nostra ciutat, també quan anem a un bar o un restaurant a demanar un cafè. El primer dels objectius del pla que presentem avui ha de ser una campanya de sensibilització en col·laboració amb el Gremi de Restauració de Barcelona i totes aquelles entitats comercials, actors econòmics de la ciutat que vulguin afegir-s'hi, que permeti proporcionar als treballadors del sector de la restauració una formació bàsica i específica en català, posar al servei de restauradors i restauradores eines per a la retolació en català, publicar un vocabulari català bàsic il·lustrat vinculat al món de la restauració, això ja es feia abans però es va deixar de fer, I per tant cal tornar a recuperar l'esperit de la normalització lingüística però adaptat al segle XXI, crear un logo distintiu que identifiqui els comerços de restauració que col·laborin en la campanya i per altra banda el govern de Barcelona ha d'avallar pel compliment de la normativa en matèria lingüística i restablir la legalitat en cas que es vulneri. Aquest és un pla que ha de comptar amb la complicitat del sector i per això agraïm molt especialment la participació del gremi de restauració en el desenvolupament d'aquesta proposta. I celebrem que treballem junts pel català i per una restauració de qualitat, per promocionar i cuidar el seu ús a la ciutat. Aquesta és o hauria de ser l'obligació de totes les institucions, i per tant també es manté amb el Departament de Treball i de Política Lingüística del Govern de la Generalitat, que s'hi hauria d'implicar també en aquest pla. Les administracions han de doblar els esforços per estar a l'altura. Ja hem dit que la gent està fent els deures, que cada vegada hi ha més gent que vol conèixer el català, però toca ara a les institucions donar-hi resposta. Per tant, aquest és un pla d'enfortiment de la presència, de l'ús del català en els bars, en els restaurants... de Barcelona, és un pla treballat amb el sector i com passa sovint Esquerra no hem esperat que les coses passin, fem que les coses passin. No ens limitem a demanar al govern que garanteixi que tothom pugui viure en català, treballem perquè això passi i aquesta vegada també de la mà del gremi de restauració.

Molt bé, agrair els vots. El motiu pel qual avui ens hem focalitzat en la llengua i la restauració és perquè sabem que una llengua no se'n surt si no hi és en aquells espais on s'estableixen vincles emocionals, on hi ha una certa socialització amb la llengua. I la restauració, els vals, els restaurants són aquest espai on aquests vincles emocionals existeixen, on hi ha aquesta socialització emocional. de la llengua i, per tant, creiem que era un sector estratègic que ha de ser aliat de la defensa de l'ús social i la presència del català. Ara bé, cada vegada que hi ha hagut debats en altres àmbits, Esquerra Republicana també ha ofert respostes. Quan hem parlat de l'entorn digital, hem proposat el hub de continguts digitals. Quan hem parlat de l'organigram o de com ens relacionem internament en aquest Ajuntament, hem parlat del criteri del català dins de les subvencions. Per tant, és evident que en una proposició no ho matarem tot, però convido els altres grups municipals que, si tenen més idees, que les treballin i que les portin a ple.

Gràcies. A ningú li agrada veure imatges de violència encara que passin lluny i les veiem a la televisió. Tots vam rebutjar els atacs de Hamas del 17 d'octubre de l'any passat, vam rebutjar aquell atac i vam exigir també que s'allibressin els segrestats. Però com ha de respondre una democràcia davant d'això? Perquè el que diferencia les democràcies dels governs totalitaris és sempre la resposta davant d'aquestes situacions. I una democràcia de respondre portant els autors d'una agressió davant de la justícia. Això és el que diferencia les societats democràtiques dels règims autoritaris. A Israel hi ha un govern d'extrema dreta i el seu primer ministre va veure aquell atac com una oportunitat, perquè aquest conflicte evidentment no va començar amb aquell atac de Hamas, ve de lluny. I Netanyahu va veure una oportunitat per portar a terme un pla d'aniquilació de Gaza, un pla d'anacció del territori palestí de Gaza, un pla que a més li permetia revertir el desgast polític que tenia. I aquest és el context, perquè recordem que en aquells moments a Israel hi havia una gran mobilització contra Netanyahu i l'acusaven de voler eliminar el poder judicial per evitar que l'investiguessin per corrupció. I aquest és el context. Per tant, és evident que no és casual que el govern més extrem de la recent història d'Israel hagi posat en marxa un pla criminal. Un pla criminal per arrasar el territori de Gaza i aneccionar-lo de facto a Israel. I el resultat quin és? Desenes de milers de morts, la gran majoria civils, la destrucció total d'una part de Palestina, bombardeixen instal·lacions, destrueixen infraestructures imprescindibles, bloquegen aliments i medicaments, deixen morir de gana la gent que hi viuen, desplacen gairebé dos milions de palestins i palestines, i això és més del 90% de la població de la Franja de Gaza, una catàstrofe brutal. humanitària que empitjora dia rere dia i, per tant, intolerable, injustificable i criminal. I ho veu tothom, per molt que alguns s'entestin acusada antisemita, qualsevol que critiqui aquesta dèria exterminadora. El que està fent Netanyahu són crims de guerra i és un genocidi i, tard o d'hora, acabarà jutjat pel Tribunal Penal de la Haya. Però tot això, què hem dit? Què he dit? Probablement ni cal, perquè ho veiem, ho estem veient amb els nostres ulls. Ja no és una qüestió política tot això, que demani una anàlisi política i de context. És un horror, que és insuportable veure imatges d'infants morir de gana, o calant-se foc a dins d'escoles, o bombardejant hospitals mentre la gent està parint els seus fills i filles. Que és insuportable, que estan assassinant al voltant de 800 nadons en menys d'un any. És intolerable, és insuportable veure les històries que hi ha darrere de cada infant assassinat o que ha perdut la seva mare i el seu pare. Veure nenes que veuen el cadàver de la seva mare víctimes de l'anèssim bombardeig. Ens imaginem que els nostres fills i filles es quedessin sols al món davant d'aquesta barbària? No ho podríem suportar. Ja no és política, és un horror i ja no hi ha posició política que pugui sostenir aquesta barbària. De la mateixa manera que la Unió Europea ha estat tan contundent amb Rússia, Europa, els estats, els municipis, Barcelona... Ha de ser també contundent amb l'estat d'Israel mentre el seu govern... Fa el que fa amb total impunitat. Trencament de relacions, agermanament el que calgui fins que aquest govern criminal deixi d'assassinar innocents. Fins que Israel restableixi la legalitat internacional en els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est. De fet, l'acord internacional de justícia ja va declarar il·legal l'ocupació de Gaza el 19 de juliol del 2024 i va establir que els tercers estats estan obligats a abstenir-se d'entrar en relacions econòmiques o comercials amb Israel, a més a més de prendre mesures per evitar relacions comercials o d'inversió que contribueixin al manteniment de la situació il·legal creada per Israel en el territori palestí ocupat. Fa gairebé un any d'aquesta resolució. Ara bé, és veritat que el 23 i 24 d'octubre la Fira de Barcelona va acollir l'Aviation Week, on participaven tres empreses israelianes que proporcionen suport material o tècnic a l'exèrcit israelià. Del 5 al 7 de novembre es va celebrar l'Smart City World Congress, on l'estat d'Israel tenia un pavelló sencer, on s'exposaven també una desena d'empreses i almenys la meitat d'elles tenien vincles directes amb l'ocupació al territori palestí. I del 3 de març al 6 de març d'aquest any també es va celebrar el Mobile World Congress en el que l'estat d'Israel tornava a tenir un pavelló amb almenys 46 companyies tecnològiques israelianes vinculades també a l'ocupació. Per tant, Esquerra Republicana demana prohibir la participació d'Israel de manera directa o indirectament a Fira de Barcelona. No és la primera vegada que ho fem, intentem almenys que sigui l'última. Barcelona és una ciutat referent al món, defensora dels drets, de la llibertat, de la democràcia i ha de prendre partit i ha de passar a l'acció. Fem que Barcelona ens faci sentir orgulloses de nou i defensem la democràcia arreu.

Gràcies, alcalde. Hi ha molta gent que visita Barcelona, que vol venir a viure a Barcelona o que vol invertir-hi. I això és una bona notícia, és una gran notícia, sempre que aquesta notícia no alteri, no perjudiqui la vida dels barcelonins i barcelonines. La qüestió, com sempre, és garantir l'equilibri a la nostra ciutat, l'equilibri entre l'atractiu de la ciutat i que aquest atractiu no ens faci perdre la ciutat que tenim. Som una ciutat global que ha basat el nostre atractiu en la seva singularitat i en el seu caràcter. Però és veritat que els barcelonins i barcelonines tenen la sensació avui que això comença a perdre's. Els darrers anys veiem com les botigues de sempre tanquen o que la massificació fa impossible viure en alguns barris. I aquests són símptomes evidents de pèrdua d'equilibri. Barcelona ha de governar el turisme i aquest és el posicionament d'Esquerra Republicana i aquest és el sentit comú que hi ha a la ciutat i aquesta també ha estat la nostra feina i en aquesta línia els darrers mesos hem plantejat diverses mesures per fer precisament això, governar el turisme a la nostra ciutat. Governar el turisme passa perquè Barcelona estigui més alineada amb el país i que, per tant, cregui el rol de capitalitat que té, perquè durant anys Catalunya i Barcelona s'han donat massa temps l'esquena i el país necessita la seva capital i la seva capital ha de ser-ne la seva millor expressió i per això ha de ser la porta d'entrada del millor del patrimoni artístic, cultural, també de la nostra gastronomia i aquí encara queda molt per recordar. Governar el turisme també passa per la limitació d'habitatges d'ús turístic, com va fer possible l'Esquerra Republicana des del Govern de la Generalitat. També vol dir protegir les comunitats de veïns amb eines que evitin que s'hi estableixin pisos turístics a les seves finques, o bé limitar els comerços orientats únicament al turisme, perquè volem barris per viure-hi, o bé reduir els grups turístics a Ciutat Vella perquè la convivència sigui més plàcida, per fer, en definitiva, que el turisme sigui compatible amb qui viu a la ciutat. I governar el turisme també és revertir els seus efectes en aquells veïns i barris que més els pateixen. I per això el 2019 Esquerra Republicana va impulsar el recàrrec a l'impost turístic. Recordin que ens deien que era impossible, que això no es podia fer i avui és el tercer ingrés més important que hi ha a l'Ajuntament de Barcelona i és una eina imprescindible per governar el turisme. Si mirem el text de l'ordenança fiscal que regula el recàrrec, diu que l'impost ha d'anar destinat a tres coses. La millora de la qualitat de vida, la desconcentració del turisme i el control sobre l'activitat turística. I portem molts anys de discussió sobre els ingressos i on han d'anar a parar els ingressos del recàrrec turístic. Però la realitat és que avui aquests nous ingressos, lluny de ser finalistes, van a la bossa del pressupost general. I per tant, és impossible traçar realment que aquests ingressos quedin justificats en la implementació o que es garanteixi l'esperit amb el que va néixer aquest instrument. I llavors ens trobem amb doctores assignacions del recàrrec turístic, com el patrocini d'esdeveniments privats de clubs privats... o tarifes planes de discoteques. I aquesta no és la filosofia del recàrrec turístic. Enguany està previst que Barcelona recapti prop d'uns 100 milions d'euros i el nou recàrrec a l'impost turístic que vam impulsar permetrà ingressar uns 200 milions d'euros adicionals cada any. I això ens obliga a explicar molt i molt bé al sector, als visitants i també a la ciutadania la filosofia del recàrrec turístic. Aquests nous ingressos ens han de permetre fer un pas més cap al retorn social del turisme, que és una activitat econòmica que existeix a la nostra ciutat i que és molt important. I per tant, demanem que l'Ajuntament de Barcelona governi el turisme i garanteixi l'equilibri en la nostra ciutat, perquè si no hi haurà més gentrificació, més augment dels preus de l'habitatge, més pèrdua de la personalitat de la ciutat, menys comerç de barri o més botigues de souvenirs que ens fan perdre la nostra identitat. Correm el risc de morir d'èxit. Correm el risc de perdre la identitat de la nostra ciutat. I per això proposem avui la creació de fons per al retorn del turisme. Perquè és necessari que els ingressos del recàrrec es destinin a les zones de la ciutat on el turisme té un impacte més alt. Exemples n'hem posat la darrera setmana, per exemple, amb el manteniment del Mercat de Santa Caterina, però n'hi ha d'altres. Reforç de la neteja, insonorització de finestres per a habitatges en els carrers amb més concentració, compra i retracte en zones amb més densitat turística, foment de comerços de barri, augment d'agents cívics nocturns, nous espais infantils a les zones més turístiques, etc. Garantir l'equilibri a Barcelona és dedicar els ingressos del recàrrec turístic a compensar, a reparar els impactes, però també garantir que els veïns no pateixen les conseqüències o les externalitats del turisme. I això és clau per governar el turisme a la ciutat de Barcelona. I per això avui portem la creació d'aquest fons de retorn. No poden anar aquests ingressos a qualsevol cosa que vulgui el govern de Barcelona. Ha d'anar a inversions en els barris que pateixen més els impactes del turisme, a actuacions concretes en zones per millorar la qualitat de vida dels veïns. Aquest és un pas més imprescindible perquè el turisme que és una activitat econòmica important a la ciutat, reverteixi també en tots els barcelonins per recuperar i garantir l'equilibri perdut, l'equilibri que eviti una paradoxa de la qual hem parlat altres vegades, que la ciutat que els turistes venen a visitar acabi desapareixent.

Jo crec que hi ha grups que ja venien amb el discurs escrit i no han escoltat res. Res. El recàrrec és allò que paguen els turistes. I fixi's si... Que incentiva poc. Vostès diuen que incentiva poc, diguem-ho així. Doncs aquest any hem batut rècords. Hem batut rècords de turistes. Per tant, no deu ser tan poc incentivador el recàrrec turístic ni evitador que continuïn venint milions de turistes. La proposició deia què fem amb aquests 200 milions d'euros del recàrrec turístic. I jo els deia que el govern no pot fer qualsevol cosa amb aquests ingressos del recàrrec turístic. Que han de tenir uns criteris, una traçabilitat i una transparència. Però vostès, no ho sé, crec que han vingut amb un discurs i no han escoltat absolutament res.

Gràcies. Bé, Barcelona s'encamina cap a un nou rècord de turistes. El primer trimestre ja s'ha registrat un augment d'un 2% de turistes sobre l'anterior rècord de 2019. Barcelona supera els 15 milions de turistes el 2023, segons l'Observatori de Turisme de Barcelona, i alhora aquestes xifres contrasten amb la gran preocupació pels impactes negatius del turisme, ho demostra el baròmetre, però també... les notícies que arriben arreu del món de les protestes contra el turisme a la nostra ciutat, on apareixen manifestants que ruixen turistes amb pistoles d'aigua. I aquesta no és la imatge que volem llançar de Barcelona al món, i no la volem perquè és l'expressió d'un equilibri que s'ha perdut. i ho hem de saber llegir d'aquesta manera, perquè això vol dir que és un repte que també està en les nostres mans poder-lo encarar. Sabem que el turisme és important per a la nostra ciutat, també per al conjunt del país, pel que representa en el PIB, per a l'ocupació que genera. Ara bé, tampoc no podem menystenir els impactes negatius del turisme. L'increment dels pisos turístics, que barra l'accés a l'habitatge dels barcelonins i barcelonines, la massificació de l'espai públic, la substitució del comerç tradicional... la sensació que la Rambla és cada vegada menys la nostra Rambla, la sensació que les platges cada vegada ens pertanyen menys, la sensació que fem nosa a la nostra ciutat i aquestes sensacions són un pendent perillós perquè demostra que la ciutat és cada vegada menys ciutat i més aparador i que correm el risc de perdre l'equilibri i també la nostra identitat. Avui la governança del turisme passa per garantir aquest equilibri que s'ha perdut. L'equilibri entre ser una ciutat atractiva però també una ciutat on es pugui viure i es pugui viure bé. Hem de recuperar l'equilibri que fa possible, que és compatible una ciutat visitada amb una ciutat quotidiana. Recuperar l'equilibri també que eviti la paradoxa que la ciutat que venen a veure els visitants acaba desapareixent. Aquest no és un repte on estiguem sols. Ja hi ha altres ciutats que han passat per aquí, també per protestes generalitzades contra els efectes del turisme massiu, i ja hi ha a altres llocs una agenda de noves respostes per encarar aquest repte. Hi poso alguns exemples. Amsterdam. Fa anys que obliga els guies a obtenir llicències d'ocupació de l'espai públic per a grups organitzats i els prohibeix a certes zones. Ha traslladat una terminal de creuer cèntrica a una àrea perifèrica. ha plantejat un gran acord polític on limita les pernoctacions a 20 milions anuals. Té un impost turístic de 12,5% i les empreses que realitzen creuers paguen 14 euros per passatgers. Palma, un altre exemple, vol limitar creuers i incrementar taxes, incrementar la inspecció d'allotjaments il·legals, limitar el nombre de vehicles de lloguer... Nova York regula i limita el lloguer en períodes menys de 30 dies. Dubrovnik vol garantir el civisme i respecte dels visitants, prohibeix les maletes amb rodes pel centre, limita els turistes diaris a la ciutat. Copenhagen, un altre exemple, fomenta el turisme responsable, compensa accions com anar en transport sostenible, treballar granges urbanes o contribuir a la neteja de la ciutat. Totes aquestes mesures amb diferents colors polítics als governs d'aquests llocs. I a Barcelona fa massa anys que promocionem la ciutat com fa 30 anys. I la ciutat ha canviat completament. És una ciutat global, però el que sí que es manté és que no volem perdre la nostra essència i la nostra personalitat. Per això cal prendre decisions i tenir una estratègia clara i no anar amb pedaços i de vegades incoherents entre ells. Governar el turisme avui passa per recuperar l'equilibri i Esquerra Republicana s'ho pren com una prioritat, com la que demostra també la preocupació de la ciutadania envers aquest fenomen. Per això hem plantejat diverses mesures. L'augment del recàrrec de l'impost turístic impulsat per Esquerra Republicana al mandat anterior, el retorn social d'aquests ingressos del recàrrec turístic a aquells barris que pateixen més els impactes negatius del turisme. Una estratègia decidida en relació als pisos turístics, gràcies també al decret del Govern de la Generalitat, per fer compatible el turisme amb aquells que hi viuen a la ciutat. I la consciència que el turisme ha de reforçar en tot cas el comerç tradicional i no substituir-lo. perquè el monocultiu d'un comerç orientat als turistes no aporta res als barcelonins i barcelonines. Per tant, Barcelona necessita adaptar la seva agenda de polítiques als nous temps, també en política turística. Barcelona ha de tenir l'ambició de liderar una nova governança del turisme, una aliança de ciutats per a un turisme conscient, responsable, sostenible. Volem una Barcelona referent arreu, també en això, amb un model Barcelona de governança del turisme que sigui referent. Una aliança de ciutats que faci possible el millor treball conjunt entre destinacions per a millorar la gestió del fenomen turístic a Europa i al món. Ja existeixen xarxes on exercir aquest lideratge, no m'esplaio amb totes les que hi ha, però n'hi ha moltes, però està clar... que volem una Barcelona que exerceixi el seu lideratge internacional i que digui també en origen als visitants que venen a Barcelona quina és la Barcelona que volem i sota quins valors hem de rebre també els visitants a la ciutat. Hem de ser referents per això i no per pistoles d'aigua, amb un model de governança del turisme adaptat als reptes del segle XXI. Un model Barcelona de governar el turisme que serveixi d'exemple a la resta de ciutats. Un model Barcelona per recuperar l'equilibri entre la ciutat visitada i la ciutat quotidiana. que és la que viuen els barcelonins i barcelonines. I és també la ciutat quotidiana la que ens fa singulars arreu del món. I és això precisament el que hem de protegir avui.

Queden 24 segons. A veure, les manifestacions d'avui són els problemes irresolts d'ahir. Ho dic perquè de vegades ens fem els ornis, però Comuns i Partit Socialista van governar aquesta ciutat durant 8 anys i alguna responsabilitat sobre turisme també tenien. Avui Esquerra Barcelona porta aquesta proposició seguint l'estela d'altres proposicions que ha portat. El recàrrec turístic, la limitació dels grups turístics, la regulació dels pisos turístics, l'eliminació dels pisos turístics, gràcies al decret del govern de la Generalitat. Ens hauria d'haver d'haver veure la mateixa coherència i el lideratge des del govern municipal de la ciutat durant aquests darrers vuit anys. Però si no l'han tinguda, nosaltres sí que l'hem tingut i la volem continuar tenint. Gràcies.

Bé, doncs, avui Barcelona ha d'acomiadar Xavier Trias amb tots els honors. Vostè va guanyar les eleccions a Barcelona. Hem d'agrair qui ha estat alcalde i servidor públic d'aquest Ajuntament i d'aquesta ciutat durant molts anys. Jo repassava la seva trajectòria i la seva trajectòria és la de la fe, la persistència i l'amor cap a Barcelona. I crec que això és d'agrair perquè moltes vegades considerem que la política municipal és la germaneta pobra de la política d'alta volada. I crec que Trias ha situat la política municipal també en molts moments com la política de primer ordre. I crec que això és important. També és important, i crec que la seva trajectòria ho diu, que la mort i la fe per Barcelona es demostren sobretot estant a l'oposició. I aquesta és una gran lliçó. La responsabilitat amb la ciutat és trepitjar-la tant si es tenen les llums d'un govern com si de vegades la llum s'apaga i continuem amb la llum del carrer. I crec que això és important i crec que vostè arriba a ser alcalde precisament també per tota aquesta marató que fa d'anys trepitjant carrer. I crec que aquesta és una lliçó que els polítics joves, si ens podem considerar joves, doncs també hem d'apuntar. Crec que és important. Quan ens hem hagut de posar d'acord, per exemple, fa més d'un any, ho vam fer pensant en el bé de la ciutat, a mi m'agrada el senyor Trias perquè sempre hi ha un component d'imprevisibilitat que fa més divertida la política, que la fa més atractiva. Amb el senyor Trias sabem que si li presentem una proposició, encara que no lligui exactament amb allò que el seu partit defensa en altres llocs, el podrem convèncer. O si més no, intentar convèncer. El que hi ha marge per a la conversa i per al diàleg. I això fa la política més interessant. Quan vostè ha dit que la política no passa per un bon moment, jo afegiria quan ha passat per un bon moment. Vull dir que gairebé mai ha passat per un bon moment, però en tot cas crec que la seva presència en aquest plenari li ha donat color. I crec que és una de les altres notes que destaca de vostè i per això continua despertant simpatia en un món, com deia, que de vegades ens avorreix amb les seves grisors. També la seva discreció. i crec que també és important, la seva discreció, que és vital per construir confiances, per tirar endavant acords entre diferents. Vostè és un polític amb el tarannac constructiu que necessita la ciutat, també el país. Estic segura que s'emportarà aquesta motxilla per fer altres grans coses, coses bones, per la ciutat, per el país, encara que no estigui a les institucions. I jo espero que gaudeixi molt de la seva jubilació i aquí estarem per quan vostè ho necessiti.

Gràcies. Bé, aquesta és la típica proposició que segurament no s'hauria d'haver presentat, però el problema són anys i anys de deixadesa de funcions per part dels governs que hi ha hagut a Barcelona, deixadesa de funcions en aquest cas en la governança del turisme, però també en tantes altres coses. Barcelona és la capital del país, però aquesta capitalitat avui no s'exerceix i aquesta anomalia s'ha de resoldre. Catalunya mai seria el que és sense tenir una gran aglomeració urbana com Barcelona, però Barcelona tampoc no seria la ciutat que coneixem sense tenir un país al darrere. Però fa molts anys que Barcelona ha deixat d'exercir de capital de Catalunya. A vegades perquè ens hem tancat, com si el món comencés i acabés a Barcelona. Altres perquè han tingut l'obsessió de comparar-se sempre amb Madrid, El cas és que el país fa anys que ens espera. I això no és bo per a ningú, perquè ni Barcelona és prou forta per competir sola sense tenir el país al darrere, ni el país pot continuar així sense tenir una capital que l'acompanyi. Per tant, hem de reconnectar Barcelona amb el país. I això s'ha de fer en tots els àmbits, econòmicament, en un món en què tenim més potència industrial fora de la ciutat, en les comarques del nostre entorn, més que no pas dins de la ciutat, però també culturalment, a nivell d'infraestructures, a nivell educatiu, en l'àmbit de l'esport i també des de l'àmbit turístic. I aquesta és la proposta que presentem avui, des d'aquí, començar a exercir ja, de capital. Primer, per l'atractiu i la força turística que Barcelona té i que pot servir de porta d'entrada del país. Quan es visita Los Angeles, jo no ho he fet mai, però la gent que hi ha anat diu que no és estrany que les agències l'ofereixin visitar Las Vegas, que està a 400 quilòmetres de distància. Quan algú va a Nova York, no és estrany que visita el Niagara, que és a 10 hores en cotxe. I nosaltres no som una illa enmig del no res, tenint en compte que a part tenim un país que és molt, molt petit, tenim un país al darrere, amb un patrimoni cultural, paisatgístic i gastronòmic de primer nivell. El país té molts recursos i atractius turístics que la majoria dels visitants desconeixen. i que podrien complementar l'estratègia actual de la ciutat de Barcelona. I segon, Barcelona pot exercir de parador del patrimoni del país, especialment dels productes agroalimentaris catalans. Avui a Barcelona és més fàcil trobar vins d'arreu que no pas D.O.s catalanes. Per això les D.O.s catalanes només representen el 40% del vi comercialitzat al nostre país. I en el cas de l'oli, la situació és encara pitjor. De tot l'oli que es comercialitza a Catalunya, només el 15% es produeix al nostre país. Som un país amb una indústria gastronòmica molt potent i lligada al territori, i Barcelona n'ha de ser l'altaveu. No ens enganyem, com ho fan a la gran majoria de ciutats franceses i italianes, on en les seves capitals podem trobar el millor del seu país. Però per alguna estranya raó, a Barcelona hi hem renunciat. Avui, per exemple, tenim visitants que marxen de Barcelona sense saber que Catalunya és una potència... Som productors en el camp del vi i l'oli. I Barcelona n'ha de ser l'aparador. Que estiguin presents en els nostres restaurants, en els nostres hotels, en els nostres esdeveniments. Que tothom sàpiga que Barcelona és la capital d'un país productor de productes de qualitat en aquesta ciutat. Que Barcelona ajuti a dinamitzar les economies locals del nostre país. Aquest és el lideratge que ha d'exercir Barcelona respecte al país. I, finalment, Barcelona s'ha de projectar com el que és la capital d'una llengua, d'una cultura, i això demana incloure la llengua catalana amb total normalitat a la nostra estratègia turística. El català no és una barrera, és una invitació, una manera de dir als visitants, benvinguts, benvingudes, però entengueu on som. Massa turistes marxen de Barcelona sense saber que aquí existeix una llengua, una cultura pròpia. Per això aquesta nova estratègia ha de servir també per posar en valor tot això. com un valor de genuïtat, de singularitat, en un context global on això és un tresor que cal preservar. I, per tant, cal reforçar la presència del català en els establiments comercials i de restauració. Barcelona és un destí global, una ciutat oberta al món, estimada, desitjada, però també ho hem de dir, massa sovint un destí caricaturitzat, desorientat, un destí saturat i massa vegades desconnectat del nostre país, el país que li dona sentit, caràcter i raó de ser. Nosaltres no aspirem a fer més promoció de la ciutat. Nosaltres volem fer una millor ciutat, perquè fent una millor ciutat, el visitant que arriba a Barcelona també ho gaudirà més, perquè sabrà on ve, perquè descobrirà el conjunt del país, perquè quan conegui Barcelona començarà a conèixer Catalunya. I aquest és el rol que li pertoca a la capital del país. Avui presentem un primer pas per reconectar Barcelona amb el país. L'hem incorporat també la negociació de pressupost per a l'any vinent. Parlem de turisme, però sobretot parlem de com tornar a fer que Barcelona es reconegui a si mateixa i demostri el que és el món. Que faci de Barcelona, que contribueixi a reforçar el sector alimentari del país. Aquest és el camí. Parlar amb la resta de ciutats, col·laborar-hi, liderar. Perquè Barcelona faci de Barcelona vol dir que torni a exercir com a capital del nostre país.

Jo discrepo amb el tinent. Crec que Barcelona sí que ha durat l'esquena al país durant molts anys i és moment de recuperar aquest lideratge i d'exercir aquesta capitalitat. La governança del turisme és urgent i no podem esperar el 2027 per canviar el rumb. Això vol dir posar límits, sí, com hem fet amb la reducció de les entrades del Parc Güell. Això vol dir incrementar la fiscalitat amb el recarreg turístic, com hem fet, sí, també, sobretot amb el retorn, que això ens permetrà els diners, els ingressos del recarreg turístic en els barris que tindran més impacte Per aquesta intensitat de l'activitat turística, totes aquestes propostes han estat marca de la Casa d'Esquerra Republicana, però avui tractàvem una altra cosa. Avui tractem com Barcelona és conscient que és la capital del país i com s'implica també mitjançant l'estratègia turística amb el conjunt del país. Una ciutat... és competitiva si té consciència de si mateixa, dels seus valors i de la seva llengua. I sempre serà més hospitalària i agradable si és conscient de qui és que no pas si és una mera ciutat de servents a visitants. I aquesta és la Barcelona que volem.

Gràcies. L'exigència d'Esquerra Republicana envers la ciutat es podria definir en tres qüestions. La primera és si aquesta ciutat funciona en la part més logística dels termes, seguretat, mobilitat, neteja. La segona és si aquesta ciutat té l'ambició per anar més enllà d'allò que està establert, si és capaç d'innovar en el seu model urbanístic, en les seves polítiques públiques. I la tercera, si sap on va. Per tant, logística, anar més enllà de l'establert, saber on anem. Crec que aquest informe només parla del primer. Aquest informe només parla de la logística, de dades, d'estadística. I és una oportunitat perduda per parlar de política. I crec que és el moment també de fer una lectura sobre el moment de la ciutat i què ha passat els darrers mesos. Aquest mandat ve marcat per una investidura amb els vots dels comuns i del Partit Popular. Els primers mesos del mandat sentíem habitualment, com es deia, que el Partit Socialista volia desmuntar l'obra del mandat anterior, perquè necessitaria el Partit Popular per mantenir aquesta majoria. Ho sentíem dels que havien estat protagonistes d'aquesta operació. És veritat que hi havia un risc real que aquest govern mirés a la dreta, un mandat una mica segrestat per una majoria estranya, fet amb el Partit Popular i amb els comuns, i això era un problema per a la ciutat, perquè s'han de prendre decisions estratègiques i no es poden fer mirant ni al passat ni a la dreta. A l'inici del mandat i durant els darrers mesos ho hem dit en moltes ocasions, avui ens juguem no perdre la ciutat, recuperar l'equilibri perdut, garantir l'equilibri. Esquerra vol una Barcelona que continuï avançant, que sigui dinàmica, que sigui oberta al món, competitiva, però que no ho faci a les espatlles dels barcelonins i barcelonines. Que sapiguem protegir qui som, la nostra identitat, el nostre caràcter, la nostra personalitat, que Barcelona continuï sent Barcelona. Ho dèiem, ho hem anat dient, i pensem que és una mena de sentit comú que avui ja hi ha a la ciutat. La preocupació pel descontrol turístic, la pèrdua de l'ús del català, la pèrdua del comerç tradicional, l'augment dels preus de l'habitatge. Avui és un consens polític. però de fet ja era una realitat en el dia a dia dels barcelonins. El problema és que la política, malauradament, no sempre avança al mateix ritme que la societat. Ha passat poc més d'un any, ara és de sentit comú que s'han de limitar els pisos turístics, per cert, ho va impulsar Esquerra Republicana des del govern de la Generalitat, ara és de sentit comú que s'ha de governar el turisme, ara comença a entendre's la magnitud del problema amb el retrocés de l'ús social del català però hem perdut massa temps. Han passat massa anys on s'han fet grans discursos, però no s'ha aterrat la política a les preocupacions dels barcelonins i barcelonines. És un consens que hem de vetllar per no perdre l'equilibri. I des d'Esquerra Republicana hem treballat per marcar la línia, l'agenda, el govern de la ciutat, per canviar les prioritats, perquè tenim clar que sense lideratge públic tenim el risc que l'èxit de la ciutat el paguin els barcelonins i barcelonines. Més enllà de la lectura del moment, sí que m'agradaria aprofitar el temps que tinc per entrar en alguns aspectes concrets de l'informe, perquè l'informe planteja una ciutat de Barcelona on tot va bé, i quan no va bé són problemes estructurals, i crec que no és del tot cert. L'informe diu que l'atur és baixíssim, que el PIB ha pujat, fantàstic, però cal tenir en compte que hi ha hagut una inflació desbocada que està devorant el salari dels treballadors i de les treballadores. Per tant, la dada és relativa, perquè si li preguntéssim als barcelonins avui què pensen sobre l'economia i l'ocupació, ens parlarien sobre l'encariment de preus i com de difícil és viure a Barcelona avui. I d'això no en parla l'informe. Es diu que la gent no té fills. Hi ha més gossos que fills a Barcelona. Com si no tingués res a veure amb les dificultats per accedir a l'habitatge. El risc de pobresa a la ciutat és del 22%. Per tant, no podem abusar de triomfalismes. Hi ha molta gent a la ciutat a qui no li va bé la vida. Hi ha gent que al seu final de mes comença el dia 15 de cada mes. I la nostra prioritat ha de ser garantir que en aquesta ciutat es pugui viure i que s'hi pugui viure bé. L'informe també parla de progrés econòmic sostenible, però fa la sensació que només ho fa en termes ambientals. L'èxit de la ciutat no només ha de ser sostenible ambientalment, sinó que ha de repercutir en tots els barcelonins i barcelonines. I aquest és l'equilibri del que parlem. Tenim una Copa Amèrica que és veritat que ha accelerat la transformació del Port Olímpic, que ha apropat els nens i nenes a la vela, però ha entrat poc al barri de la Barceloneta. I per això nosaltres vam negociar el retorn social de 10 milions d'euros a la Barceloneta, acordat amb el pressupost del 2024. I en això hem de continuar treballant. Es parla que renovaran els mercats municipals. En aquest sentit, el grup d'Esquerra ha fet un bon gruix de propostes al llarg dels anys que s'han presentat els darrers mesos. Hem de garantir la viabilitat de mercats i paradistes. Forma part de la nostra manera de ser. i sobretot s'han d'orientar els veïns en lloc dels turistes. De la mateixa manera que hem de garantir la continuïtat del comerç de proximitat que ofereix serveis essencials als nostres barris. I en aquesta direcció, l'acord de pressupost del 24 incluïa un pla de relleu generacional als comerços. Cal continuar treballant. Una bona notícia amb l'increment del 33% per la dotació del pla de barris. Dos projectes de regeneració urbana singulars, el de la Marina del Prat Vermell i el de Barris de Muntanya, forma part de l'acord de pressupost del 2024. Quan l'informe parla d'esports o de cultura, es refereix sobretot a coses externes que importem. La Vuelta, el Tour, la Copa Amèrica. Ens troba a faltar d'una veu a l'esport de base. Fa una feina crucial, imprescindible en els nostres barris. I la cultura creada aquí i per a la gent d'aquí. Hem trobat a faltar les dades sobre l'ús del català. Només el 36% a la ciutat de Barcelona el considera la seva llengua habitual. Una vegada, a l'informe de l'estat de la ciutat. I només per constatar els mals resultats de les competències bàsiques. es nota que gaire preocupació pel català no hi ha. Hem de posar la cinquena. Per això és important la comissió creada a proposta d'Esquerra per augmentar l'ús social del català entre els joves, urgent la creació de l'oficina de la llengua catalana, el desenvolupament d'una T-Cultura, acord de pressupost del 2024. I torno a l'inici, llegint l'informe es veu com després de poc més d'un any del mandat la gestió del turisme, l'increment del preu de l'habitatge, Ara són reptes també del govern, doncs fantàstic, una bona notícia per a la ciutat, perquè pel 24 també vam acordar l'augment de la inversió per arribar a 1.000 pisos públics. I l'informe diu que s'han iniciat 1.171 i hi ha 901 de construïts. Són xifres que milloren de molt la tendència dels últims anys. Espero que el govern de la Generalitat que es trobin a l'altra banda de la plaça Sant Jaume estigui tan compromès amb aquesta qüestió com ho va estar el d'Esquerra Republicana. A la Barcelona d'avui, consens compartit, cal governar el turisme. En els darrers mesos hem plantejat l'augment del recàrrec de l'impost turístic. Per cert, l'impost turístic no existia a Barcelona fins que no el va proposar Esquerra Republicana, un regidor que es deia Miquel Puig. Això ens permet recaptar nous ingressos per compensar les despeses que comporta el turisme. I aquest any he fet alguns passos en una idea que crec que és clau. El turisme ha de retornar beneficis a la ciutat. Ha de fer el seu retorn social. No podem pagar la seva festa. sobretot en aquells barris que més el pateixen. Hem de continuar fent passos endavant, amb més ambició encara. Com dèiem, l'exigència d'Esquerra Republicana sobre l'estat d'una ciutat, si sabem si és bo o no, funciona logísticament aquesta ciutat, té ambició per anar més enllà d'allò establert, sap on va, Aquest, malauradament, és només un estudi del primer element, perquè si avaluéssim els altres dos, hauríem de parlar d'una cosa que he trobat molt a faltar, que és de l'autèntica dimensió de la ciutat, que és la dimensió metropolitana, i que no apareix en aquest estudi. És des d'on, francament, estem convençuts que molts dels reptes que tenim s'haurien d'encarar. Gràcies.

Els barcelonins i barcelonines ens hem acostumat a repicar de les rodes de maleta per les voreres, a esquivar turistes quan baixem a peu per la Rambla o avisar els que hi va duquegen davant de la pedrera pel plantatge del carril bici. Els turistes són part del paisatge de la ciutat. I és fins a ser punt normal perquè Barcelona vol ser capital, vol parlar al món, volem que el món ens reconegui. Ara bé, així com volem que la gent conegui la ciutat, no volem que el preu que haguem de pagar els barcelonins sigui perdre el nostre comerç de barri per un de carcasses, branys i souvenirs amb obrellaunes en forma de penis o samarretes d'I love meals. No volem gent borratxa, corrent i sense samarreta pels súpers de la Barceloneta. No volem despersonalització ni parc temàtic, no volem assumir els costos del turisme mentre uns pocs se'n queden els beneficis. No volem perdre la ciutat perquè és la nostra ciutat. I per això cal governar el turisme i cal recuperar un equilibri que s'ha perdut. Sabem que el turisme suposa beneficis per a diversos sectors de l'economia, per al PIB i per a l'ocupació. I també sabem que l'arribada de turistes de manera massiva comporta impactes negatius, comporta despeses que assumeix l'Ajuntament que ha de preparar la ciutat per l'arribada massiva de turistes, neteja, seguretat, mobilitat, adequació de l'espai públic, unes despeses que si avui no tinguéssim el recàrrec que va impulsar Esquerra Republicana en el seu moment, per cert, pagaria la ciutadania encara amb més impostos. Governar el turisme en una ciutat com Barcelona ja no és situar-se ni a la dreta ni a l'esquerra. És el sentit comú que hi ha en aquesta ciutat. Perquè parlem de números, parlem de qui assumeix els costos del turisme avui. I nosaltres creiem que els beneficis del turisme cal repartir-los millor entre la gent que vivim a la ciutat. Si no governem el turisme, la ciutat canvia i canviarà. I encara serà més difícil continuar vivint-hi o poder-nos reconèixer. Per a què serveix el turisme si pel camí ens carreguem la nostra ciutat, si cada vegada Barcelona és menys Barcelona? El debat d'avui ja no és si estem a favor o en contra del turisme, perquè situar-lo aquí no ens oferirà més solucions. Cal canviar la perspectiva. És si recuperem, si garantim l'equilibri en aquesta ciutat, si tenim una ciutat d'èxit compatible amb mantenir la nostra identitat. I això passa per governar el turisme. Fer-ho possible és una obligació de la política davant de l'afartament i de l'etipament de la gent. Un afartament i un atipament que altres partits alimentaran, de les quals s'alimenten i en viuen. I és per això que Esquerra s'hi ha posat a treballar des de fa anys. A finals de l'any passat aquesta ciutat va pujar el recarreg turístic a 4 euros, que era el màxim que podíem fer. I després vam dir que faríem les modificacions legislatives pertinents al Parlament per tal de flexibilitzar aquest topall i arribar fins al màxim, que són els 8 euros, que és el que plantegem avui, situar el recarreg turístic en aquest màxim legal. Per què ho fem? Ho fem pels barcelonins, perquè primer, si apugem el recarreg turístic, podem compensar les despeses dels serveis públics extra que assumeix l'Ajuntament per aquesta arribada de turistes. I per tant, tot allò que aportin els turistes s'ho estalvien els barcelonins i barcelonines, com ja en vam proposar en la matèria de residus perquè els barcelonins no haguessin de pagar el sobrecost de la recollida de residus arran del turisme. I segon i un pas més. Volem apujar el recàrrec turístic perquè hi hagi un retorn social del turisme a la ciutat, perquè hi hagi un fons de retorn turístic que sigui una realitat al proper curs, amb ingressos traçables, per finançar projectes d'inversions en aquells barris que pateixen més els impactes del turisme, per protegir el comerç de barri, per mitigar soroll i maldecaps, per reforçar l'espai públic i la vida comunitària, per millorar la vida de veïns i veïnes en els barris més turístics de la ciutat. perquè els beneficis que genera el turisme no es quedin només en les butxaques d'uns pocs, perquè reverteixin en la ciutat i en la vida de les persones que hi vivim. I acabo. No volem una invasió turística que ens faci la vida impossible, sinó un turisme que com a mínim gaudeixi de la ciutat però que també contribueixi a fer-la millor. Que faci de Barcelona també una finestra al país, perquè per governar Barcelona no serveix el manual d'instruccions per a qualsevol altra ciutat a l'estat espanyol. Barcelona és la capital de Catalunya. Els turistes que la visiten han de conèixer que arriben a Catalunya, que si parla català i que més enllà de la nostra ciutat hi ha un país meravellós per descobrir. Coincidint també amb la incorporació d'un nou comissionat de turisme, demanem molt més lideratge al govern de Barcelona. Governar el turisme passa per reforçar l'estructura que actualment té la direcció de turisme de l'Ajuntament i no delegar-ho al Consorci de Turisme. Com deia a l'inici, avui el gran repte de la nostra ciutat és recuperar la ciutat per als barcelonins. Que els èxits de Barcelona siguin percebuts com a guanys per als barcelonins. Perquè ser una ciutat atractiva sigui compatible amb que Barcelona continuï sent Barcelona. Perquè el pitjor que podria passar a la nostra ciutat és ser una ciutat aparador, que té de tot menys veritat, que té de tot menys allò que la fa genuïna, que és la gent que hi viu.

Esquerra Republicana no ha governat aquesta ciutat els darrers vuit anys. No ha governat amb el Partit Socialista, no ha estat amb els comuns i malgrat això, després de les eleccions del 2019, va plantejar una fiscalitat turística que no existia en aquesta ciutat, malgrat que ens van dir que era impossible. I el 2020 vam plantejar un recàrrec turístic i després el vam apujar. I avui situem en 8 euros el recàrrec turístic. I tant que tenim pressa. Més pressa que la que van tenir aquells que governaven aquesta ciutat respecte a aquesta solució que plantegem avui. Jo me n'alegro avui de l'abstenció de Junts. Espero que d'aquest pas decidit i avançat per a la ciutat puguem sumar molts més actors perquè, repeteixo, el recàrrec turístic és una qüestió que afectarà els barcelonins i barcelonines. Allò que paguin els turistes ho deixaran de pagar els barcelonins i allò que paguin els turistes seran ingressos que aniran a inversions i projectes que aniran a mitigar els efectes i els impactes del turisme en aquells barris que més el pateixen. I jo crec que això és un consens majoritari de la nostra ciutat. Tant de bo... Més grups s'hi puguin afegir.

Gràcies. El repte que Barcelona té avui és el de garantir el seu equilibri. L'equilibri entre ser una ciutat que funciona, que és atractiva, que genera oportunitats, una ciutat que és envejada, que molts volen visitar i alhora que continua sent Barcelona, on hi podem viure, on s'hi viu bé i aquest és l'equilibri que fa especial Barcelona i aquest és el tresor que hem de preservar. el de recuperar i garantir l'equilibri i això és el que ha de marcar l'agenda de la ciutat els propers anys. De què hem de pensar bé garantir aquest equilibri? Doncs fonamentalment que aquesta sigui una ciutat viva, que els barcelonins no n'hagin de marxar, que no desaparegui el comerç de barri, que el català continuï estant present al carrer, que no perdem el caràcter i l'identitat que ens fa especials i que ens fa ser barcelonins. És evident que els reptes que tenim avui no són els que tenien els anys 80, dècades passades, on Barcelona urbanísticament encara tenia molt per recórrer. Alguns diuen que aquella Barcelona era molt salvatge, desendreçada, alguns diuen que més aviat grisa, i que per tant la campanya Barcelona, posa't guapa, va aconseguir canviar aquesta imatge. Va rehabilitar un terç del parc d'edificis de la ciutat. Durant 25 anys, aquella campanya va rehabilitar més de 27.000 edificis i va ser molt més que una millora estètica. Va dignificar barris, va dinamitzar també el teixit econòmic social, va fomentar la cohesió social. Va també cultivar una certa complicitat amb la ciutadania per cuidar la ciutat, per mantenir-la. Per tant, la rehabilitació va ser una eina de transformació, de dignificació de la vida de les persones de la ciutat. Els reptes que tenim avui són diferents d'aquells anys. Avui el problema de Barcelona ja no és només que llueixi bé, sinó que s'hi visqui bé. I avui l'habitatge continua sent, malauradament, inaccessible per a molta gent i l'especulació no deixa de fer pujar els preus. Però és que el repte ja no va només de preus, va d'envelliment del parc d'habitatges. Avui la nostra ciutat té 4 de cada 5 edificis anterior a 1980, més de 600.000 habitatges amb problemes de dèficits energètics, d'accessibilitat, d'habitabilitat... I per tant, si el 80% del parc d'edificis és anterior al 1980, és evident que cal una agenda ambiciosa de rehabilitació. Perquè si no actuem, molts veïns i veïnes avui hauran d'escollir entre viure en un habitatge molt envellit, o deixar-lo, o vendre'l a algú que el rehabilitarà i que segurament ho farà per fer negoci. Si no fem res, els nostres edificis, a mesura que es vagin fent vells, els aniran comprant fons internacionals que els rehabilitaran i després, evidentment, voldran fer negoci expulsant veïns i veïnes de la nostra ciutat. I davant d'això hi hem de donar resposta, hi ha d'haver lideratge públic. I per això avui presentem aquesta proposta, perquè Barcelona no ha tingut una política ambiciosa de rehabilitació des de fa temps, ho hem fiat gairebé tots els fons Next Generation, i creiem que cal més ambició i cal recuperar eines que havien funcionat en el passat. Proposem un pla per rehabilitar 25.000 habitatges cada any i això ens permetria plantar-nos el 2050 amb el 80% del parc d'habitatge rehabilitat, un pla amb un impacte directe sobre la salut, sobre el confort, sobre l'eficiència energètica dels habitatges i amb una inversió que, a més a més, generaria ocupació directa i de qualitat. Frenem processos de gentrificació que expulsen veïns dels seus barris i evitem també que amb les inversions públiques s'acaben generant processos d'expulsió, com ha passat en altres moments. Aquest és un pla, a més a més, que no només vol evitar l'especulació mitjançant la rehabilitació, sinó que permet també fer emergir un parc d'habitatge assequible flotant. Com? Aplicant mesures antiespeculatives com esmentem a les ajudes públiques que es donin. Si el propietari no hi viu, haurà de llogar l'habitatge a un preu regulat. Si es el vol vendre amb les ajudes que ha rebut, l'administració tindrà dret a compra preferent. I si el ven a tercers, caldrà retornar les ajudes rebudes. Per tant, amb el pas dels anys aniria emergint un parc flotant d'habitatge assequible. És veritat que no seria habitatge públic, però amb l'impuls públic a la rehabilitació apareixeria nou habitatge, digne, més assequible, i creiem que seria una bona política a tirar endavant. Aquesta és una proposta que explica bé la Barcelona que vol Esquerra Republicana. Una Barcelona sostenible, justa, que mira amb ambició al futur, uns reptes de futur que necessita que siguin gestionats ja des del present. I també una Barcelona que mira el passat, amb aquelles eines que van funcionar amb molta eficàcia i que ara caldria adaptar-les al 2025. No podem deixar el futur de la ciutat a mans d'inversors internacionals. Hem de garantir que els barcelonins puguin arreglar casa seva per quedar-s'hi. sense veure's obligats a vendre-se-la a inversors. No volem una rehabilitació orientada a fer pujar els preus. Volem rehabilitar per protegir els barcelonins i barcelonines i perquè s'hi puguin quedar a casa seva. Per això avui proposem agafar l'ambició d'aquell Barcelona posat guapa i adaptar l'instrument al 2025 amb tres objectius molt concrets. El primer, donar resposta a un parc d'edificis que ja està molt envellit i assegurar habitatges dignes. Segon, oferir una alternativa a una rehabilitació que no sigui sempre especulativa i que faci apujar els preus. I tercer, fer emergir nou habitatge i una bossa d'habitatge de preus assequibles. En els tres casos, el resultat és garantir una Barcelona més viva. El Partit Socialista governa Barcelona, governa la Generalitat, governa l'Estat, per tant, ara és el moment de posar-hi tota l'ambició que mereix la nostra ciutat. Ens falta només la voluntat política per tirar endavant.

Per part de la ponència queden 40 segons. A veure, amb les ajudes públiques un no pot fer el que vulgui. Està claríssim. Llavors, aquest pla de rehabilitació és voluntari. Si un no necessita les ajudes públiques per rehabilitar el seu edifici, que no s'aculli. Si algú vol rehabilitar el seu pis per cuidar-lo i per mantenir-lo, l'ajudem. Si algú vol rehabilitar el seu pis per vendre-lo, per llogar-lo, preus desorbitats, tant que no puguin ser per als barcelonins i barcelonines, doncs no, és veritat. Aquest no és l'objectiu. de la nostra proposta. Clarament no és aquesta la política que volem impulsar. Jo celebro que hi hagi un consens, crec que entre tots els municipals, que l'aposta avui és per la rehabilitació, que no existeix. A partir del 2020, quan arriben els fons Next Generation, comencen a executar-se cap al 2021, l'ambició per la rehabilitació en aquest Ajuntament cau en picat i deixa d'invertir en política de rehabilitació i ofir a tots els fons europeus. no existeix tant de consens, és en alguns que creuen que és una proposta massa genèrica, jo crec que de vegades perquè hi ha propostes que si no es lideren des del seu grup doncs enfaden, altres diuen que és massa concreta per qüestions ideològiques, suposo que els ho impedeixen.

Gràcies. L'habitatge, com hem comprovat amb les proposicions que s'han presentat avui, és la principal preocupació dels barcelonins i barcelonines, per tant, també ha de ser la nostra, per a nosaltres ho és. Els darrers cinc anys, segons l'Hidescat, Barcelona acumula un saldo migratori negatiu amb la resta de Catalunya de més de 70.000 persones. Això vol dir que Barcelona està centrifugant veïns i veïnes, persones que voldrien quedar-se a viure a la ciutat però que no poden. I només cal viure a Barcelona per saber-ho. Tothom tenim familiars o amics que marxen de Barcelona o que viuen amb angoixa quan vencerà el seu contracte de lloguer i què és el que passarà amb les seves vides. I estem davant d'un problema general, estructural, i que posa en risc la ciutat tal com la coneixem. Per afrontar aquest problema no hi ha ni una sola solució, ni solucions màgiques, és veritat, però hi ha una cosa imprescindible que sí que hem de fer, que és partir d'una bona diagnosi. La qüestió és que amb l'habitatge no funciona una lògica de mercat lliure d'oferta i demanda, perquè l'habitatge és un bé essencial, no és un bé que puguem substituir. En l'habitatge hi tenim el nostre entorn, la nostra família, els amics, l'escola dels nostres fills. I durant dècades, i per culpa de governs que no han estat a l'altura, l'habitatge s'ha convertit gairebé en un instrument, gairebé no, totalment, en un instrument d'especulació i també d'estalvi. L'habitatge s'ha convertit en un producte d'inversió d'una màquina especulativa que s'alimenta de rendes, de revaloritzacions, de dades. I si no hi posem límits i regles, el mercat no es corregeix sol. Al revés, el que estem descobrint és que es perfecciona cada vegada més per extreure cada vegada més rendibilitat. I el cas és que l'habitatge és un mercat que sempre ha estat intervingut. Sempre ha estat intervingut. Liberalitzacions de sol, subvencions que han fet créixer el preu de manera artificial. Per tant, la qüestió no és si intervenim o no intervenim al mercat, sinó a favor de qui ho fem. L'habitatge s'ha utilitzat perquè uns pocs guanyin molts diners, que ja ha perdut som la gran majoria perquè s'ha anat incrementant el preu de manera artificial i hem perdut per partida doble i crec que això és important com a país. Aquestes pràctiques d'especular amb l'habitatge han debilitat l'economia productiva i ens han encadenat també a un model econòmic cada vegada més precari. Per tant, a favor de qui intervenim i regulem? Doncs Esquerra Republicana ho tenim molt clar. Hem fet polítiques per la regulació dels preus del lloguer, per incrementar el parc d'habitatge públic, per limitar els pisos turístics, també per regular els lloguers de temporada, però avui volem fer un pas més, perquè sabem que el problema de l'habitatge té moltes cares i avui el que volem garantir és que les persones que vulguin viure a Barcelona i arrelar ho puguin fer, que l'habitatge sigui per viure i no per especular. Avui a Barcelona hi ha un gran mur, la primera entrada. Hi ha gent amb ingressos, amb feines estables, que podrien pagar una quota hipotecària, però el que no poden fer és accedir a l'entrada d'un habitatge, perquè el banc només et financia un 80%. gent que no ha heretat ni heretarà, gent que més competeix amb fons d'inversió, amb persones amb un alt poder adquisitiu i que, per tant, està fora. Aquest mur que existeix per la primera entrada a un habitatge està expulsant veïns i veïnes de la nostra ciutat i és clau també per entendre perquè hi ha aquesta sensació que estem perdent la nostra Barcelona. I per això proposem que Barcelona disposi d'una eina pública amb l'Institut Català de Finances per permetre finançar l'entrada per al primer habitatge. És viable, fa setmanes que ho treballem, emmirellant-nos també amb una política pública que existeix al Govern de la Generalitat que es diu Préstec Emancipació. Aquest Ajuntament pot signar un conveni amb la Generalitat per adaptar i ampliar l'abast de les eines actuals. Es tracta d'una eina molt senzilla i operativa. Un instrument adaptat a Barcelona per finançar el 20% que els bancs no cobreixen, amb un límit de fins a 80.000 euros. Dos, amb una carència i un pagament diferit. Això vol dir que el crèdit es comença a pagar quan la hipoteca principal ja ha vençut. Així les famílies no les carreguem amb dues quotes. I tres, mesures antiespeculatives perquè no regalem els diners. No es pot donar una subvenció encoberta a una regularització final d'un habitatge. Ja sabem que això no substitueix totes les polítiques estructurals d'habitatge, però creiem que la complementa definitivament. Mentre despleguem més parc públic, mentre combatem l'especulació, evitem que els barcelonins que volen comprar un habitatge hagin d'esperar. Evitem que la ciutat es vagi desagnant i que perdem els nostres veïns i veïnes. i ataquem, i repeteixo, un coll d'ampolla real. Hi ha gent que sí que pot pagar la seva quota hipotecària, el que no pot és pagar l'entrada del seu pis. Ho fem, a més, amb garanties. És una política per a un habitatge habitual, amb límits de preus, amb prohibició de l'especulació, amb la conversió d'aquests pisos en habitatges protegits en règim de propietat. Per tant, una política... que ajuda aquells que volen viure, que volen arrelar a la ciutat. No una política, i això és molt clar, que millora la capacitat de compra d'avui per especular demà. Això no és el préstec de la primera entrada. Són eines, és una eina i recursos perquè aquest Ajuntament es posi al servei dels barcelonins que volen viure i arrelar a la ciutat. No podem sostenir Barcelona davant d'aquells que hereten un habitatge o que tenen recursos perquè tenen un alt poder adquisitiu perquè venen d'altres llocs a viure a Barcelona. Per tant, donem eines a aquells barcelonins i barcelonines que es volen quedar a la seva ciutat.

Sí, aquesta és una política pública nova perquè no existia a Barcelona. És veritat que utilitza un instrument que ja existeix via l'Institut Català de Finances i també, insisteixo, no és l'única política. I a Esquerra Republicana no li han de donar lliçons de polítiques d'habitatge perquè ho han governat. Anàvem a la Generalitat, vam impulsar la regulació dels pesos del lloguer, vam impulsar fallidament els lloguers de temporada i d'habitacions i hem aconseguit que Barcelona pugui eliminar els pisos turístics. Aquesta no és l'única vareta màgica, però complementa les altres. I les altres també les hem liderat des d'Esquerra Republicana quan hem tingut responsabilitat. Crec que hi haurà temps per avaluar aquesta política. Quan vinguin els propers governs a partir del 2027, la podran ajustar i podran veure l'impacte però tant de bo hi estic convençuda que sigui perquè més barcelonins i barcelonines es puguin quedar a la seva ciutat a viure-hi.

Gràcies. Bé, Barcelona necessita començar una nova etapa. una nova etapa amb receptes del futur i no del passat. I en aquesta nova etapa Esquerra-Barcelona creu que hi ha tres qüestions que han de ser prioritàries. La primera, aquesta ciutat ha de continuar avançant, més oberta, més dinàmica econòmicament. Segona, En aquesta nova etapa cal fer compatible aquesta Barcelona dinàmica, aquesta Barcelona atractiva, amb garantir una Barcelona on tothom hi pugui viure bé, ballant per la millora de la quotidianitat. I tercer, en aquesta nova etapa cal trobar aquest equilibri entre ser una ciutat atractiva i continuar conservant la nostra personalitat, el nostre caràcter i la nostra singularitat en un context que és global. Aquestes són les tres prioritats que estem convençuts que guiaran la ciutat els propers anys, perquè són consensos que existeixen a la capital del país. I avui votem el pressupost que ha pactat el govern de la ciutat i Esquerra Republicana. I sempre hem dit que el principal objectiu d'Esquerra Barcelona és millorar la vida dels barcelonins i barcelonines. Siguem on siguem. Siguem on siguem. I per això sempre estem disposats a treballar i arribar a acords per fer-ho possible. Ara bé, és veritat que tenim una condició irrenunciable, que és parlar de Barcelona, que és parlar del model de ciutat, que és parlar del què, de quina Barcelona volem construir entre tots i totes. I jo crec que podem dir que hem aconseguit un molt bon acord amb el govern de Barcelona perquè apunta políticament aquestes tres prioritats de la ciutat que creiem que formen part dels consensos que existeixen a la capital del país. Hem pactat un pressupost que garanteix que la ciutat miri el futur amb polítiques progressistes que facin possible que Barcelona avança sense deixar ningú enrere. Avui votem un pressupost amb un retorn social dels grans esdeveniments d'aquesta ciutat, amb 10 milions a la Barceloneta, arran de la Copa d'Amèrica. Perquè és cert que aquesta ciutat és atractiva i ha de continuar estant oberta al món, però també és cert que els beneficis i els costos de cada esdeveniment que arriba a la ciutat no pot ser que siguin sempre tan desiguals. Un pla perquè els grans esdeveniments tinguin un impacte positiu en la ciutat, tots els que arribin a la ciutat. Parlem d'una aposta per a la transformació de l'Eix Besòs durant aquest mandat. Parlem d'un fons de 5 milions d'euros per al suport a l'emprenedoria i activitat econòmica de la ciutat. Parlem de l'ampliació del programa Prometeus perquè més joves que ara no poden accedir a la universitat ho puguin fer. Volem que Barcelona trobi l'equilibri entre ser una ciutat atractiva i alhora protegir la nostra manera de ser, el nostre comerç, el nostre patrimoni, la nostra llengua. Vivim en un context d'emergència lingüística on durant massa temps hem donat l'esquena al fet que l'ús social del català a la capital del país cada vegada recolava més i més. Per això hem pactat 4 milions d'euros amb la nova oficina de la llengua catalana o el desenvolupament de la T-Cultura, una targeta que facilitarà l'accés a l'oferta cultural pública, especialment en català. o la protecció dels comerços emblemàtics, que són els que fan vida en els barris a través d'un pla de relleu generacional. Volem una Barcelona on tothom hi pugui viure bé, i aquesta serà la nostra obsessió. L'obsessió per la millora de l'espai públic, dels serveis públics, perquè cap veí o veïna de Barcelona se senti expulsada de la seva ciutat. Mil nous pisos públics per al 2024. Suport afectats en casos d'assetjament immobiliari i estafes immobiliàries. Suport a les comunitats de veïns per blindar els seus edificis de pisos turístics. Cap veí o cap veïna de Barcelona. ha d'estar a la seva finca sense poder decidir si vol o no vol pisos turístics a les seves comunitats. Un fons de 15 milions d'euros per projectes de millora integral de l'espai públic a tots els districtes, per fer encara més de Barcelona una ciutat caminable, o el desenvolupament del programa Tardes Educatives, perquè hi hagi extraescolars gratuïtes per a infants d'entre 3 i 16 anys. Tenim un bon acord de pressupost a Barcelona. Un pressupost progressista que ningú no entendria que no fos aprovat. I encara menys entendríem que hi votessin en contra aquells que reivindiquen governs progressistes. Perquè és absurd demanar governs progressistes i tombar tots els pressupostos progressistes que tens a la teva mà. Això no va de política de partits. Això va d'estimar-se de la ciutat. Això fa... que haguem de reconnectar els barcelonins i barcelonines que avui creuen que estem perdent la ciutat amb la seva ciutat. I avui jo crec que posem les bases per a una nova etapa, per a una Barcelona de futur, la que ha de permetre que visquem bé, oberta, moderna, innovadora, que miri el món, que miri el país, una Barcelona que obri una nova etapa. I Esquerra és on sempre ha estat, sempre hem estat al mateix lloc. treballant per als barcelonins i barcelonines. També ho vam fer el mandat passat. Ho recorden? També ho vam fer el mandat passat. Però aleshores no vam sentir ningú a dir que per pactar un pressupost era necessari parlar de govern. No ho vam sentir de ningú. La diferència potser és que han canviat els rols i els llocs on s'asseuen uns als altres. És bastant incomprensible i jo crec que això sí que no ho entén la gent. Això sí que la gent no ho entén. I acabo. És molt important entendre el moment que estem vivint un context de bloqueig, certament. I això contrasta amb una ciutadania que està cansada d'aquesta manera de fer política. Cal entendre el moment que vivim les necessitats i expectatives de la gent. Crec que calen projectes de futur il·lusionadors per a la ciutat i per al conjunt del país. I davant de bloquejos o cops de volant, més ciutat, més política, més Barcelona. Nosaltres ho tenim claríssim. Venim a treballar per a la ciutat. Tenim la responsabilitat de saber representar la Barcelona real. Hi ha una sensació a la ciutat, com deia abans, que estem perdent la nostra ànima. I Barcelona és, i ha de continuar sent, la ciutat dels carrers vius, del comerç de proximitat, dels barris on es pugui viure sense ser expulsat. Perquè és això, hem fet d'això, una manera d'obrir-nos al món, una manera d'expressar què és Barcelona. I si ens fa por perdre l'ànima, arromenguem-nos. Treballem per recuperar la millor Barcelona. Continuem sent una ciutat meravellosa, d'un potencial immens. Aprofitem-ho, hem oblidat que Barcelona és una ciutat de talent, d'un potencial enorme de la gent jove que tenim, de ser una ciutat innovadora. Tenim la responsabilitat de recuperar l'orgull d'aquesta ciutat. Per nosaltres no quedarà. No ha quedat mai. Sempre hem estat compromesos amb això. Avui continuem compromesos amb això. Nosaltres sí que estem decidides a representar aquesta Barcelona de futur. Perquè cal recuperar l'orgull d'aquesta ciutat. I per davant dels partits, més Barcelona.

Crec que aquesta ciutat ha viscut massa anys d'esquenes a la resta del país. Els darrers anys Barcelona ha donat l'esquena a la resta de Catalunya i això no és bo per a ningú. El país necessita la ciutat i la seva metròpoli com el seu motor, però també és veritat que Barcelona necessita un país al darrere. i ha de ser una prioritat per als propers anys tornar a connectar amb Catalunya, que la capital del país torni a connectar amb el país. I aquesta connexió necessària també té a veure amb com construïm els pressupostos en un lloc i en un altre. I a vegades es diu que la política no serveix de res, bé, molta gent ho pensa, sincerament de vegades té raó, però quan dimecres passat es van votar els pressupostos al Parlament, Aquell simple gest de votar compta molt. Encara que sigui només prema un votó, aquell gest té conseqüències en la vida de la gent. I si no ho fas bé i t'equivoques, Barcelona hi perd. A vegades es parla de milions, de macroxifres, que a la gent li queden molt lluny, però el pressupost és la previsió per poder destinar uns recursos determinats per fer uns projectes concrets que afecten la vida de la gent. Afecten, per exemple, la salut de la gent. Sense pressupost de la Generalitat, Barcelona perd 82 milions que es destinaven a l'ampliació de l'Hospital del Mar, a millores dels hospitals de Sant Pau, Clínic, Vall d'Hebron. També a dos caps, l'ampliació del Cap Besòs, la construcció del Cap Raval Nord, reivindicació històrica. També afecten l'educació dels nostres fills a coses que tenen a veure amb el dia a dia, a milions d'inversió per escoles bressol. A 46 milions en millores de les escoles i instituts de la ciutat, la construcció de l'Institut Escola Mallorca. Barcelona també ha perdut recursos en investigació i recerca. 15 milions en millores en edificis de recerca, en el campus Sant Pau de la UAB i projectes diversos. I Barcelona també ha perdut recursos per a infraestructures sense pressupost del govern de la Generalitat. La connexió entre línies de ferrocarril, el carril bus de la B23 i infraestructures essencials, per exemple, desalinizadores per fer front a la sequera que vivim i que afecten a Barcelona... i el conjunt de l'àrea metropolitana. Per cert, sequera i canvi climàtic, la principal preocupació per als catalans i catalanes en el darrer CEO que vam rebre aquests dies. La política és complicada, ja ho sabem, a vegades poc agraïda, pot ser frustrant, però l'única manera de sobreviure al dia a dia amb dignitat és que almenys siguem útils, almenys que prenguem decisions que siguin útils. I quan has de prendre decisions, sabem que tenim una responsabilitat, que és la de decidir entre les opcions que tenim disponibles, no les ideals, no les que ens agradaria. No pactem sempre amb aquells que voldríem, sinó amb aquells que ha escollit la ciutadania. I hem de procurar decidir bé. analitzant els costos i els beneficis de les nostres decisions i qui guanya i qui hi perd. I sobretot, si guanyen els barcelonins amb les nostres decisions o hi perden. I avui la pregunta és, Barcelona està millor sense pressupost del govern de la Generalitat? Jo crec que no. sense pressupost del govern de la Generalitat, perden els barcelonins. Barcelona hi perd, i això ningú no ho entén. El Besòs no necessita l'ampliació del seu cap, no necessita rehabilitació d'habitatges, procés de transformació urbana, no ens cal més inversió en escoles bressol. Fa anys que reclamem una ciutat que escolti els barris, que els doni més veu, i avui que podríem tenir més inversió en habitatge i en equipaments, alguns han preferit parlar de cadires i no dels barris i de la seva gent. Fa anys que reivindiquem que cal deixar enrere polítiques que donaven l'esquena a la Barcelona de la gent, de la gent normal, que no representaven la realitat dels barcelonins. I avui que podríem tenir més inversió per garantir una ciutat per viure-hi i per viure-hi bé, alguns han preferit entrar en derives destructives i oblidar-se dels barris i de la seva gent. I això no ho entén ningú. No ho entén ningú i per això aquesta ciutat necessita una nova etapa per deixar enrere aquestes dinàmiques, derives destructives, amenaces, confrontació, personalismes. No es poden demanar governs d'esquerres tombant pressupostos d'esquerres. I el preu de derives destructives no el poden pagar els barcelonins i barcelonines. I Esquerra ja ha sostingut massa llisonetes, massa lliçons de responsabilitat, massa lliçons de progrés. Fins aquí. Hem arribat fins aquí. Com deia a l'inici, el país necessita una Barcelona innovadora i Barcelona necessita un país al seu costat. Hem de reconnectar la ciutat amb el país. Fa una estona hem votat un pressupost... que podria fer de Barcelona un referent en polítiques pro-racistes, que protegeixin la gent, que donin seguretat d'una vida millor, però alguns han preferit parlar de cadires. I fa una setmana estàvem igual. Teníem uns pressupostos que fèiem possible que Barcelona continués sent Barcelona, una ciutat amb serveis de proximitat, amb educació pública, que defensa la seva llengua. Un pressupost de la Generalitat molt barceloní. Alguns van preferir caure en una deriva partidista desentendre's d'aquell pressupost en els últims dies i forçar unes eleccions. I qui s'estima el país i s'estima una ciutat els defensa, no busca excuses. I això és el que esperen també els barcelonins i barcelonines de tots nosaltres.

Sí, a veure, el meu patriotisme és el de Barcelona i una mica més el de Catalunya, però ja està, no arriba més enllà. Ho dic perquè al senyor Sirena li agradaria que parlés de l'Estat, però diguéssim que el meu patriotisme arriba fins aquí. A veure, nosaltres és que sempre hem estat al mateix costat, no som sospitosos de res, perquè en el mandat passat vam fer exactament el que estem fent ara, que és arribar a acords si són amb una mirada progressista i si posen per endavant l'interès de Barcelona. Però els únics que s'han esborrat d'aquestes aliances, d'aquesta mirada i de posar el què per davant del qui han estat vostès, els comuns. Si avui en aquella cadira estigués asseguda la líder dels comuns, estic convençuda que avui tindríem pressupostos a tot arreu, a Barcelona, a Catalunya i a l'Estat.

Als seus 49 anys, Ballona és un director de cinema consolidat i influent a nivell internacional. Les noves generacions de cineastes el consideren un referent, ja que ha demostrat que es pot triomfar en els grans festivals d'arreu del món sense renunciar a un estil propi. La passió pel cinema i el seu talent artístic han fet de Ballona un quintaforquí, un barceloní, un català universal, que ha aconseguit realitzar grans produccions de prestigi internacional sense renunciar a les seves arrels. A nosaltres ens agradaria que aquesta medalla consegrés el mèrit i no l'excepció del que avui pot ser possible a Barcelona. Un nen de barri que acaba consegrat per la seva feina artística, un nen que compleix els seus somnis en una ciutat que li permet de fer-ho. Un nen que... Ens hauria de fer pensar quan continuem volem comparar-nos de vegades amb altres ciutats. Aquesta ciutat ha vist créixer Bayona, una ciutat on podia anar al cinema Pelayo i després a l'Ovella Negra, una ciutat amb bons mestres que el van fer muntar una càmera de fotos amb una capsa de cigars. Una ciutat on va poder descobrir Frankenstein en vuit anys, també gràcies a un mestre. Una escola com l'ESCAC, aleshores de Sarrià, que el van fer un professional de cinema. Una ciutat meravellosa que continua sent el lloc que el mateix Bayona, a pesar d'haver viatjat per molts llocs arreu del món, no canviaria per cap d'altre. El seu repertori és molt divers, des de Jurassic World fins a la Societat de la Neu. I tot i així, sempre hi ha un estil Bayona que ho travessa tot. Un estil, una intuïció per donar el millor de si mateix i una mica d'allò del que tots som. És un autèntic privilegi que persones com Bayona pugui dur el nom del seu barri, la Trini, i la nostra ciutat arreu del món. I esperem que ens continuï sorprenent, aterrint i emocionant amb el seu cinema. Visca Bayona, visca Barcelona.

Sí, Barcelona té dos orgulls clars, el de ser una ciutat oberta i atractiva, però també el de ser una ciutat pensada per als seus veïns i veïnes. Som una ciutat global que no vol perdre la seva essència. Ara bé, aquest any Barcelona s'encamina cap a un nou rècord de turistes, amb 36 milions de pernoctacions, gairebé. El debat sobre el turisme és un debat complex, Per tant, més enllà d'ideologia, que cadascú de nosaltres tenim la nostra, i polaritzacions, avui volem parlar de números i de com es distribueixen els costos i els beneficis del turisme i com això impacta en el pressupost de la nostra ciutat. Com és obvi, tenir una ciutat preparada per a l'arribada de milions de visitants, com és el cas, implica un esforç pressupostari extra. Per exemple, avui les papereres de la Rambla es buiten fins a 14 vegades al dia. Es reforcen busos a les línies que van al Parc Güell perquè estan saturades. O bé s'augmenten unitats nocturnes de la Guàrdia Urbana. Per tant, neteja, seguretat, mobilitat, adequació de l'espai públic... Tot això són despeses per reforçar serveis públics, unes despeses extra que sense aquest turisme l'Ajuntament no hauria d'assumir. Com podem quantificar aquest impacte? El 2020, l'Institut d'Economia de Barcelona i la Universitat de Barcelona van elaborar un estudi que es va presentar aquí, en aquesta casa, al Consell de Turisme i Ciutat, on quantificaven la despesa no financera que l'Ajuntament va haver d'assumir l'any 2019 a causa del turisme. I les seves conclusions són que malgrat els ingressos que genera, és evident, el turisme, l'impacte net és de menys 4,68% sobre el total del pressupost. Estem parlant d'un impacte de 121 milions d'euros en el pressupost municipal, que amb la inflació dels darrers anys ens situen en gairebé 146,2 milions d'euros. És veritat que, a diferència de 2019, avui l'Ajuntament rep al voltant de 95 milions d'euros gràcies al recarreg turístic barceloní i l'impost de la Generalitat. Per tant, aquests dos conceptes junts fa que puguem recaptar 95 milions d'euros. Ara bé... Si ens fixem en els números, aquesta xifra no arriba a cobrir totes les despeses que el turisme li suposa a aquest Ajuntament. Perquè si fem l'operació de restar els 95 milions d'euros d'ingressos, però en canvi la despesa de 142,6 milions d'euros per concepte de turisme, l'operació ens dona una diferència de gairebé 50 milions d'euros. 50 milions d'euros de despeses vinculades a aquest turisme, que per tant... Tota la ciutadania de Barcelona paga amb els seus impostos. Per tant, subvenciona l'activitat turística amb la seva butxaca. Com podem equilibrar-ho? Com podem augmentar el retorn de l'activitat turística a la ciutat? Avui proposem dues vies. Una, modificar l'ordenança fiscal... reguladora del recàrrec, l'impost, per tal de pujar la tarifa fins al màxim previst que ens deixa la llei, que són 4 euros. Ara aquest topall està a 3,25. Per tant, això depèn de nosaltres. Encara no estem en aquest topall. Però també instar el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya a modificar la llei de mesures fiscals per tal de flexibilitzar aquest topall. D'aquesta manera que a Barcelona puguem decidir si ens quedem en aquests 4 euros de màxim que podríem pujar avui o anem més enllà. En mesures com aquesta, podríem fer les paus o cobrir despeses, com un exercici comptable. Però ja sabem que no n'hi ha prou. No n'hi ha prou perquè som una ciutat global que el seu atractiu recau en la nostra singularitat i en la nostra personalitat. i avui malauradament veiem com tanquen els comerços de sempre, com hi ha una massificació en molts barris, com els pisos turístics competeixen per l'accés a l'habitatge dels barcelonins i barcelonines i per tant hem perdut l'equilibri. I avui el que proposem és recuperar l'equilibri i governar el turisme. Governar el turisme vol dir, per exemple, fer el turisme compatible també amb qui viu la ciutat, com ho va entendre el govern de la Generalitat quan va impulsar el decret de pisos turístics, al qual finalment l'Ajuntament de Barcelona s'hi ha afegit. Governar el turisme vol dir tenir un turisme sostenible amb aquells qui viuen a la ciutat i, per tant, un turisme conscient amb la ciutat on arriba, amb els veïns i veïnes que ja hi són, i també més sostenible en relació a consums d'aigua i recursos, que avui els turistes consumeixen molt per damunt dels barcelonins i barcelonines. Governar el turisme també és que l'estratègia de turisme de Barcelona permet que la nostra ciutat sigui un aparador de la resta del país. És a dir, que la gent que vingui a Barcelona sàpiga... Quin és el nostre art? Art català, gastronomia, cultura, vins, que ara això no passa. Tenim una responsabilitat també d'ensenyar la resta del país mitjançant la nostra estratègia turística. I durant anys Catalunya i Barcelona s'han donat l'esquena en aquesta matèria. El país necessita la seva capital, també amb l'estratègia turística. I la nostra ciutat ha de ser la millor expressió del que tenim al conjunt del país. Governar el turisme, segurament el més important és que puguem garantir un retorn social per als veïns i veïnes de la nostra ciutat. Si avui tenim un impost que tot visitant ha de pagar, hem de poder traçar que tot això que recaptem realment vagi a invertir i a revertir els impactes que això té en aquells que més pateixen les externalitats o els efectes que poden tenir aquestes arribades massives de visitants. I això encara no passa. No existeix una política pública avui concreta, clara i transparent on puguem traçar allò que recaptem va a parar directament a aquelles externalitats o a aquells inconvenients que pugui generar el turisme. Per tant, es tracta de recuperar i garantir l'equilibri. Avui podem fer una primera passa per avançar a l'hora de recuperar aquest equilibri. L'equilibri que eviti una paradoxa, que la ciutat que els turistes venen a visitar avui acabi desapareixent. I això no ens ho podem permetre.

Sí, la proposició parla de paràlisi i de trencar inactivitat. És cert que aquest govern no lidera, però nosaltres tant com paràlisi i inactivitat no ho definiríem així. Nosaltres ho definiríem com sis mesos on el Partit Socialista s'ha dedicat a desmuntar i a revertir part de l'obra del govern dels comuns els darrers anys. Per tant, el problema que hauríem de denunciar avui no crec que sigui exactament de paràlisi. El problema és un altre. Aquest govern és dèbil? Evidentment. Aquest govern és prou fort, prou ampli com per donar resposta als reptes dels barcelonins i barcelonines? No. Però no ens enganyem que en això no hi ha cap novedat respecte als darrers vuit anys. Jo crec que avui tots sabem que aquesta proposició no va de la ciutat. I veig més sobre actuació que política. Ara de cop als comuns no els agrada res del que fa el Partit Socialista, però van governar junts vuit anys. Ara de cop no els agrada res del que fa el Partit Socialista, però els van donar la investidura fa sis mesos. Què ha canviat? Jo al senyor Collboni el veig igual, el Partit Socialista, fent de Partit Socialista, el de tota la vida, el que ha canviat és una altra cosa. I em temo que aquesta proposició no va de polítiques perquè no he vist en la proposició quina discrepància en quines polítiques estan assenyalant. Va d'una altra cosa. Aquesta proposició està orientada a insistir que el Partit Socialista els deixi entrar en el seu govern. I no veig per què els nostres cinc regidors haurien de col·laborar en aquesta història, perquè és una història de vostès dos, que no sé què és el que van pactar la investidura, no sé què és el que el Partit Socialista avui està incomplint, però m'agradaria que ho diguessin. Perquè si vostès no van condicionar la investidura i van regalar els vots al senyor Collboni per ser alcalde, diguin-nos-ho. Perquè aleshores aquesta proposició no és de crítica, hauria de ser d'autocrítica. Perquè van regalar els vots a canvi de res. I em sap greu, però nosaltres no posarem a disposició els nostres regidors per les seves històries i perquè vostès volen entrar a govern. Nosaltres hem vingut a treballar. Avui portem una proposició que parla de la dificultat de l'accés a l'habitatge, de l'impacte del turisme en la ciutat, dels problemes de la gent. Tenim reptes molt importants per defensar els barcelonins, per garantir que Barcelona continuï sent els barcelonins. Em sembla molt legítim voler entrar a un govern. Només faltaria ara. orientar tota l'acció política, tota l'acció institucional i comunicativa a això, doncs què volen que els digui? Em sembla una mica que comença a ser ridícul. I, per tant, nosaltres no avalarem aquesta proposició. No entrarem, per tant, en aquest joc. Jo crec que tots ens podem equivocar, ens equivoquem, és evident, però el que aquesta proposició confirma és que vostès es van equivocar a la investidura i van regalar els vots a canvi de res al senyor Collboni.

L'habitatge i els impactes del turisme són de les principals preocupacions que tenim avui a Barcelona. Tenim molta feina a fer, ens hem de romengar i ho hem de fer ràpid perquè està en joc l'accés a l'habitatge dels barcelonins i barcelonines. Barcelona és una ciutat atractiva en molts sentits i això ens fa sentir orgullosos, però és evident que hi ha reptes, hi ha externalitats que se'n deriven d'aquest èxit. Posem en risc de vegades el comerç de proximitat, expulsem els veïns dels nostres barris, fem que s'encareixi el preu de l'habitatge... En definitiva, avui el que passa és que l'èxit a la ciutat el paguen la gran majoria dels barcelonins i barcelonines. Si avui volem llogar un pis, la mitjana és de 1.123 euros. Això és un 65% més que els darrers 10 anys. És una problemàtica que afecta a 4 de cada 10 barcelonins. Ja estem parlant del lloguer, però si parlem de propietat és evident que difícilment un barceloní o barcelonina avui pot somiar a comprar-se una casa, un pis a Barcelona. Davant d'això, la nostra feina ha de ser la de donar solucions i per això en aquesta proposició ens plantegem tres coses. La primera, el dimecres el Parlament va aprovar les mesures urgents sobre el règim urbanístic dels habitatges d'ús turístic. Aquest és un pas endavant amb el lideratge del Govern de la Generalitat i cal ser molt ambiciosos en l'aplicació d'aquest decret per recuperar el màxim d'habitatges del mercat especulatiu però també lluitar contra la gentrificació que avui viuen molts barris de Barcelona. En segon lloc, els demanem que elaborin l'ordenança de regulació dels habitatges d'ús turístic, la norma municipal que tant els hem demanat des d'Esquerra Republicana per prioritzar l'ús residencial i la funció social de l'habitatge. Fa uns dies coneixíem que la ciutat tindrà 900 pisos turístics més per culpa d'un nyap del darrer govern municipal, d'un peguat mal fet que al final ha esdevingut un colador, perquè Barcelona es planta avui amb un 10% més de llicències turístiques quan sabem que la ciutat no se'n pot permetre més. Com més pisos turístics, menys pisos disponibles per als barcelonins i barcelonines i els que queden més cars. Si l'anterior govern hagués tirat endavant una ordenança quan la vam demanar, potser avui la majoria de les llicències que s'han colat no s'haurien pogut colar. No ho van fer perquè deien que el soplar era perfecte, era impecable, que aquest paguat ho vindria a salvar tot, però els resultats són els que són. Que avui la mala gestió té com a resultat tenir un 10% més de llicències turístiques. I, en tercer lloc, el que els demanem fa referència a les recents sentències del Tribunal Suprem, que diu que les comunitats de veïns i veïnes efectivament tenen la competència per prohibir activitats econòmiques en els seus immobles i, per tant, que els veïns i veïnes de Barcelona poden prohibir que tinguin pisos turístics a les seves finques. Això ja existia en el Codi Civil Català. Per tant, els governs de torn de Barcelona podrien haver estat més proactius a l'hora d'assessorar les comunitats de veïns i veïnes per prohibir els pisos turístics. No ho vam fer, és igual, ara ho podem fer. I això és el que els demanem. Que engeguin una campanya d'assessorament i d'acompanyament a les comunitats de veïns i veïnes que vulguin prohibir pisos turístics. Sabem que és un tràmit complex i car, i per tant el govern també s'hi haurà de posar amb els administradors de finques per obrir una línia de subvencions per acompanyar-los a l'hora de fer aquest tràmit. En definitiva, del que estem parlant és de fer possible que les comunitats de veïns i veïnes avui puguin decidir si volen o no volen pisos turístics a les seves finques, a casa seva. Sé que alguns amb arguments conservadors diran que això és posar traves al mercat, però del que estem parlant és de la llibertat, de la llibertat dels veïns i veïnes, de les famílies barcelonines, de decidir si volen o no volen pisos turístics en els seus immobles. És a dir, del dret de decidir si tu vols tenir un immoble on s'estigui fent activitat econòmica a casa teva. I, per tant, creiem que avui hem d'acabar amb aquest desequilibri que existeix, on hi ha uns que engreixen les seves butxacques posant pisos turístics al mercat per davant de la seguretat, la tranquil·litat i el benestar de les famílies barcelonines a casa seva. I acabo. La mala gestió té conseqüències i la paga la ciutadania. I Barcelona necessita un govern que protegeixi la ciutadania, que resoli els problemes i que no els provoqui. Avui parlem de l'accés a l'habitatge als pisos turístics, però això va molt més enllà. És evident que hi ha molta gent que vol venir a Barcelona pel fet de sentir-se barceloní durant uns dies. Però jo també. Els barcelonins i barcelonines també volem continuar sent barcelonins. I el que no pot ser és perquè alguns vulguin ser barcelonins durant uns dies es facin d'atriment de la seguretat i de la tranquil·litat dels veïns i veïnes de Barcelona. Això és el que està en joc. Si podrem reconèixer d'aquí 10 anys Barcelona o no. I per això els demanem que votin a favor d'aquestes mesures que van en el sentit del decidir si volem més pisos turístics o no a Barcelona, com els regulem i com protegim la ciutadania.

Perdó. Bé, a vostès els agrada aquesta Barcelona on, en les seves finques, suposo que tothom viu a Barcelona, més o menys, on no saben qui entra i surt? On de vegades s'adonen que han rebentat la porta perquè no tenen clau de sota? On van a parar els portals i està tot ple de caixetons perquè hi ha més turistes que veïns? Aquesta és la Barcelona que volem exportar al món? Però si la Barcelona, que és referent internacional, és l'autèntica, la genuïna, la dels barris, aquesta és la Barcelona que volen visitar els turistes. És aquesta la que ens fa únics al món. Posant tot en venda, el que fan vostès és rebentar la imatge de Barcelona. I per això és tan important que blindem l'accés a l'habitatge. No estem parlant de petits propietaris pobres que de cop i volta s'han posat de cor al carrer Tarragona 119 propietaris per posar a disposició del mercat turístic el seu habitatge. No estem parlant que el poble nou s'hagin posat de cop i volta petits propietaris pobres a posar a disposició els seus pisos en el mercat turístic. Estem parlant d'una pràctica especulativa que utilitza l'habitatge per a un ús econòmic. I crec que Barcelona no s'ho pot permetre.

Gràcies. No sempre ens trobem davant d'un polític que és capaç de transcendir les sigles que representa. I jo crec que el darrer baròmetre és una prova del valor polític d'Ernest Maragall. Però no. I... Precisament per això jo avui volia portar tres lliçons que hem après d'Ernest Maragall i que transcendeixen les sigles d'Esquerra Republicana, perquè crec que el valor polític d'Ernest Maragall és aquest, transcendir les sigles que representa. Lliçó primera pel futur. Quan haguem d'escollir entre ciutat i nosaltres, escollim ciutat. Ho vas demostrar quan el 2019, malgrat haver guanyat les eleccions, el pacte Comuns-PSC-Valls et va deixar fora de l'alcaldia. I Barcelona va perdre un gran alcalde. El més fàcil després d'allò hauria estat abaixar els braços, resignar-se o fer política des del retret constant. Però malgrat això, Ernest Maragall sempre ha posat per endavant l'interès de la ciutat. Lliçó segona. Quan haguem d'escollir entre obrir-nos o tancar-nos, escollim obrir-nos. Ho vas demostrar quan vas connectar Esquerra Barcelona amb una bona colla de persones independents, diferents perfils professionals, que van engrescar-se només per tu. pel projecte Maragall. Així és com vas aconseguir la victòria inesperada del 2019 perquè tots els projectes que volen guanyar s'han d'assemblar a la societat que volen representar i, per tant, han de sortir moltes vegades de la seva zona de confort i obrir-se. Lliçó tercera i relacionada amb aquesta. Quan haguem d'escollir entre comoditat i arriscar-nos, ens arrisquem. Ho has anat demostrant en el dia a dia, fins i tot en la darrera campanya, on vas fer pujar periodistes d'arreu per explicar-los el teu somni per a la ciutat. Sempre ens has ensenyat que l'esquerra ha d'aprendre a somiar i a transmetre el teu somni, el nostre somni, amb la ciutadania. La dreta i l'extrema dreta que sota Europa no té cap mirament per imposar les seves receptes austericides immediatament en el bon punt que governa, contra la ciutadania. L'esquerra avui només serà capaç de reconectar i seduir la ciutadania si és capaç d'explicar els seus somnis. Aquesta lliçó, com les altres que ens ha ensenyat l'Ernest Maragall, ens obliga a ser valents, a ser valents en relació amb la ciutat, a prendre decisions valentes, a fer política des de la valentia, també com a projecte polític, a deixar d'estar a la defensiva, a actuar sempre a l'ofensiva, a deixar de mirar de reull els altres o què faran els altres i, segons això, a veure què farem nosaltres, deixar d'actuar complexadament deixar de demanar perdó per fer allò que necessita el país, la nostra ciutat, la nostra ciutadania, a sentir-nos orgullosos del que som i del que farem. Són moltes les lliçons que l'Ernest Maragall ens ha ensenyat, sobretot a una generació de polítics joves que ens hi van posar amb escepticisme, segurament amb arrogància també moltes vegades, amb un component de revenja generacional en política. Hem après que la política també es pot fer amb esperança. Ens ho ha ensenyat Ernest Maragall. I també hem après això i l'essència d'un patriotisme barceloní molt genuí que espero que estiguem a l'altura de continuar conreant. Aquest patriotisme barceloní que sempre posa la ciutat per davant de nosaltres, per davant inclús de les nostres etiquetes que de vegades ens empresonen i ens mantenen captius. Sortiu i conqueriu la ciutat. ens diu sovint. Darrerament també ens diu, i sigueu divertits. Ho intentarem. Deia el poeta, corre allà, corre allà, corre allà, Barcelona, que ja et cal ser una altra per ser la que deus, perquè ets alta i airosa i fas molta planta, però bé et falta encara molt més del que tens. Barcelona va perdre un gran alcalde, però no un referent de la bona política. de la que ens sentim hereus i intentarem estar a l'altura. Més Barcelona, més Esquerres, més País. I treballarem, com deia el poeta Maragall, per donar-li el que li falta a aquesta ciutat i el que es mereix. Gràcies per tot, Ernest Maragall.