Francesc Xavier Marcé Carol

Gràcies, alcalde. Les medalles d'or Amèric Cultural reconeixen enguany a tres persones vinculades a les arts escèniques. Carme Lías com a intèrpret, Marcos Morau com a coreógraf i Daniel Martínez com a empresari. Tres rols, interpretació, creació i producció, fonamentals per garantir el ric i variat ecosistema artístic del que gaudim. Quan em poso una mica trista, miro enrere i penso, he viscut la vida que volia, què més vull? Això són paraules de Carmelia Us Alías, una de les grans dames de l'escena catalana, actriu de directada i inqüestionable carrera, que fa un temps va decidir obrir una finestra a la seva intimitat i confessar-nos que pateix Alzheimer. De la mà del seu llibre, Quan deixi de ser jo, i del documental, Mentre siguis tu, ha volgut sortir a escena per parlar-nos de la seva malaltia, amb el cor a la mà, i amb sincera generositat, convençuda que fer-ho pot ajudar aquells que la pateixen o acompanyen en aquest dolorós procés. Al llarg de la seva extensa carrera ha donat vida a infinitat de personatges, cap de ben segur, tan esquerp i salvatge com l'Alzheimer, la seva manera d'afrontar la malaltia, però ha estat... i és una declaració d'amor a la vida i a la seva professió. Estimar la vida i la professió també és el que ha fet Marcos Morau, coreografa amb un llenguatge propi que, ras i curt, ha fet el que pocs, molt pocs, han fet en el món de la dansa, reinventar-ne els seus límits. D'un tinyent a Barcelona, on porta vivint 20 anys, de l'Institut del Teatre al Mercat de les Flors, on va fer d'acomodador de Montjuïc a l'Olimp de la dansa, de Barcelona al món, l'Òpela de París, Sant Francisco Ballet, Escala de Milà, Netherlands Dance Theater. Des que l'any 2005 va crear la Veronal, Marcos Moreu s'ha erigit en alquimista de la dansa. Al seu còdus coreogràfic hi trobem llenguatge singular, teatre físic, dramatúrgia simbòlica, fotografia envolvent, moviment abstracte, música captivadora, imatges suggestives, entorns laberíntics, elements que combina amb l'habilitat d'apotecari i que aconsegueix transmetir en veritables obres d'art. I parlant d'arts escèniques també a Barcelona implica posar sobre la taula el nom de Daniel Martínez, un nom lligat a l'ecosistema teatral de la ciutat a través de teatres com el Romer, el Goya, la Villarroel o el Teatre Condal. Fundador i president de Focus, al qual cal afegir infinitat d'ocupacions vinculades a la cultura, l'escena i l'empresa, Daniel Martínez ha protagonitzat una destacada tasca de foment del teatre a la nostra ciutat. La seva contribució a la millora i articulació de les arts escèniques a Barcelona i a Catalunya és tan innegable com evident i, només una dada, porta produïts més de 400 espectacles propis. La perseverança i la dedicació ha comportat, entre molts altres distincions, que tingui la Creu de Sant Jordi, la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts i dos Premis Max al Millor Empresari Teatral. Entre les necessitatives que cal destacar darreres, el Congrés Internacional d'Espectadors de Teatre que posa al públic allò que dona sentit a tota l'activitat cultural i al centre de la seva lògica ciutadana.

Gràcies, president. Crec que puc afirmar que si alguna cosa probablement genera un consens o un molt de consens en aquest plenari és la voluntat de recuperar les Rambles com un espai de prestigi barceloní, amb espais comercials singulars, amb projectes culturals d'interès, i amb una vida cívica exemplar, i a més de tots els barcelonins, no estrictament d'aquells que pertanyen al seu districte, aquesta proposta té justament com a principal objectiu contribuir a fer possible aquest repte. I darrere d'aquesta proposta el que hi ha és una requalificació urbanística, certament feta amb tot rigor, protegida pels plans d'usos d'aquesta ciutat i també pel PUAT, per tant, en cap cas amb usos turístics, ho dic per no caure en el parany ideològic de sempre fer referència al turisme com a principal problema d'aquesta ciutat, en plena adequació dels plans d'usos vigents, insisteixo, amb una valoració que ha estat molt profitosa per l'Ajuntament, que implica que l'empresa, el 52% el dedica a la valoració o l'apliquem a la valoració del capital com a recuperació d'espai i a les obres que s'hi faran i un 49 per l'Ajuntament. I també he de dir-ho amb una voluntat claríssima de rendiment en un espai, en un entorn que és la Rambla, que té un valor afegit que ningú considera aquí. A la Rambla, i tots ho sabeu, els valors de mercat estan molt per sobre dels valors taxats. Això s'ha fet, òbviament, amb els valors taxats com ho ha de fer l'Ajuntament, no amb valors de mercat. Però una Rambla marcada, insisteixo, per necessitats urgents de reconducció, de reformulació i també de recuperació en aquest àmbit que li dona un especial prestigi és la cultura. Òbviament, la recuperació d'aquest espai no implica paraules que es diuen aquí. És l'adquisició d'un espai públic, vol dir un espai de titularitat pública, un projecte cultural que volem adequar les necessitats del sector teatral, de la ciutat, volem també les necessitats de les companyies i dels projectes que tenen dificultats per trobar espais escènics. Jo no volia fer un debat ontològic, però sí que voldria acabar fent una referència a l'inequívoc caràcter comunitari de tots els serveis públics. No pot ser d'una altra forma. És comunitari la sala B, que és comunitari el Parallels 72, és comunitari el Lliure, és comunitari el Mercat de les Flors, és comunitari els centres cívics, és comunitari els espais infantils. No només és comunitari allò que es gestiona comunitàriament. Acabem ja amb aquesta broma, perquè si no arribem a un punt en què conferem les coses. Demano, sisplau, que tinguem clar que el caràcter comunitari ho defineix bàsicament la voluntat de l'accés a la cultura, als projectes participatius i sobretot, una cosa molt important, la diversitat cultural. Això és el que volem en aquest objectiu. Ja tindrem temps de decidir quin és el conveni que hem de fer, el concurs que hem de fer i quin és el projecte que haurà de gestionar en termes dels captors teatrals aquests dos magnífics espais que havien sigut, si facin que ells, excel·lents teatres de la ciutat.

Sí, jo només els vull recordar si el sentit comú s'imposa aquest teatre no ens costarà cap diner públic.

Gràcies, alcalde. Miri, l'Ajuntament de Barcelona comparteix l'interès pel foment i la difusió del passebrisme com una expressió artística i cultural especialment arrelada a la tradició nadalenca de la ciutat. I des de fa anys el govern municipal dona suport a les entitats i associacions distribuïdes pels diferents districtes de la ciutat per tal que puguin dur a terme la instal·lació de passebres durant el període de Nadal Aquest suport es realitza mitjançant ajuts de caire econòmic, logístic i de comunicació amb la voluntat d'impulsar la tasca que desenvolupen des del teixit associatiu alhora que s'assegura la presència estable del pessebre a tot el territori de la ciutat. En aquest sentit, cada any es publica una guia específica, que és Barcelona Nadal, Barcelona Pessebre, on es recullen els pessebres, pessebres vivents, pastorets i camps de civil oberts al públic i organitzats per entitats. Considerem que aquesta manera de donar protagonisme a la feina feta per les entitats d'arreu de la ciutat reflecteix el compromís municipal de preservar i impulsar el patrimoni cultural nadalenc. Aquesta publicació forma part del programa oficial, a més, de Nadal a la Ciutat. En referència al treball amb entitats passebristes, deixem dir-li que n'hi ha dos a la ciutat, l'Associació de Passebristes de Barcelona i l'Associació Passebrista de Ciutat Vella. L'Ajuntament ja col·labora des de fa temps amb dues associacions en la realització de diversos pessebres emblemàtics, com el pessebre tradicional, el pessebre de Sant Jaume, aquí dins, a la part baixa de l'Ajuntament, el Pessebre del Real Monestir de Santa Maria de Pedralbes, el Pessebre de la Seula del Districte de Ciutat Vella o el Pessebre del Mercat de Santa Caterina, entre d'altres. La resta de pessebres, com hem referit, provenen d'iniciatives d'entitats culturals i veïnals que, malgrat no ser especialistes, contribueixen activament a mantenir viva aquesta tradició en els barris de Barcelona. Així mateix, estem treballant per poder obrir l'any que ve conjuntament amb les entitats esmentades un centre d'interpretació de passebrisme obert a la ciutadania amb tallers i activitat expositiva al que era l'antic local de l'Ingénio, aquí al costat de la Rambla. Atesto, en l'anterior, el govern municipal considera que els objectius plantejats estan més que afrontats i, per tant, no li podem acceptar aquest prec, però amb la convicció que estigui tranquil, que el passabrisme està molt ben referit a la ciutat.

Gràcies, alcalde. L'any 2010 es va aprovar un PMU que tenia com a objectiu facilitar la instal·lació d'ascensors al barri de la Guinagüeta, amb un perímetre situat entre Via Fabència, Rambe dels Caçadors i Passeig de Valldaura. La realitat ha demostrat que aquest pla no ha permès una adequació normativa que facilités la seva instal·lació, la dels ascensors, pel que fa especialment a la compatibilitat amb passeres, instal·lació de marquesines per aïllaments climàtics a la part superior i també algunes millores en l'habitabilitat dels pisos, entre alguna altra realitat. Aquest nou PMU pretén assegurar aquesta compatibilitat que permetrà que 28 blocs i 143 escales puguin accedir a la instal·lació de sensors de manera més econòmica i també amb més facilitats normatives la qual cosa és altament volguda pels veïns i resol una deuda que jo crec que era molt important atesa a la pujada de l'edat de molts dels usuaris d'aquests pisos, així que l'aprovació crec que és indispensable i una excel·lent notícia pel barri de la Guinagüeta.

No, agrair el vot favorable de tothom i crec que això serà una millora, com s'ha dit, absolutament necessària i objectivament benvinguda per tots els veïns.

Sí, gràcies, regidor Castellana. Tinc certes dubtes sobre el rigor històric de la Inmaculada Concepció, però en tot cas això és una altra qüestió. Senyor Cirera, anem al tema. Sincerament no veig que sigui possible establir cap posició municipal que faci referència a la manera com els ciutadans han de celebrar el Nadal respecte a la seva visió cristiana. Faltaria més. No deixa de sorprendre'm que vostè, que té tant d'interès sempre en establir eliminacions de criteris normatius i regulatoris, ens demani que el Nadal sigui celebrat d'una manera cristiana. Com ho fem? Fem un decret d'alcaldia? No sé exactament com ho podríem resoldre, no? Però posar un passeig per la Passe Sant Jaume tradicional o no? No afecta, des del meu modest punt de vista, cap indicació municipal sobre com s'ha de celebrar el Nadal. El Pessebre és, bàsicament, una convenció. Sobre la il·luminació dels carrers de la ciutat, a Barcelona, com a la resta del món, té un evident sentit festiu, ambientat i comercial, i fa ús de motius nadalencs de tall molt universal i gent relacionat amb cap motivació cristiana. La seva referència a motius cristians podria fer-nos pensar que ens suggereixen de posar figuretes del Pessebre, naixements, Reis mags i altres simbologies creus, potser també incloses, il·luminar els carrers de la ciutat. en lloc dels més habituals, i sí, certament laics, estels, avets, campanes, o tires de llum, elements genèrics que, per cert, li puc dir que els trobem a totes les ciutats del món, siguin o no siguin cristianes. També ens demanen tornar a posar un pessebre al mig del pessebre Sant Jaume, com Déu mana. Vull pensar que a vostè li agradarien naixements bucòlics, fets amb bastonets i escorça de suro, camins ben tupidets amb molça ben flonja, neupols, enfalinant el pessebre, feta amb por expan, muntanyetes de guix, rius en capdalt generosos de paper de plata, un bou i una mula de mirada més o menys perduda. Certament aquesta seria una opció, però li dic que també ho és un pessebre que tingui lectures artístiques més contemporànies, que respectant el que toca ens plantegin imaginaris estètics i conceptuals més diversos. Entenc la polèmica que en els darrers anys, acompanyat alegrement l'entrada del Nadal a Barcelona, Entenc que l'enyuorem i que la busquem entre una i altra opció, però nosaltres hem volgut aquest any fer un plantejament més coherent en la manera com l'Ajuntament tracta i promou el Nadal. Enguany, convertir la Passe de Sant Jaume en un espai central de la il·luminació que volem que tinguin la ciutat en aquestes dates, sense renunciar a posar dos pessebres, ben protegits de la pluja i d'altres potencials inclements i d'espais tant de tots, com el Palau de la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, que siguin accessibles, populars i creats per l'associació de passebristes, és prou tradicional. No volem fugir del debat, simplement volem ser coherents amb un objectiu major, com és dotar l'espai més emblemàtic de la ciutat d'una instal·lació per a tots, coherent amb el tractament que l'Ajuntament promou al conjunt dels carrers de la ciutat. Potser, si ens haguessin de posar tots d'acord, l'única cosa que ens uniria és posar al mig de la Passa de Sant Jaume un gran caganer. però no sé si és exactament el que volem.

Gràcies, alcalde. Avui portem aquí aprovació definitiva, la modificació dels cinc plans especials de protecció del patrimoni que afecta cinc districtes junts o barris de la ciutat per on passa el rei Condol. Cal recordar que la traça del rei Condol té una llongitud de 15 quilòmetres, majoritàriament a Barcelona, també a Montcada i Reixac, i que afecta i passa a un conjunt molt ampli de districtes de la ciutat. A 11 barris, 5 distrites, insisteixo. Actualment, el traçat i els elements de la infraestructura del recundal, que és un element patrimonial molt singular, disposa sols d'alguna protecció en alguna part del seu recorregut, però no té cap tipus de protecció de caràcter global. I és en aquest sentit que la modificació té com a objectiu protegir Ha de venir aquest element al riu Pondala i als seus entorns els cinc distrits per on passa de manera homogènia. El document identifica el traçat i estableix una distància de 10 metres a banda i banda, dins la qual s'estableix que es farà un control en l'edificació, tant a l'enderroc com en noves edificacions, que obligarà a documentar qualsevol tipus de troballa arqueològica. De la mateixa manera s'estableix que aquest servei d'arqueologia determinarà quin és el tractament que se n'ha de fer i establirà la mesura de protecció adient en cada casc. També s'incorpora la fitxa de catalogació i s'estableix el nivell D de protecció per a tot el recorregut del rec, inclòs l'espai dins d'aquests 10 metres, a banda i banda, de la traça establerta amb tot el seu recorregut i també si altres elements que puguin quedar afectats de manera específica en algun espai més enllà d'aquest perímetre de 10 metres. Recuperar el rec condal va més enllà de la seva traça, té una importància totalitat, rellevant des del punt de vista patrimonial, també afecta la memòria col·lectiva de la ciutat, té una aportació simbòlica al cicle de l'aigua de Barcelona. Òbviament, és un espai que confirma rutes verdes en un entorn de rutes blaves i, per tant, és en aquests moments una aprovació que ens dona, crec, un espai de gestió i socialització major del patrimoni arqueològic, arquitectòric i passagístic de la ciutat.

Nascut l'any 1940 en Rafael Tous, empresari tèxtil de professió, és un dels mecenes i col·leccionistes d'art més rellevants del nostre país. Home incansable, heterodox, de verb fàcil, de jubilitat desbordant i també de generositat contrastada, Tous ha fet del col·leccionisme una veritable obra d'art. Va començar a col·leccionar-te als 25 anys, va decidir fer-ho quan a la nostra ciutat no hi havia ni institucions culturals dedicades a l'art contemporani, quan a la nostra societat no tothom entenia el que hi havia en joc llavors, als anys 70, en el que feien alguns artistes ni existien museus o particulars que els hi prestessin gaire atenció. És en aquest context on Rafael Tous, tant visionari com altruista, comença a comprar obres d'artistes conceptuals. A molts d'ells, noms que formen part ara de la història de l'art, va ajudar a sobreviure i va acompanyar-los en el seu creixement artístic. El seu és un fons que ha anat nodrint amb constància, intuïció, risc i, de nou, generositat. Art conceptual, artistes catalans, videocreació, fotografia, art africà, llibres de tota mena. Part d'aquest fons personal és avui a la col·lecció Tous, integrada per un miler d'obres que, de nou, gràcies a la seva desbordant generositat, forma part, des de l'any 2020, de la col·lecció Magba. Una col·lecció que, malgrat el pas del temps, és ben viva, perquè el seu missatge social i polític és del tot actual. A la perifèria dels circuits institucionals i comercials, Rafel Tous va obrir l'any 80 la sala metrònom, primer el carrer Berlinès, a Sant Gervasi, i després el carrer Fucina, al costat del Mercat del Born. Espai tan inesperat com trasgressor, Matrónom va registrar una altíssima activitat expositiva consagrada plenament a l'art contemporani. Va estar actiu fins l'any 2006 i va organitzar més d'un miler d'exposicions i activitats que van tenir un impacte decisiu en l'evolució de la cultura d'aquelles dècades, no només amb arts visuals, sinó també amb arts escèniques. És per tot plegat que la ciutat li vol donar, i estem absolutament contents de fer-ho, la Medalla del Mèrit Cultural a Rafel Tous i Giné.

El plec d'adjudicació del Bolí no està en aquests moments en serveis jurídics. Sortirà, crec que, vaja, la tramitació que sigui ordinària, confio en que estigui en un mes a disposició de les licitacions de les associacions empreses que s'hi vulguin presentar. Per tant, ho hem considerat una prioritat perquè ho ha de ser així en qualsevol tipus de local o d'equipament que adquireixi l'Ajuntament. Per tant, el que lamento jo és com un local que portava dos anys no va ser ja adjudicat en el seu moment, comprat per l'Ajuntament. En qualsevol cas, hem anat molt de pressa i ho fem. Hi ha una qüestió que sí que m'agradaria matitzar, perquè crec que és equívoca i crec que no correspon a una... a una lògica, diguem, de govern sensata. Evidentment que nosaltres respectem i respectarem tots els acords que s'han fet en aquest plenari, fins que no es canviï, i per tant ha de ser així, i per tant, som fers defensors, com hem aprovat al seu moment. de les mesures de govern de drets culturals, de ciutadania i d'acords culturals. Per tant, això ha de formar part de qualsevol tipus d'adjudicació que fem. Ara bé, acceptem que els criteris sobre els quals nosaltres traurem aquest concurs, que ja està serveis, insisteixo, intenten clarificar una miqueta el que des del meu punt de vista quedava poc clar, poc definit i relativament ambigüe amb els plecs Que si insinuaven o que estaven com a borradors. En qualsevol cas, l'important, el plec sortirà immediatament i confio que amb el pla normatiu que deu ser, pel que m'expliquen, 4 o 5 mesos, aquest projecte ha d'estar adjudicat i ha d'estar en marxa.

Regidor, el concurs que traurem... Regidor, el president dóna les paraules. Gràcies. Regidor, el concurs que traurem va molt més enllà d'aquests objectius que, per altra banda, són obvis i, evidentment, ja he dit abans que són clarament acceptats, votats en aquest mateix plenari. Per tant, no patim per això. Ara bé, respecte a la cooperació que s'ha fet a la sala... paral·lel 40, jo demanaria una cosa molt simple. Està bé el que s'ha dit, però vull recordar que amb els dos anys que porta, ni tan sols s'ha convocat cap comissió de seguiment pública per saber si aquests objectius que ara s'han assenyalat s'estan complint o no. Insisteixo, aquesta concessió s'ha fet i ni tan sols en dos anys s'ha fet cap tipus de reunió entre l'administració i els gestors de la sala per saber si aquests objectius que s'ha assenyalat amb tanta bonomia es compleixen o no. Això no passarà amb el Molino. Per tant, els objectius que s'han assenyalat es seguiran. Jo diria que més es creix encara.

Gràcies. Una llengua és més que una parla, és una visió del món, una realitat que genera identitats individuals i sobretot col·lectives. Parlar-ne moltes o utilitzar les tecnologies per esdevenir éssers més socials, més internacionals, és res i curt, fantàstic, però tenir una llengua pròpia, genuïna, primigènia, és imprescindible per ser part d'una comunitat i establir els paràmetres temporals i espatllals que això comporta. El Pacte Nacional per la Llengua, que el passat 1 de setembre vam rebre des de la Conselleria de Política Lingüística per tal de demanar-nos la seva adhesió, és un acord per assegurar la vigència del català, per incrementar el seu ús social, acadèmic, jurídic, comercial, però sobretot és la manifestació més evident de voler esdevenir una comunitat amb la màxima capacitat per compartir una mateixa manera d'entendre el món. S'equivoca. Qui vol veure en aquesta iniciativa menyspreus altres llengües, ideologies supremacistes, voluntats excloents, s'equivoca qui vol convertir aquest debat cultural en un debat essencialment partidista, s'equivoca qui alinea partits polítics en contra per mantenir posicions històriques que res tenen a veure amb la llengua. L'objectiu del pacte és aconseguir que el català sigui una llengua de cohesió pel conjunt de la societat catalana, garantir el dret a viure plenament en català i assegurar la vitalitat de la llengua en una societat diversa, multilingüe, moderna i oberta. El Pacte Nacional per la Llengua és sobretot un pacte cultural i humanista. Viure en plenitud una llengua, qualsevol llengua, és un signe de respecte i agraïment a la història i a la concòrdia entre persones i pobles. Barcelona com a capital de Catalunya ha de ser també la capital del català i encapçalar des del municipalisme la defensa dels drets lingüístics de les persones com a dret cultural essencial. Vull expressar la nostra adhesió El pacte evitant tota consideració política, tota referència a comparar nacionalismes, categories o densitats lingüístiques mundials i demanar un vot favorable a tots els grups per allò que té d'essencial, allò que tots els regidors aquí presents ens uneix i ens permet sentir-nos poble al costat d'altres pobles. Barcelona ha de liderar l'adhesió al Pacte Nacional per la Llengua perquè té la voluntat i la responsabilitat de fer-ho. Ha de ser un exemple per a la resta de municipis en aquest acord de país que arriba en un moment d'urgència, però també d'oportunitats, perquè no hi ha millor oportunitat que la que generi el consens.

Gràcies. Gràcies. Mirin, als barcelonins ens agrada molt polemitzar. sovint de coses sèries, no ho negaré, i a vegades d'algunes més banals, i ho dic sense cap ànim despectiu, que si el pessebre, que si el cartell de la Mercè, que si el pregoner... I aquest any he vist alguns articles sobre si les festes celebren amb massa joia i alegria i sense aldarulls. A vegades hi podem trobar raons, no diré que no, però he de confessar que em costa molt trobar segones o terceres intencions el magnífic cartell que ens ha regalat per la Mercè en Lluís Danès i que tan bé ha fotografiat en David Ruano. La Mercè era la nostra patrona, és cert, però també és devingut un gentilíssim amical que defineix uns dies de festa i un nom que és també referent sociocultural. Viem amb tranquil·litat, anem a la Mercè, estem de Mercè, després de la Mercè, arriba la Mercè, o fins i tot aquesta Mercè no m'ha agradat i no passa res, no hi ha cap referència a la patrona. És justament en aquest context que la tasca de l'artista la converteix en aquell com que supera l'estit de fet religiós per convertir-lo en un símbol de celebració lúdica, civisme i joia comunitària. En aquest sentit, sembla oportun que el caràcter institucional de l'organització de les festes i de les múltiples formes de participació que comporta tingui la màxima dimensió cultural possible, evitant que no obviant referències religioses que poc aporten a la seva actual configuració. I he dit, evitant que no obviant, justament perquè és ben sabuda la important presència d'autoritats, entre d'elles molts regidors municipals, a la missa patronal, que a més del tradicional seguissi, que s'inicia justament a les portes de la Basílica de la Mercè i que arriba a la plaça de Sant Jaume. Obrir un debat sobre inscripcions catòliques de les festes és innecessari perquè no hi ha debat i gaudeixin de la festa, és el que recomana a tothom, que tots desitgem que segueixi El tarannà actual i que convé posar un valor ara per ara està anant molt bé.

Gràcies, president. Artista de materials, sensacions i idees, Jaume Plensa ha dut a terme una intensa activitat creadora que li ha permès elaborar un llenguatge molt personal i ric en matisos. sota els plecs de la seva producció artística i batega en literatura, llenguatge, biologia, història, poesia, música i pensament. I des dels seus inicis com a escultor, potser la disciplina que millor el defineix, recorren l'espiritualitat, el cos i la memòria col·lectiva com a fonts fonamentals per travar-ne una expressió plàstica. I fent ús justament d'un ampli aspecte de materials, Acer, ferroculat, resina, vidre, aigua, so, plensa proporciona pes i volum físic als components de la condició humana, també des de la perspectiva de la seva caràcter efímer. Artista polifacètic, plensa experimentat igualment en la gravat, amb el dibuix, el so, el vídeo i fins i tot amb l'escenografia. És un dels creadors espanyols i catalans de més projecció i un dels artistes més sol·licitats en l'escena artística internacional. Una part important del seu treball són les peces escultòriques i instal·lacions que s'han realitzat específicament per espais públics. A Barcelona, a l'espai públic de la nostra ciutat, hi trobem un total de vuit obres i conjunts escultòrics de Jaume Plensa. També en alguns edificis, Escollera, De l'Arte, De l'Arte II, Born, Carmela, Blau, Constellacions i Arrel 2018. I de totes elles voldria fer un esment a la Carmela justament perquè es pot veure davant del Palau de la Música i que està recentment cedida per l'artista fins l'any 32 a través d'un acord gratuït en el que li hem d'estar profundament agraïts. La seva trajectòria ha manescut diferents premis i reconeixements, tant nacionals com internacionals, entre d'altres ens permeten que si em permeu, escombrarà cap a casa, el Premi Ciutat de Barcelona 2014, tot ara que és doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona i també de la Universitat de Barcelona. És per aquesta trajectòria que creiem res que ha merescut que Jaume Plensa sigui homenatjat amb la medalla d'or del mèrit cultural de la ciutat.

Gràcies. Com molt bé sabeu, l'any Joan Salvava Passeig s'està celebrant en aquests moments. És una commemoració impulsada per l'Institut de les Lletres Catalanes. Està comissariada per Fara Anaïssa i entre les entitats col·laboradores hi som l'Ajuntament, l'Institut de Cultura i el Museu d'Història de la Ciutat. no podia ser d'una altra manera atesa al caràcter referencial i fins i tot canònic de l'autor de la nostra literatura. Barcelona participa activament dels actes de l'any, ho fa a través dels seus centres cívics, equipaments museogràfics, les seves biblioteques i òbviament festivals literaris com el Barcelona Poesia. 9 biblioteques de la ciutat estan programant activitats, recitals, poètics, clubs de lectura, tallers de poesia visual i especial protagonisme de la Biblioteca de la Barceloneta, la Fraternitat, on s'ha fet, entre altres d'accions, un capgros abocant la figura de l'autor. Respecte a les seves peticions concretes, deixem que li digui que Barcelona ja té un equipament. dedicat a Salvava Passeit, un centre educatiu al barri de la Barceloneta, i en concret aquest institut crec que evoca de manera racional dos elements importants. Primer, el caràcter d'un espai o d'un territori on va viure Salvava Passeit i també d'una tradició marinera que tenia la seva família important. Es podria posar a un altre centre, però té un reconeixement a un centre tan important, en aquest cas, com és un centre educatiu, un institut. El canvi de nom de la plaça Virrellamat, tal com hem dit repetides vegades al districte, es pot fer perfectament demanant un nomenclàtor sempre i quan es donin les condicions òbvies que requereix aquesta posició. Tot i que voldria dir que té en aquests moments un passeig a la Barceloneta, el passeig a Joan Salvat Passeit, i que el propi reglament de la plaça El nomenclàtor diu clarament que es defugiran les duplicites, que cal justificar especialment en el cas que això es pretengui i es demani, i sempre mirant de trobar un espai que sigui de categoria o, entre cometes, evocativa superior a la que ara té. Ara té un passeig, doncs podria ser una plaça o podria ser... No en dic mai que no, això té uns reglaments, uns requeriments, i s'hauria de fer aquesta... aquesta proposta. Dignificar l'actual espai que en aquests moments té el carrer Conde d'Urgell i, òbviament, a les galeries Lalletanes, tal com es demana, òbviament ho podem fer, mirarem com està i si això requereix una millora física, ho farem amb tota normalitat.

Gràcies. De s'esgada crec que n'és una altra. L'objectivitat és un requeriment imprescindible per fer un bon debat. Fa cinc anys vam aprovar per unanimitat al plenari un acord cultural per Barcelona i d'allò i per això els drets culturals són un objectiu polític que ens obliga a tots que defensem en fets, no únicament en paraules, i que els fem allà on manquen i són més necessaris. Però atesa la càrrega crítica implícita en la seva proposta, voldria assenyalar algunes dades al respecte. L'Arnau i Tiraran, per exemple, es va impulsar des d'una administració cultural socialista. El Molino portava 7 anys, 8. L'Arnau, ara en construcció, va estar els seus 8 anys de govern aturat. El programa 10 per 10 que finança projectes com la Fashion Week de Roquetes, el Circ Cors, projectes com el Festival de Sopas, ha sorgit una iniciativa socialista, programa que sense el qual aquests programes moririen. La política cultural de la ciutat no dona suport econòmic a projectes mainstream. És cert, tot i així, que nosaltres no treballem per impedir-los, ho reconec. Hem incrementat el pressupost de subvencions, l'hem passat amb 700.000 euros, moltes d'elles majoritàriament per entitats de base, per superar les retallades pressupostàries fetes en el mandat anterior. L'antic teatre ja té pressupost aprovat per la seva expropiació, Tot i que li recordo, cosa que parlem amb els seus administradors, que l'Ajuntament compra locals, no compra entitats, la qual cosa no pressuposa l'interès que dona i el compromís sobre aquesta expropiació. L'àgora cultural al voltant de Mundiacul, iniciativa que aglutina totes les administracions, l'hem iniciat nosaltres, no amb facilitats dels governs que vostès estan en aquests moments gestionant. Qui aconsegueix el reconeixement de la Casa de la Música, però per als xantadors, És aquest govern, no l'anterior, i no hi ha cap indicador, ni cap indicador que posi en qüestió el funcionament de la sala ni que pugui pressuposar la no continuïtat. L'extensió dels programes de cultura viva per trobar solucions a la seva sostenibilitat econòmica és el nostre compromís electoral amb una mesura sobre la singularitat cultural. Una bona gestió ho és pel conjunt de la ciutadania. És probable que a vostès us hi preocupi menys si els teatres van bé, si la música guanya espais i públics, si millorem les condicions de contactació de directors d'espais com el del Centre d'Art de Febre i Cots, o si pugem un 30% al finançament global dels centres de gestió cívica de Nou Barris, per exemple, cosa que hem fet. És possible que li preocupi més un debat referencial amb espais i associacions concretes, cosa que nosaltres també fem. Malgrat tot, i sense renunciar a mantenir els criteris bàsics d'una política cultural, que sempre ha de ser el reflexe sòlid del que anunciem en el nostre programa electoral, cosa que és el que més s'ha d'exigir a un partit polític que té l'oportunitat de governar, no ens tanquem a debatre amb vostès i amb tothom sobre la vida cultural de la ciutat i les polítiques calen donar suport. La cultura és democràcia, la democràcia és diàleg i, per tant, ens plau dir-li que li aprovem la seva proposta i que iniciarem els debats en què correspongui per aclarir i per reformar i per millorar la nostra voluntat de tirar endavant els drets culturals.

Gràcies. La veritat és que he escoltat ara un conjunt d'opinions. Algunes d'elles, no sé si ens semblava posicions heroiques i de defensa noventina. d'alguna cosa que ja portem molts anys, i per tant he anat a parar en el text exacte del que se'ns demana, perquè al final hem d'aprovar o no aprovar una proposta. Per tant, voldria respondre el que es diu. Primera qüestió, l'Ajuntament no opinarà sobre el que fa el patronat, l'Ajuntament forma part del patronat, nosaltres som vicepresidents segons del patronat de l'Almenac, tenim les vocalies, formant part de la decisió que el Patronat ha fet consensuadament amb nosaltres, de comucar amb nosaltres i amb la màxima participació nostra. No només això, sinó que hem seguit diàriament els aconteixements i estem a sobre, parlem permanentment tant en la direcció del museu com amb el president del Patronat, com amb la consellera de Cultura. Aquestes decisions que estan perfectament alineades també amb nosaltres i amb el plantejament del Devertet de Cultura, Afirmo que l'estat francesa i, per tant, estem radicalment d'acord, tal com es demana amb la proposta, amb les decisions i el posicionament del patronat del MENAC. Les decisions són, bàsicament, primer, acatar la sentència en la mesura en què es considera inapel·lable i, en segon lloc, crear una comissió tècnica en la participació en la mesura del possible, com així es va iniciar al començament amb tècnics també de l'Aragó, per tal de veure quina és la millor manera de fer aquest traslladat protegint sobretot l'objectiu bàsic que és el del manteniment i la preservació de les obres. El Patronat ha acordat obrir una incidència de retornament en bona part perquè això és el que protegeix els treballadors del MENAC en la mesura en què han indicat exactament la percepció de quins són els perills que podria suposar el deixat a les obres i per tant els donen una cobertura legal davant d'un possible vaja, error, una possible afectació sobre algunes de les peces del trasllat. No existeix cap condicionament, també ho demana, li puc assegurar del patronat respecte als membres del MENAC, i em consta, i jo asseguraria, que tampoc n'hi ha cap des del Departament de Cultura. D'aquesta forma, en aquests termes es va aclarir la reunió del patronat d'ahir a la tarda, en què les parts van absolutament visualitzar que no havia existit cap tipus d'interferència i que en qualsevol cas la seva pressuposició és una qüestió purament mediàtica. I en sisè lloc, m'agradaria dir que el patronat considera que les vies legals estan esgotades, és possible que puguin haver opinions contràries, però que estan esgotades i que, per tant, la principal preocupació ha de ser poder complir amb aquest mandat sempre mirant de garantir amb la màxima certesa la no afectació en les obres. És cert que per això s'ha intentat connectar de la màxima manera possible amb els tècnics de l'Aragó. És cert que hi ha hagut un seguit de la més mediatis que fan i posen en qüestió el bon funcionament d'aquesta comissió, però també els hi puc assegurar que des del punt de vista governamental el govern de Catalunya i el govern de l'Aragó estan parlant amb una certa normalitat més enllà dels escenaris mediatis que són els que hem pogut presenciar en aquells moments. Si això que és el text que se'ns demana la proposició, òbviament hi estem d'acord i, per tant, ens hi afegim i l'aprovem.

Bon dia, gràcies, president. Lamento sentir això. És com si algú es negués a donar-hi una medalla al Lluís Llach justament per raons contràries. Però, dit això, i fora d'aquestes polèmiques, deixem dir que sent mordà, sarcàstica i directa, d'aver fàcil i nervi impossible, atrevida, valenta i sensible, l'Olis León és filla d'Andalusos, certament arribats als anys 50, i per tant ella és la història, la seva, d'una vocació i la lluita per un somni, sectriu. Forma part d'una generació d'artistes que ens van permetre tornar a somiar gràcies a ànimes tan lluminoses i còmplices com Àngel Paulowski, Cristal Lem, Pepe Rubianes, Lita Claver, Amparo Moreno, Merche Mar, dissortadament ens ha deixat aquesta setmana. Una generació d'artistes que són Barcelona i que han contribuït a definir el seu caràcter inconformista i rebel. La carrera d'Olés León com a actriu és llarga i polièdrica i combina el cinema, la televisió i el teatre treballat a les hordes del Modóvar, d'Aranda, de Trueva o Ventura-Pons. I m'agrada avui recordar els orígens de la seva feina perquè són els d'una Barcelona que volia tornar a riure, a transgredir, a ser cosmopolita. oberta, tendra, diversa, plural i acollidora. Com a membre de l'associació d'actors i directors va treballar per fer el primer grec en una edició autogestionada i va protagonitzar Faixes Turbans i Barretines, un dels espectacles inclosos en aquella edició que portava com a lema el crit de Per un teatre al servei del poble. Va ser una actriu molt present a la icònica Cúpula Venus, que Ocanya va imaginar com un oasi de llibertat, tan bohèmic com descarat. Va fer-ho sacsejant el panorama teatral de finals dels setanta representant un cabaret literari que posava a veu autors com Federico García Lorca, Bertolt Brecht, Boris Vian o Jean Cocteau. Textos amarats de pro-racisme que ens calien per canviar una ciutat esmortaïda. Va actuar al Tatra Arnau i a la primigenia Sala Villarrel. Per cert, tots, i no caldria que ho digués, fets en català. Otorgar-li la medalla d'honor de Barcelona, la medalla cultural, és honrar no només la Barcelona, diguem rebel, sinó també la Barcelona que ha lluitat pel català.

Gràcies. L'hermitatge recordo era una inversió privada feta amb un espai públic, el port, per raons que en aquests moments no cal debatre ni toca no barrer així. Cal dir, penso que des del meu punt de vista, algunes poc afortunades decisions han provocat, com es deia, un litigi que encara està obert i que ja veurem com evoluciona. Però ens demanen que substituïm aquella operació o que substituïs aquella operació, però no al Museu del Prado. Però aquí hi ha tres elements que caldria quadrar. El primer és que hi ha un lloc, no sé si potencialment podria utilitzar-se, No hi ha una inversió i el patronat del Prado no està per aquestes operacions. La seva política no és la de fer museus o subseus, que és el que cal dir en qualsevol cas a Barcelona. Crec que com a ciutat que té un pes cultural rellevant, el que no ens podem plantejar com un objectiu és sessions d'obres menors que estan a un magatzem del Prado. És una operació que ja s'ha parlat moltes vegades amb l'Estat, no sembla que hi hagi impossibilitats, i per tant la coincidencia dels elements no fa que en aquests moments tingui viabilitat. Tot i així, la meva opinió personal és que seria meravellós que l'estat espanyol tingués una política de centralització i per tant pogués haver subseus amb tota la potència que té el museu com a operador. No sembla ser que sigui la política de l'estat en aquests moments, ni òbviament, que és més important per la seva autonomia, la del patronat del operador. Per tant, no podem acceptar aquest prec perquè no és simplement viable, encara que sigui des del punt de vista cultural molt ben intencionat.

Gràcies, president. En els darrers anys hem volgut dinamitzar el sector de les indústries creatives amb un ampli conjunt de mesures de govern. Hem parlat del The Hub i del món del disseny, hem parlat del sector audiovisual, de la música en viu, de les fàbriques de creació i quedava parlar d'un sector en relació entre la creativitat i la indústria econòmica com és el sector de la moda. En els darrers mesos hem tingut l'ocasió de parlar-ho a partir de diverses propostes presentades a la Comissió d'Economia i en resposta a un compromís repetidament contret avui volem presentar una mesura de govern que està ja parlada àmpliament amb el sector i que també ha estat comentada amb els grups polítics. El món de la moda és especialment complex atès a la seva dependència de les tendències globals, la seva cadena de valor que té algunes contradiccions i per l'existència també d'uns cànons molt rígids entre el món de l'alta costura i el món del pret-aporter. La complexitat que afecta el sector escala mundial cal afegir també les particularitats catalanes, on la indústria auxiliar, el que genèricament anomenem el sector tèxtil, va ser una de les peces fonamentals de la revolució industrial catalana, disortadament desfeta en els anys 60 d'aquest país. És un sector sensible amb profundes reminiscències nacionals, on hi podem observar elements notables de recuperació i també de regeneració que cal promoure. Però és evident que la dinamització general del sector correspon a la Generalitat, tot i que això no suposa, al contrari, que Barcelona Ciutat no hagi de tenir un paper destacat en les polítiques de promoció del sector de la moda. I sota aquesta perspectiva plantegem un pla d'actuació basat en sis grans apartats. El primer és posar en valor l'articulació global del sector, tenint en compte el conjunt de la seva cadena de valor, des dels quadres creatius, des de la formació... des de les grans empreses existents a Catalunya, des de les especialitats, clarament el que lidera el sector, el tema de la núvia, per exemple, des del sector tèxtil, amb tot el seu valor auxiliar i, òbviament, també la moda dels complements, que és també molt important. Per tant, articular-ho seria el primer punt d'aquesta mesura de govern. El segon element és posar en valor... una especificitat que ens sembla que pot ajudar a convertir Barcelona en una marca de ciutat i en un element de singularitat pròpia que és la sostenibilitat i els valors de les dinàmiques circulars del sector com un element central. El tercer element és crear una acceleradora a Palo Alto, ja tenim l'espai i crec que la instal·larem a partir del mes de gener, on la relació entre els valors creatius de la formació, que Barcelona té un especial liderat l'emprenedoria i la capacitat de generar empreses que contactin, que connectin i que donin singularitat al nostre sector, es pot donar amb una gran personalitat i perspectiva. Aquesta acceleradora és un espai que permetrà resoldre aquests problemes d'inserció laboral d'una part molt important dels nostres creadors. El quart element és la internacionalització dels nostres creadors, afavorint missions comercials a escala global que permetin la seva relació amb els focus més importants de la moda a tota Europa, i especialment amb el sud d'Europa. El cinquè punt és la presència de la moda en el conjunt dels grans estadounidenses de la ciutat, normalitzant la seva inserció, la seva hibridació, amb activitats que representen i posen en valor la marca Barcelona escala cultural o escala Posaré alguns exemples, la Shopping Night, recuperar-la, la participació de la moda amb espais com el grec, com la Mercè, com festivals, etc. I el sisè punt és la participació activa amb una comissió de treball que ja hem iniciat en la Generalitat per tal de repensar o col·laborar, repensar la 080 i especialment tots aquells elements que també configuren els seus espais circulars, polítiques de debat del sector, polítiques integrals, polítiques de complement, polítiques d'indústria auxiliar, etcètera, etcètera. Aquest és un pla que en aquests moments estem començant a treballar, l'hem pogut comentar amb vosaltres, estem molt il·lusionats, ens sembla que és molt important per la ciutat i ens sembla que redoneix un element que en els darrers anys hem posat molt en valor, que és la inserció de la indústria creativa com a part fonamental de la transformació econòmica de la ciutat i de la posta en escena de la capacitat creativa de la ciutat.

El ponent. Gràcies. Us agraeixo el to amb general satisfactori i de consens sobre la necessitat d'aquesta mesura. També algunes aportacions, però m'agradaria fer quatre aclaracions que crec que estaran correctes perquè... crec que ajudarien a no tenir una visió un tant dispersa sobre el món de la moda. La primera és que en aquest pla s'ha presentat, i a la comissió corresponent, un informe sobre el mapa de les indústries culturals de Barcelona, amb el seu moment, on s'incloïa el tema de la moda d'una manera clara. Per tant, sí que tenim mapejat aquest espai d'una manera, jo diria que bastant fefaent. Segona. Insisteixo, aquesta mesura s'ha parlat amb el sector de la moda moltíssim. Hi ha hagut moltes reunions i és possible que alguna persona no se n'enteni, però el sector de la moda és un sector molt atomitzat en el que no pesa el mateix el botiguer de la cantonada, el modista amic de no sé qui, que el representant d'una escola o d'un element articulador. És un element o és un sector atomitzat, on no és fàcil trobar grans elements que coordinin el sector, tinguem un compte. Però anem fent moltes reunions, al marge que a la taula creativa del D-Hub, el sector de la modella és present, fa dos anys que funciona, perdona, quatre anys, s'està renovant en normalitat, tenim una relació amb ells permanent, estem tirant endavant des del punt de vista de projectes molt importants, Com el fashion forward, estic d'acord amb això, sí que coincideixo que podríem no utilitzar tants anglicismes, estic d'acord, però el setor de la moda és el primer que els utilitza. I deixem acabar per dir que el pressupost contempla un element que ja he assenyalat, que és que hem obert una taula de debat amb la 080 i amb la Generalitat per tal d'ampliar aquest pressupost amb l'aportació que farem amb la 080 i la seva modificació amb els criteris que convinguin. Per tant, el pressupost no és aquest, sinó que serà bastant més gran.

Regidor, Mercè. El concepte de millora és un concepte relatiu. Nosaltres el que estem fent és mantindre un conjunt d'activitats que reflexen aquesta part de la història de Barcelona marcada per la presència important del call i d'una comunitat jueva, dissortadament feta fora o fer exiliada a partir del pronom dels anys del segle XIV. Bé, en qualsevol cas, què tenim? Faig un relat. Tenim un seguiment de les activitats que fa la Rèvia de Ciutades i Joderies, de la que formem part. La primera assemblea, per exemple, és el juny del 25. Hem estat molt actius en aquesta xarxa durant els darrers anys La implementació del programa Experiències Turístiques, que està finançat en Force Next Generation, que el que té és un estudi sobre el perfil del turista o del visitant del call, que ens permet també afinar moltíssim més quin tipus de publicitat o de treball han de fer les guies que es proposen en aquella mesura o en aquella proposició que vau fer. Participació també amb el cicle de conferències organitzades per la Rera de Joderies aquí a Barcelona en la comunitat JUEVA, i en les associacions jueves, impuls del programa Rasgo, que és un programa que el que fa és situar i aglutinar el conjunt d'oferta perifèrica del Call, que té a veure amb menjar, restaurants, menjar kosher, etcètera, també al·lotjaments, oferta de cursos formatius. Formem part de la comunitat jueva en la mesura en què treballem amb ells la zona museística del carrer o de la plaça Manel Ribé al Call. Evidentment, seguim mantenint l'activitat de commemoració, la paraula és equívoca, però a les víctimes de l'Holocaust, de la Jornada Europea de Cultura Jueva, que es fa el mes de setembre. Tenim també en aquests moments un manteniment de l'activitat que reconeix i rememora el problema de Barcelona, però també els que d'alguna forma han tingut una significació internacional molt important. El Hanukkah, que és el desembre, que és la festivitat, diguem... bàsicament que aglutinen la comunitat jueva amb el conjunt de les associacions dels botiguers del call, etcètera. Bé, el museu té una línia que clarament treballa aquest tema, el call no és un gran call, no és com el de Girona, Les inversions, des del punt de vista visual, és difícil que es vegin, però mantenim amb normalitat aquest programa d'activitats, jo crec que és intens, i evidentment també ho hem centrat moltíssim en un tipus de turista que ens demana justament per filiació pròpia el coneixement d'aquests tipus d'espais que es donen a Barcelona.

Gràcies.

Té la paraula el regidor Marcel. El dia més feliç de la meva vida és el que vaig decidir deixar els meus estudis d'arquitectura. Això va dir Miguel Milà Senyer en una entrevista real de l'exposició que s'ha fet a Madrid, recentment repassant la seva obra. Per cert, una exposició que veurem l'any que ve aquí a Barcelona al Dejab. És una declaració d'intencions que, lluny de manifestar cap mena d'animatversió contra l'arquitectura, suposa una aposta personal per la creació lliure al voltant del disseny industrial i l'interiorisme. No en va, va treballar intensament amb Alfons Miral, seu germà, i amb Federico Correa, amb dos reconeguts arquitectes. Miguel Milà és un dels grans dissenyadors catalans. Va néixer en una família molt vinculada al món artístic. El seu tiet, Pedro Milà, va encarregar a Gaudí la Casa Milà. El seu germà, Leopoldo, va dissenyar la mítica Moto Impala de Montessa. I un altre dels seus germans, l'Alfons, va ser l'arquitecte que va remodelar l'estadi olímpic a Barcelona pels Jocs Olímpics. Empresari, artista, artesà, visionari, articulador sectorial, poca cosa més es pot dir d'un home que va tocar tots els papers de l'AUCA. Des d'endegar la presa Tramo, per cert, es diu Trabajos Molestos, fins a dissenyar làmpares, llums de peu especialment, tan emblemàtiques com la TMC o Cesta, o cofundar l'Adifat conjuntament amb personalitats com l'Andrés Ricard, l'Antoni de Moragas o Alexandre Sirís i Pagissé, entre d'altres. Malgrat tot, Miguel Milà s'autoconsidera un dissenyador preindustrial, Perquè, diu ell, a mitjans dels anys 50, quan vaig començar, no hi havia massa indústria a Espanya, era tot una època de crisi. I és en aquest sentit que la seva òptica del disseny l'apropa més a la figura de l'artesà. Per tal com té cura de la feina, controla els diferents processos, corretgeix errors treballant amb maquetes i prototips. Ha estat guardonat amb diversos deltes d'or i de plata el Premi APECMO, el Good Design l'any 87 va rebre el Premi Nacional de Disseny i el 93 la Creu de Sant Jordi. La seva obra està representada efectivament com cedit a les col·leccions del Museu del Disseny i per tot plegat ens honora otorgar la medalla d'or de la ciutat a un poeta dels objectes com Miguel Milà Senyer.

Gràcies, alcalde. Efectivament, l'any 2018 va ser quan el Consorci d'Educació i l'Àrea de Drets Socials van carregar a VIMSA l'elaboració d'un concurs per tirar endavant el... l'equipament d'escola Brassol a Can Carreras i també l'espai necessari per tenir una oficina d'atenció a la infància. Per raons molt diverses van sortir un conjunt ampli d'informes que complicaven aquesta operació, entre altres el de l'ACA, que ha plantejat problemes d'inundabilitat i per tant s'ha procedit a un canvi de planejament que permet que la masia i un perímetre que la rodeja passi d'una catalogació de 7A a 7B la qual permet solucionar aquests problemes. És un equipament a totes llums imprescindible pel districte que permetrà tindre 100 places d'escola bressol i una planificació que permet assegurar una solució d'assolellament tal com en aquests moments és requerit per les mesures de l'article 264 de les Nacions Unides. És també una solució a tots els tipus de necessitats d'evacuació que permetran solucionar-se amb dues sortides de l'escola. Permet també resoldre els problemes potencials d'inundabilitat que té aquest espai, malgrat no els té curt plaç, però sí que els té, segons l'ACA, en un període potencial de 100 o 500 anys. També permet solucionar el problema d'evacuació d'aigues del propi edifici i per tant també estaríem amb una disponibilitat de plantejar un planejament viable, segur, immediat, necessari i que ens fa tots molt feliços des del punt de vista dels serveis del districte.

Ponent, 30 segons. Sí, moltes gràcies pels vots favorables. I sí, assenyalo que és cert que la Masí en aquests moments no té cap tipus de protecció patrimonial, és una evidència, però sí que és cert que el disseny que s'ha fet del projecte arquitectònic mira de salvaguardar-lo amb la seva integritat. Aquest és un problema que estem revisant... el de la catalogació del conjunt d'edificis que tenen cert interès d'aquesta naturalesa a nou barris. Però tens raó, no està catalogat, tot i que, insisteixo, el treball arquitectòric la preserva en la seva integritat.

Gràcies. Barcelona ja és la capital de la lectura en català i de l'edició en català. No és així. És una redundància recordar-ho. Però, dit això, posem-nos d'acord en les dades. Són les que vostè ha assenyalat amb alguns detalls que caldria dir també. En un context editorial que edita el 70% de llibres en castellà. Per tant, el 40% de llibres de casa en català en un país que edita el 70% de llibres en castellà no deixa de ser una claríssima intencionalitat política i programàtica de prioritzar justament el català. Des d'unes dates del 24, que són rellevants, es van comprar 12.000 llibres, títols diferents en català, amb un total de 54.000 exemplars. Això és un 51% de la compra. És a dir, que en aquests moments la política bibliotecària clarament incentiva el català, prioritzant absolutament el llibre per ser original, quan és català o castellà, i prioritzant clarament la traducció al català dels llibres internacionals. Des d'aquest punt de vista crec que està fent la feina. És cert que tenim una demanda amb clubs de lectura majoritàriament en català. És cert que és especialment important el préstec en català amb edat escolar, s'ha de dir, quan l'edat no és escolar es reequilibra. Hi ha un element en què sí que jo li proposo un consens per tal d'aprovar i tirar endavant aquesta proposta, crec que vostè entendrà i compartirà, que és justament l'increment de títols, no dic, perdó, no l'increment de títols, l'exemplar d'un mateix títol no l'haurien de fer un esforç perquè justament la demanda en grups de lectura en català és exigent i aquí es podria ajudar. Però hem de tenir en compte també que aquest tema l'hem de parlar a les biblioteques, hem de veure exactament la capacitat d'emmagatzematxa, les seves polítiques editorials, cada biblioteca no és un contenidor neutre de llibres, sinó que té una especialització i, per tant, també té un context sociològic. Però mirem el conjunt, torno a repetir, crec que l'objectiu de la seva proposta és estar clarament assegurat i crec que podem compartir un interès conjunt que és en veure com podem millorar i reforçar la capacitat de crear clubs de lectura, sí, en català, i en aquest cas comprar... d'algun títol interessat en aquests clubs de lectura, més exemplars que ens podrien ajudar a enfortir aquesta voluntat de major creixement de la lectura en català.

L'any 2022... Senyor Rius, primer per... Ah, perdó. No, no, és que he dit Xavier Mercè.

Moltes gràcies. Ara sí, regida Mercè, endavant. Gràcies. L'any 22, les causalitats que ens regala la vida em van permetre fer un dinar amb la Marisol Chuls. La trobada organitzada per l'equip de relacions internacionals d'aquesta casa ens va permetre parlar de Barcelona, de Mèxic i per descomptat del transatlàntic literari que ella comanda a la Fira del Llibre de Guadalajara. En aquell moment, la Marisol i el seu equip estaven preparant l'edició del 23 amb Europa com a continent convidat i tenien en perspectiva Espanya com a convidat d'honor del 24. Ràpidament va sorgir la idea que la nostra ciutat fos la protagonista de l'edició del 25. I recordo que llavors tot eren preguntes. La principal era... Tenia sentit que Barcelona fos convidada d'honor després d'Espanya? No era una pregunta menor. D'una banda podia semblar redundant, repetitiu, fins i tot contraproduent. D'altra, podia ser una extraordinària oportunitat per llançar tot el potencial de la literatura en llengua catalana... sense renunciar, òbviament, a la nostra autoria, també en castellà. Podia també ser una bona presentació a Mèxic i a Llatinoamèrica de la nostra realitat cultural i podia, de retruc, permetre'ns establir o consolidar millors relacions en l'àmbit científic, acadèmic i econòmic. i davant de les dubtes cal confessar que Marisol Suls va ser determinant per esveir-les. El seu entusiasme va ser i realment ens va permetre una posició aclaparadora. Ella no és únicament l'alma mater de la Fira, una directora culturalment voràs i un líder indiscutible al món del llibre i de les intermediacions entre tots els seus agents. És també una autèntica enamorada de Barcelona. Convindran amb mi que la nostra presència a Guadalajara ha estat un gran èxit. I ha estat així perquè, humilment, penso que hem fet les coses bé. Però també, quan un país o una ciutat acudeix a un esdeveniment d'aquesta magnitud, es nota, des de tots els punts de vista, en quina mesura és volgut i recolzat. I volguts i recolzats és com la Marisol i el seu equip ens han fet sentir. Aquesta medalla és un reconeixement imprescindible per una persona fantàstica i per una gran amiga de Barcelona que ens ha ajudat a fer la millor fira de Guadalajara de la història. Moltes gràcies, Marisol.

En 75 anys dedicats al món del llibre d'edició, l'editorial Planeta, que és la llavor inicial del que avui és el grup Planeta, ha contribuït d'una manera inequívoca al lideratge de Barcelona en el món editorial i de retruc a la seva projecció internacional. Des de l'any 49, José Manuel Lara Hernández, que va fundar una petita editorial i va publicar el seu primer títol, Mientras la ciudad duerme de Frank Yervi, La NETA ha anat consolidant-se i reformant el seu compromís amb la nostra ciutat. Ho ha fet mantenint la seva estructura de capital bàsicament familiar i convertint-se en líder de referència en l'àmbit editorial, dels mitjans de comunicació, la formació i l'entreteniment audiovisual, amb presència en més de 20 països. Amb més de 70 segells editorials, els quals, molts d'ells no creats directament per ells, però que els hi ha mantingut, els hi ha permès mantindre essencialment la seva identitat original, el grup Planeta és líder del mercat editorial Espanya i Amèrica Llatina. Edita anualment més de 2.500 novetats en castellà, català i portuguès. I és aquesta decidida, fidel, continuada i exitosa posta editorial, tot i la diversitat del grup, la que l'ha convertit en un element clau del nostre ecosistema literari i cultural. Actualment el grup Planeta està presidit per José Manuel Creueras, José Creueras, perdó, que voldria assenyalar que també és membre, i això l'honor des del punt de vista de la relació i de la implicació públic-privat de la Fundació Barcelona Cultura, precisament una fundació dedicada a estimular la col·laboració pública o privada en l'àmbit de la cultura i les indústries creatives. És per aquestes raons que Barcelona concedeix la medalla d'or de la ciutat una proposta en la que ens hi proposem i ens hi sentim absolutament convençuts. Aquesta altra distinció en el Grup Planeta els hi desitgem. A més, 75 anys més d'aposta editorial i, òbviament, d'estima per la ciutat.

El Juan Antonio Ballona, García Ballona, en aquest cas és, sens dubte, un dels meus referents internacionals de la nostra indústria cinematogràfica. És també l'autor d'un cinema monumental que mai no ha renunciat a allò que és immensament delicat en un cinema tan espectacular i tan fet en majúscules, com és explorar el pantanós terreny de les emocions. Ell és, també, malgrat tot, la persona senzilla que va néixer fa 49 anys a Trinitat Vella, En aquest sentit, la biografia del Juan Antonio és, de fet, un preciós guió de superació personal i també de somnis acomplerts. Fill d'un barri on, a les antípodes del glamur de les catifes vermelles, va ser als seus carrers on es va forjar el seu caràcter i vocació. Mentre el seu pare treballava per l'empresa Badanyà pintant murals gegantins de pel·lícules a les marquesines dels cinemes de Barcelona, ell imaginava històries i com rodar-les. En aquest guió, encara per escriure, convé resaltar-hi, perquè ens convida a sentir un doble orgull, un dels personatges protagonistes de la història, que és l'ESCAC, l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, on Ballona es va formar com a director, vocació que no va trigar gaire a cristal·litzar. Tot va començar, us recordareu, als pesadissos d'un casalot amarat de misteri a l'orfenat. Va continuar amb la devastació, la desolació i la capacitat de superació de l'impossible, amb la fascinació i la màgia dels contes de fades d'un monstre amb bé a veure, amb els paratges fantàstics, onírics i salpebrats de nostàlgia de Jurassic World, el regne caigut, i ha acabat, només de moment, a la tràgica, inòspita, inspiradora serralada dels Andes, on batega orgullosa de sobreviure la societat de la neu. Cineasta talent inqüestionable dels pocs que ha sabut trencar o trenar el cinema d'autor i de gènere d'una forma natural, Ballona rebut el reconeixement del sector i del públic dins i fora de les nostres fronteres. Ell continua sent la mateixa persona, discreta, senzilla, enginyosa, fable i reservada de sempre. Per la seva transcendència cultural, per les pàgines escrites i les que encara queden per escriure, i per la seva vàlua com a persona, és un honor poder-li concedir la medalla d'Ordre Mèrit Cultural de Barcelona.